Vindré de nit

Vindré de nit a robar-te les paraules, vindré de nit i descompondré els teus somnis, vindré de nit per fer meves les frases que vomites amb tanta gràcia. Vindré de nit a robar-te el secret d'ajuntar les perles per fer un collaret, vindré de nit a descompondre els versos que t'envejo, vindré de nit a fer meva l'arquitectura dels teus poemes. Et robaré la musa, et descompondré la inspiració, faré meva la teva màgia. Vindré de nit a robar-te'ls, a descompondre-te'ls, a fer-los meus. Escriuré les teves paraules, les teves frases, els teus versos. Serè l'autora dels teus poemes, i per fi, l'escriptora, serè jo.

(aquest és un text que vaig escriure després d'un empatx de llegir a Anne Sexton i a Sílvia Plath. És un "pecat de joventut". L'he retocat una mica i m'ha fet gràcia posar-lo al bloc... no me'l tingueu en compte.)

L'interrogant

M'arriba un meme. Es tracta d'explicar alguna anècdota personal que haguem viscut amb algun escriptor. Bé, jo, d'escriptors "de debò", n'he conegut ben pocs. Es poden comptar amb els dits d'una mà. Una vegada vaig assistir a unes classes d'escriptura creativa que feia la Mercè Company. La recordo principalment perquè, al costat d'un paràgraf meu, hi va posar un interrogant. Un interrogant! El que més em va rebentar no va ser l'interrogant en si, sinó el fet que estava justificat: jo havia volgut escriure una cosa i n'havia acabat escrivint una altra: al final la frase no havia quedat ben equilibrada. En aquella mateixa aula, vaig agafar entre les meves mans un full en blanc com si fos la terra roja de Tara, i em vaig prometre a mi mateixa posant a Déu per testimoni que mai més ningú no tornaria a posar un interrogant al costat d'un paràgraf meu. I fins avui.

Paciència

Demano perdó per publicar –una altra vegada: reincident, a més – tants posts de cop. Tinc un problema momentani amb la publicació, però el ritme d'escriptura és el mateix de sempre. Cada cop que tinc oportunitat de publicar recupero el temps perdut i els missatges que apareixerien en quatre dies escalonadament apareixen junts al cap de quatre dies sense publicar res; en principi hauria de ser el mateix. Espero poder tornar en un espai de temps més o menys breu al meu ritme habitual, però. Mentrestant, demano una mica de paciència. Al cap i la fi, no obligo a ningú a llegir-me, i com sempre, publico bàsicament per mi mateixa.

Paraules sabies

"El rei es va interessar per saber si estava escrivint alguna cosa. Va contestar que no, doncs havia explicat al món pràcticament tot el que sabia, i es veia necessitat de llegir més per adquirir nous coneixements."
Samuel Johnson
(a la biografia de James Boswell)

Llebre

Ahir per la radio vaig sentir una cançó sobre plats de cuina que feia: "y liebre Chateaubriand". ¡"Liebre Chateaubriand"! Què t'hi jugues que això deu ser un plat que deu explicar Chateaubriand al seu llibre! La devia inventar ell, la recepta? "Aviam" si hi arribo aviat a aquest tros! Té aspecte de ser una menja deliciosa, aquesta "llebre Chateaubriand". (Ostres, com si jo en sabés, de cuinar...)

