Feliç 2006!

Bon Any Nou per tothom!

El 2005 ha estat un bon any. He descobert a Paul Auster. He descobert a Chateaubriand. He llegit alguna cosa de Goethe. He continuat rellegint a la Jane Austen. He descobert a la Simone de Beauvoir. He continuat llegit Italo Calvino, Stefan Zweig i Stendhal. He fet un tastet de Proust. En definitiva, un bon any, i espero que el 2006 sigui encara millor. De moment, vaig prometre que em llegiria "El Quijote" i ja tinc el meu exemplar. O sigui que la cosa promet.

Propòsits per l'any nou: continuar disfrutant amb la lectura, anar més a la biblioteca, llegir més en català, llegir més clàssics i actualitzar aquest bloc periòdicament.

Bon Any!

Bon Nadal

Escric aquest missatge per desitjar Bon Nadal a tothom, i que el Tió us cagui força regals, a poder ser llibres. Tal i com diu el meu llibreter, "qui té un llibre té un amic".
¿I qué estic llegint per Nadal? Doncs "Caperucita en Manhattan", de la Carmen Martín Gaite, un deliciós conte molt adecuat per aquestes festes nadalenques. Ara acaba d'aparèixer Miss Lunatic i no cal dir que la trobo meravellosa.
Si voleu quelcom més nadalenc, us recomano "Cançó de Nadal", de Charles Dickens, un clàssic d'aquestes festes,i que es pot trobar en català.
Bon Nadal!

El secret del violí

Ja fa temps que vaig llegir el llibre "Una música constant", de Wickram Seth. Em va agradar molt. Darrerament hi he tornat a pensar. Una cosa que no vaig entendre de cap manera quan el vaig llegir és perquè Michael deixa a la noia, si se l'estima tant. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però ara crec que la cosa va més enllà. Ara crec que el violí, i la relació que Michael Holme té amb el violí, és una peça clau a la trama.
S'han de separar i fa freses. Ella hi és i no vol tocar. Es com si el violí fos viu i estigués gelós de la seva relació amb ella. És una bestiesa? Potser. En tot cas, li hauríem de preguntar al propi autor si ha posat això en el seu llibre. La història, dins la seva senzillesa, cobra una nova dimensió amb aquest element. Ara es tracta de saber si podria ser veritat. És el violí el culpable? Es com si estigués viu i tingués sentiments envers ell? No oblidem que es tracta d'un llibre, i en els llibres, tot es possible...

Parlant d'Italo Calvino

La primera obra de Italo Calvino que leí fue "Si una noche de invierno un viajero", entramado de cuentos y novela que atrapa desde el primer instante, sobretodo a aquellos a quienes guste eso de leer y de los libros. Narra las aventuras de un Lector por una sucesión de relatos que siguen los distintos estilos de relatos del mundo, y como no, aparece una Lectora...
Italo Calvino estuvo metido en el Partido Comunista Italiano, del que tuvo a bien distanciarse, pero el hecho de que participara en política, como dijo Quim Monzó, no hizo que escribiera mierda. Muy al contrario. Si bien este compromiso con una organización y una sociedad se nota leyéndolo, sus libros van mucho más allá, hasta el compromiso último de las personas unas con las otras. Dijo una vez que quería escribir textos que ayudasen a formar a los dirigentes del mañana, y yo creo que lo consiguió. Aunque puede parecer una intención muy ambiciosa, se tiene la sensación de que si los políticos leyeran a Calvino el mundo iría mucho mejor.
La segunda novela suya que leí fue "El barón rampante". Puede parecer una novela juvenil, porque es bastante divertida, pero va mucho más allá de eso. Habla del hombre y de la sociedad, es una parodia de la relación del artista creador con el mundo, que a veces se va a vivir a la copa de los árboles para integrarse.
Una frase de Calvino que me robó el corazón es esta: "el infierno de los vivos no es algo que vendrá, es algo que está aquí, que lo vivimos todos los días. Cosa nuestra es saber qué y quien en este infierno no lo es infierno, y darle espacio, y hacerlo durar... " Después de esto, procuro reconocer las cosas y las personas que para mi son no infierno, y trato de darles espacio, y de hacerlas durar... Como los libros de Calvino.

Jane Austen a la memòria

El bloc es en català, pero com que sóc bilingüe i tinc un parell de textos en castellà que m'agradaria compartir, aquí els envio.

