Pardals de tinta

Pel que fa a l'escriptura ( i parlo d'escriure obres de ficció, no de fer el bloc), sempre he tingut moltes aspiracions. Quan se somnia a ser escriptora, no se somnia a ser una escriptora mediocre. Vaig començar escrivint en castellà perquè el català era una llengua minoritària; era un idioma massa petit pel meu ego. Fins que em vaig adonar que per ser una escriptora mediocre ho podia ser perfectament ( i més fàcilment) en català. Fa anys que escric i estripo, escric i estripo. I m'adono que mai escriuré res a l'altura de les meves aspiracions, que continuen sent elevades. La idea que tinc sobre la meva capacitat ha baixat a mesura que he anat llegint, però la idea d'allà on m'agradaria arribar s'ha conservat intacte. Però jo mai he llegit la Il·líada en grec. Si ho fes probablement ni m'atreviria a agafar la ploma; en la meva ignorància dels clàssics, m'atreveixo. He llegit, sí, però no prou; he escrit, sí, però no prou. Les aspiracions hi són, però jo estic a mig camí, i em fa l'efecte que sempre estaré a mig camí. A mig camí d'escriure una cosa realment bona. De vegades penso que encara que no sigui bona és igual, que l'important és acabar les coses. Escriure-les igualment, per aprendre. Que maó a maó es construeix l'edifici, i que no es pot començar al casa per la teulada. I que no sé si ara escric millor que abans, però la il·lusió de que sí que és així hi és. Si sabes que continuant per aquest camí hi arribaria, continuaria sense dubtar-ho. Però no hi ha garanties. Sé que es pot estar tota la vida fent aquest camí i no arribar enlloc. I jo m'adono que, per més que camini, no arribaré mai enlloc, o com a mínim allà on jo vull arribar. Per això m'estic plantejant deixar-ho, llençar la tovallola i dedicar els meus esforços al món real. Però sé que un escriptor no ho deixa perquè pensi que no es bo. Tampoc ho deixa perquè algú li hagi dit que no és bo. Un escriptor escriu, i frueix del fet d'anar evolucionant, encara que vegi que el camí no el portarà mai enlloc. Un escriptor viu de la il·lusió perquè escriure és la seva il·lusió. Perquè sí, encara que ningú el publiqui, encara que ningú el llegeixi, encara que no estigui a l'altura de les seves pròpies aspiracions. Un escriptor escriu, i no es preocupa de pesar la seva pròpia incompetència. He començat aquest text preparant-lo per arribar a la conclusió que el millor era deixar-ho córrer, però no puc arribar a aquesta conclusió. Tot sol, el text m'obre camins, raons , motius de lluita. Es com sentir música i que els peus se't posin a ballar. Si fins i tot els meus propis textos es conxorxen contra mi és que el missatge és clar: fora dubtes, fora pors, haig d'escriure. Però, però... una persona raonable... amb els peus a terra... que visqui a la realitat... Res, a callar, que en silenci s'escriu millor. Jo volia arribar a la conclusió que ho havia de deixar, de debò que hi volia arribar. Es el més lògic, el més raonable, el que faria qualsevol que... que què? Que no fos escriptor. Ai, passen els anys i una cosa no canvia: continuo tenint el cap ple de pardals. De pardals de tinta.