Lleu matís sobre Shakespeare

Amb el que vaig dir l'altre dia sobre Shakespeare, hi ha qui es deu pensar que no tinc sang a les venes: vaig dir que Shakespeare era "difícil". No se'm va acudir res més que dir que era difícil! Em sembla que no em vagi explicar bé. Vaig dir això en comptes de dir el que realment va passar, i és que Shakespeare em va fer vibrar. Però, no havia dit...? L'explicació és fàcil: la tele i el cine. La primera vegada que vaig veure Romeu i Julieta, va ser per la tele, en una obra sense apenes decorats. Només vaig veure les darreres escenes, però va la cosa més apassionant que he vist mai per la tele. Jo no sabia que allò era Shakespeare ni Romeu i Julieta, però ho vaig acabar deduint. Altres cops he tornat a veure l'obra en pel·lícules i sempre m'ha apassionat, tot i que ja la conec. Hamlet al vaig veure al cine, en una versió plena d'adrenalina. Vaig vibrar. I vibrar vol dir moure's alguna cosa dins. Altres cops que l'he tornat a veure no m'ha fet tant d'efecte, però em continua agradant. Otel·lo ja em desperta sentiments més contradictoris. Em va produir ràbia, una ràbia enorme envers els dos protagonistes masculins, però reconec que el procés de progressiu engany que porta al desenllaç em va fascinar. Es magistral. Es evident que no s'ha de tenir sang a les venes perquè la primera vegada que veus una obra de Shakespeare representada no et faci vibrar. Després vaig llegir aquestes tres obres sobre paper. I és aquí on les vaig trobar difícils. Ja sabia què passaria. El llenguatge era arcaic. Maco, però arcaic. Mai m'ha agradat llegir teatre, em costa. Jo llegeixo molt ràpid, volo per sobre les línies: el teatre m'obliga a anar a poc a poc. Ara parla el cavaller 1. Ara parla el cavaller 2. Però qui nassos era el cavaller 2? D'aquí és d'on he tret la idea que encara em falta un llarg camí fins a Shakespeare. Però per llegir-lo, no per veure'l representat. Ja sabeu que penso que el teatre s'ha de veure representat. Ara del que es tracta es de saber si, llegint les altres obres (per sort n'hi ha moltes) sense saber que hi passa, sense haver-ne vist la pel·lícula, si em faran vibrar o si les continuaré trobant difícils i fora del meu abast. No sé què passarà. Volaré o m'arrossegaré? És un repte. O m'aconselleu que corri a buscar la peli?

A les ordres de la reina

A l'epíleg de Tristán e Iseo (la versió francesa) es diu que aquesta és la història d'Iseo i del seu servent, Tristany. Aquesta podria ser la raó per la que Tristany, per ser digne d'Isolda, ha de tenir tantes habilitats, i en canvi Isolda en té prou amb ser bonica: ella és la reina, ell és el seu servent.

Veure-les venir

Diu que la previsibilitat en una obra literària, segons els cànons clàssics, és un defecte. Recordo la meva lectura de Ferragus de Balzac: algunes de les coses que van passar es veien a venir, les vaig preveure. Què em va sorprendre, doncs? La forma. La manera d'explicar-ho. L'estructura. El llarg passatge sobre el cementiri no el podia preveure de cap de les maneres; en la primera lectura no em va agradar, però a la segona em vaig adonar que allò era part d'un univers molt més ampli que l'inclòs en aquell llibre. De Balzac podem preveure'n alguna anècdota, però no en podem preveure l'univers.

Conèixer els clàssics

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. Si alguna cosa estic aprenent d'aquest llibre és la necessitat de conèixer els clàssics, i quan dic clàssics vull dir els clàssics grecollatins.