Mi obsesión por Jane Austen viene de lejos, desde la primera vez que leí "Mansfield Park". Ahora, que he leído casi todo de ella, envidio las personas que pueden acercarse a ella por primera vez sin haberla leído nunca. Mientras tanto, la continuaré releyendo.
Jane Austen es una escritora inglesa del periodo Regencia. (No es victoriana). A pesar de hacer más de doscientos años que han sido escritas, sus novelas conservan toda la capacidad para ser leídas como si no hubiera pasado el tiempo. Sus principales obras son "Orgullo y Prejuicio", "Juicio y sentimiento", "La Abadía de Northanger", "Emma", "Mansfield Park" y "Persuasión".
Lo que más me llama la atención es la excelencia moral que contienen. Los personajes saben que es correcto, y lo hacen, de un modo difícil de encontrar en la realidad. No se puede esperar de las personas reales la misma rectitud de los personajes de Jane Austen, pero esta rectitud existe, esta por ahí fuera, en alguna parte.
Si sus galanes no son guapos, están muy cerca de serlo. Su elocuencia y su capacidad de amar son sus principales atractivos. Sus heroínas son mujeres fuertes, que sufren por amor, y eso es todo lo que tienen en común, porque las seis son muy diferentes. No digo que sus novelas no sean fieles a un mundo propio, y por tanto, parecidas, pero dentro de este mundo se exploran todos los matices.
Una de las cosas que más me gusta de las heroínas de Jane Austen es su capacidad para rechazar propuestas de matrimonio, en un mundo en el que casarse era toda la lucha que se le permitía a una mujer.
Desde aquí me gustaría animarles a que lean a Jane Austen, tanto si son hombres como mujeres, jóvenes o viejos. Es un descubrimiento que vale la pena. Si "Orgullo y prejuicio" no les fascina, nada escrito lo hará.

Paul Auster "El llibre de les il.lusions"

Un home perd a la seva família en un tràgic accident aeri. No troba la il·lusió de viure i s'enfonsa en la desesperació, fins que un dia veu per la televisió un gag d'un actor mut que el fa somriure. L'actor es diu Héctor Mann i va desaparèixer misteriosament anys enrera. El nostre protagonista decideix escriure un llibre sobre ell.
Paul Auster va néixer l'any 1947 a Nova Jersey (Estats Units) i va estudiar a Colúmbia. Ha viscut a França, on va treballar com a traductor. Desde l'any 1974 viu a Nova York, ciutat que cobra protagonisme en els seus llibres.
Paul Auster ha esta un descobriment per mi. No m'havia cridat mai l'atenció, fins que vaig llegir-n'he una entrevista. Em va sorprendre el seu grau de compromís amb l'escriptura, i vaig decidir aconseguir algun llibre seu. El darrer que havia publicat era "El llibre de les il·lusions". Després de que hagi passat per les meves mans, m'he decidit a llegir tota la seva obra.
"El llibre de les il·lusions" és una historia que t'atrapa. Les coses que fan que la vida tingui sentit, el sentit de la creació artística, la solitud, les relacions amb els altres que ens marquen i canvien la nostra vida.... De tot això i molt més va aquest llibre. Però el que m'ha agradat més no ha estat la història (que m'ha agradat molt), i es indestriable del que vull destacar; el que m'ha agradat més es la manera com l'autor la va explicant, com l'escriu. Aquells petits detalls que intercala i que matisen el dibuix.
Paul Auster parla de Chateaubriand en aquest llibre, i m'he decidit a llegir-lo. Només puc dir que no m'hen penedeixo. Auster es ben digne d'explotar la seva figura en una novel·la seva. (Aquest es un exemple de cadena de lectures, o com un llibre ens porta a l'altre sense que ens n'adonem.)
Només per com explica les pel·lícules mudes d'Héctor Mann ja va la pena de llegir la novel·la. Y a més són divertidíssimes, cosa molt difícil d'aconseguir per una autor d'una altra cultura, que llegeixo traduït. Paul Auster ens sorprèn amb el seu coneixement del cinema mut i aconsegueix trobar aquell punt on el cinema, la vida i la literatura es fusionen.

Primer missatge

Hola!
Aquest és el primer missatge d'això del bloc. Encara no sé del tot com funciona, pero suposo que ja ho aniré veient sobre la marxa.
El primer que vull fer es demanar perdó per les faltes d'ortografia, de sintaxi i de gramàtica que pugui fer. Ja fa molt que vaig deixar l'escola, i de tot no me'n recordo.
El meu propòsit a l'hora de crear el bloc es parlar dels llibres que vaig llegint. Com que tinc bastant temps lliure, puc dedicar-me a llegir, i de vegades m'ha fet falta compartir el que llegeixo amb algú. He pensat que aquesta podria ser una bona manera.
També vull dir que no parlaré de política ni de fútbol ni de cuina ni de moda ni de punt de creu ni de física quàntica ni de com trencar l' àtom, i en la mesura que pugui, procuraré no parlar del temps.
Molt agraïda a qualsevol lector que dediqui el seu temps a llegir el que escric.