La musa és trapella

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. II. El saber marginat dels escriptors. El model romàntic creu en el talent. El model científic creu en la tècnica. I el model clàssic en una mixtura a parts iguals entre talent i tècnica: el talent és la base i la tècnica n'és la culminació.
"El perill de "dominar l'ofici" és que l'art sigui simplement "ofici""
Joan Puig i Ferrater
Vida interior d'un escriptor
"Escriure és fruit d'una facilitat natural i d'una dificultat adquirida."
Josep Joubert
"Tota inspiració pressuposa un problema solucionat per facultats inconscients després que la consciència hi hagi treballat en va."
Joaquim Ruyra
L'educació de la inventiva
Em fa gràcia la menció negativa a Daniel Cassany. Al començament de dur el bloc em vaig rellegir el seu llibre Descriure escriure (mateixa editorial, mateixa col·lecció que aquest) i poster sí que s'equivoca en això de la inspiració, però del seu llibre en vaig treure la idea de que aprenem inconscientment els codis dels grups als que ens interessa pertànyer, i que per tant aprenem a escriure perquè inconscientment volem pertànyer al grup dels escriptors que ens agraden. Crec que és la veritat més fonamental que ha dit mai ningú sobre l'escriptura. I no crec que això invalidi la inspiració. Crec que és la tècnica, el codi, el que s'aprèn així. Però la tècnica no treballa sobre el buit, la tècnica ha de treballar sobre alguna cosa: aquí és on juga el seu paper la inspiració, misteriosa dama d'ulls límpids o nuvolosos segons l'ocasió.
Va bé saber què diuen els clàssics sobre el tema. Hi ha un nou atac a Cassany, a qui s'acusa d'ignorar la tradició.
A les muses les han arraconat els tècnics com a element supersticiós. La retòrica l'han arraconada els romàntics per massa tècnica. Però la retòrica també és una musa, segons els clàssics, i que llavors la retórica no tenia la connotació negativa que té ara.
Diu que un text previsible és un text amb un defecte.
"Trobar la idea costa molt més que fer el dibuix."
Pancho
(dibuixant de Le Monde)
Té raó. A mi també em passa. Trobar una bona idea per fer un post em costa més que escriure el post en sí.
Diu que els grans escriptors escriuen i rescriuen moltes vegades una mateixa pàgina. Segons Horaci, un text ha de reposar nou anys en un calaix abans de donar-lo a conèixer...

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

"La mort és allò que ens impedeix de comunicar-nos."
Clara Gamboa Guzmán
( i sé que ara sortirà algun espiritista a dir-me que no, que això no és veritat... )

Un fantasma a la biblioteca

A la pel·lícula Seven, Morgan Freeman li diu a Bratt Pitt que la policia guarda el registre dels llibres que la gent treu de la biblioteca; gràcies a això, aconsegueixen identificar a qui estava llegint la Divina Comèdia i saben qui és l'assassí. Des que vaig sentir això, em preocupen els llibres que trec de la biblioteca. Per exemple, no fa pas tant, vaig treure Carol, de la Patricia Highsmith. Ho vaig fer per la morbositat. Però llavors vaig veure que no tenia gens de morbositat (de fet, era avorrit), i no el vaig acabar de llegir. Però jo ja l'havia tret. Si al nostre país en comptes de casar als homosexuals els perseguissin, jo ja estaria fixada com a persona amb simpatia cap als homosexuals. Un altre exemple: Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Mai l'he vista a cap biblioteca, però qui em diu que si el veies i el tragués, no em posarien a la llista negra com a persona amb simpaties anarquistes? O posem pel cas, a la meva biblioteca tenen els llibres sagrats de totes les religions. Què passaria si em donés per treure el llibre sagrat de certa religió avui en dia tant polèmica? La policia es pensaria que vull fundar una cèl·lula?
En fi. Que, per sort, no crec que ningú controli res, i qualsevol llibre d'aquests el podria comprar fàcilment en qualsevol llibreria: ningú sabria que el tinc jo i el resultat seria el mateix; per tant, em sembla que controlar els llibres que la gent treu de la biblioteca és una cosa absurda. Però la paranoia ja ha arrelat en aquell lloc obscur de la meva ment on s'ateranyinen els fantasmes, i m'ho penso molt abans de treure res...

El secret d'una bona escudella

_ Ostres, ho has vist? Ho ha tornat a fer!
_ Tens raó, quina ràbia que fa aquest tia, cuina millor que nosaltres!
_ Tu creus que la seva escudella és millor que la nostra?
_ És una escudella especial, d'una terra especial. Definitivament és millor: té un altre gust, està més lligada, té "picatostes"...
_ Creus que l'art de la cuina l'ha après o que li surt de dins?
_ Per què ho dius? Per què ens expliqui el secret?
_ Sí, sí, que ens digui com ho fa. Quins ingredients hi posa. En què s'inspira. Necessitem saber-ho. Exigim saber-ho.
_ No crec que amb exigències aconsegueixis res. Fer una escudella com aquesta és com olorar una flor, s'ha de fer amb delicadesa.
_ Si la seva escudella fos un indígena, podríem fer-li una foto i robar-li l'ànima.
_ Però malgrat que rebentis d'enveja, no t'estimes més pedalejar-la ignorant els ingredients que no pas desmuntar-la com una nina russa? Què en faries tu del munt d'ingredients? Amb els ingredients sols no es fa res, cal un art especial per conjuminar-los... i això no es pot copiar...
_ Creus que farem una escudella tan bona com la seva algun dia?
_ D'il·lusions també es viu...

Un tramvia anomenat text

Un tramvia anomenat text. Vicenç Pagès. I. La novetat és filla de l'oblit. Només de llegir la introducció, ja he sabut que aquest llibre m'agradaria. La manera clara, sincera i documentada en que s'expressa l'autor m'arriba i connecta amb mi. M'agrada això que diu que els límits del llenguatge són els límits del nostre món. De totes maneres, jo afegiria que en nosaltres hi ha instints que s'escapen a allò que pot ser expressat mitjançant el llenguatge. Podríem dir que vivim el món a través del llenguatge i dels instints.
Mai no havia llegit el típic esquema emissor-missatge-receptor tant ben explicat, d'una manera tant imaginativa, il·lustrativa i entenedora. No sabia que la vella i mil cops sentida teoria es pogués explicar d'una manera tant interessant. Trobo que aquest tros s'hauria de fer llegir a les escoles. Acaba el capítol amb una sentència d'impacte: la societat no ens ensenya a escriure, però ens obliga a saber-ne. Així com es fan molts esforços perquè aprenguem a parlar, un cop alfabetitzats ningú es preocupa que aprenguem a escriure bé. Aquesta paradoxa és la base d'aquest llibre. Continuo llegint.

El nas de Cleópatra

El fet que Txèkhov morís prematurament mentre Gorki vivia i es convertia en icona del comunisme, em fa platejar el següent: quina hagués estat la reacció de Txèkhov davant la revolució russa?
(Veus, aquí em guanya la opinió del meu llibreter sobre que no es pot evitar la política.)

Castells en l'aire

El Quijote. Cervantes. Capítol XXI. Vet aquí una aventura que li surt bé al Quixot: es guanya el famós "yelmo de mambrino", que ell creu fet d'or, i que en realitat és una palangana de barber, de llauna. Però, com sempre, l'important és la conversa. En les seves fantasies, en els seus castells en l'aire, El Quixot i Sancho ja es veuen rei i compte respectivament. Em fa gràcia que el Quixot espera obtenir el regne lluitant, però també casant-se amb la infanta, la filla del rei. On queda la seva Dulcinea aquí? Se li ha esborrat completament, quan en el mateix capítol lloava la seva bellesa incomparable. Sancho, que ja està casat, s'enllamina a casar-se amb una dama de la infanta, al seu torn. Homes! Suposo que somniar és gratis.
En aquest destí que somnien El Quixot i Sancho, Cervantes parodia els lloc comuns dels llibres de cavalleries, i recrea l'esquema del Tirant lo Blanc, com ens fan notar les notes.

A voltes amb la novel.la

Recordo que vaig dir que Borges no havia escrit cap novel·la ni havia creat cap gran personatge perquè no tenia aquella "visió sobre les persones" que tenen els grans novel·listes. Ell feia literatura sobre la literatura. Però, vet aquí que ara em trobo amb Txèkhov, un escriptor que, malgrat que tampoc va escriure cap novel·la, d'ell sí que no es pot negar que tenia "visió sobre les persones" (com ho demostren els seus contes i les seves obres de teatre) Per què Txèkhov no va escriure cap novel·la, doncs? A Sin trama... es defensa la brevetat. Però aquesta és una raó molt simple. També parla de que no hi ha d'haver un excés de personatges, però això em sembla que no té res a veure. Suposo que és difícil, sense conèixer el tema a fons, donar una resposta (potser simplement no li va interessar): és una cosa que no puc saber, malgrat que és una pregunta que em faig; queda en l'aire, de moment. En tot cas, és una prova més que es pot ser un gran escriptor sense escriure novel·les. (I ja sé que això de la novel·la com a mesura de totes les coses en literatura és una obsessió meva que tampoc és massa justa ni té fonament. Teòricament, sóc conscient que un bon conte pot valer tant com una novel·la. Però a la pràctica... sento més una novel·la... no sabria com dir-ho...)

Radiografia

Sin trama y si final. 99 consejos para escritores. Antón Txèkhov (edició de Piero Brunello). Un llibre molt curt, que es llegeix ràpid i amb interès. És una bona i breu mostra de la correspondència de Txèkhov. Jo diria que no és tant un llibre de consells com una radiografia d'una ànima escriptora. És a dir, que serveix més per conèixer a Txèkhov que no pas per aprendre coses sobre l'escriptura, tot i que hi ha consells molt útils i raonables. Txèkhov és una persona que escriu amb la raó. Em quedo amb la seva mentalitat, la seva amplitud de mires i la seva modèstia. Ja no només és el fet de ser un escriptor més o menys bo, també és el fet de ser una persona excepcional, com ho demostren aquest fragments.

Qüestió d'edat

Sin trama y sin final. 99 consejos para escritores. Antón Txèkhov (edició de Piero Brunello) Es reprodueixen alguns fragments de cartes que Txèkhov va escriure a Maksim Gorki, un altre pes pesant de les lletres russes. Recordo que llegint el llibre Fins a la mort, de Louis Aragon (això va ser abans de dur el bloc), vaig anar a l'enterrament de Gorki. Era una mena d'icona del comunisme. Això em fa pensar que si s'escrivien, i Gorki va viure la revolució, o devia viure fins a una edat molt avançada o devia ser molt més jove que Txèkhov. El cas que es que jo m'imagino a Txèkhov jove, i a Gorki gran. Ho busco: Antón P. Txèkhov (1860-1904), Maksim P. Gorki (1868-1936). Ah. No és que fos gaire més jove; és que va viure molt més. Txèkhov va morir molt aviat.

Exercici d'autoestima

Un amable comentari (com ho són tots), posa sobre la taula un tema que m'ha fet pensar: si el fet de fer el bloc és o no és una qüestió d'ego, de mirar-se el melic. Comprar-se un cotxe pot ser una qüestió d'ego. Vestir roba elegant pot ser una qüestió d'ego. Presumir d'haver anat de viatge a un lloc exòtic i remot pot ser una qüestió d'ego. Per tant, quin mal hi ha si el nostre ego ens porta, no a comprar-nos un cotxe, no a vestir com si fóssim models, no a anar a la Conxinxina, sinó a escriure, i a rebre l'interès i els elogis dels altres per això? (Dic elogis perquè això dels blocs és un piloteig mutu incessant, s'ha de reconèixer, tot i que hi ha qui diu que també rep comentaris negatius). Jo crec que sí, que escriure, no ja un bloc, sinó simplement escriure, és una qüestió d'ego. Però l'ego ens podria dur a fer coses molt més avorrides. I d'acord que els que escrivim un bloc l'únic que fem és mirar-nos el melic (he fet això, he llegit allò altre, he anat aquí, somnio a anar més enllà...), però l'egolatria a petites dosis pot ser convenient, de vegades: fer el bloc pot ser un saludable exercici d'autoestima. Si una no s'interessa per si mateixa i per les seves pròpies batalletes, qui ho farà?