Família

Memorias de Ultratumba. Llibre XIII. Capítol 8. Aquí Chateaubriand parla de la seva germana, Lucile. Sembla que tenia alguna mena de trastorn mental. També sembla que no la va poder ajudar.

"Per què havia creat Déu a un ser destinat únicament a patir?"

Ínsula de la il.lusió

Les notes diuen que Sancho Panza no arriba a saber mai què és una ínsula. (El Quixot n'hi ha promès una a canvi dels seus serveis com a escuder). Jo crec que no li importa ínsula, que el que vol és viure aventures. Però és un home pràctic, i no s'ho reconeixeria mai a si mateix, això.

Sancho Panza entra en acció

"Sancho Panza, que, per altra banda, mai se n'ha vanagloriat, va aconseguir, després de molts anys, a les hores nocturnes, mitjançant la lectura d'una gran quantitat de novel·les de cavalleries i de bandits, apartar de tal manera el seu dimoni, al que posteriorment va batejar amb el nom de Don Quixot, que aquest es va dedicar a realitzar les accions més boges i absurdes, les quals, al no tenir un objecte predeterminat, doncs aquest hauria hagut de ser Sancho Panza, no van fer mal a ningú. Sancho Panza, un home lliure, va seguir indiferent, tal vegada només per cert sentiment de responsabilitat, a Don Quixot en les seves aventures i sobre això va sostenir una gran i útil conversa fins al seu final."

La veritat sobre Sancho Panza
Franz Kafka

Cremar llibres

El capellà i el barber, ajudats per la majordoma i la neboda, es disposen a cremar els llibres que han fet embogir a l'Hidalgo *. Això recorda molt una crema de bruixes, pel que té de cremar innocents. De totes maneres, fins i tot amb tants ferms propòsits són incapaços de cremar-los tots, i n'indulten bastants (Alguns dels quals, cosa curiosa, i suposo que pel bé del Quixot (!) es queden ells. Quina barra.)
Es tracta d'una espoliació, que a més, no serveix de res, perquè el mal ja estava fet. No sé com reaccionarà l'afectat davant d'això, però de totes maneres està clar que els llibres ja no els necessita. El que ell necessita ara es viure aventures.
(* Hidalgo - Aquí hauria d'escriure gentilhome, que és la traducció al català d'Hidalgo, però, i ja em perdonareu, tractar el Quixot, i a qualsevol, de "gentilhome" fa riure.)

Els que se salven

Amadís de Gaula (un castellà)
Palmerí d'Anglaterra (un portuguès)
Tirant lo Blanc (un valencià)

(ni ha més, però són de poesia del segle XVI, i amb això ja no m'hi fico)

Fragments

"Entraron dentro todos, y la ama con ellos, y hallaron más de cien cuerpos de libros grandes, muy bien encuadernados, y otros pequeños; y así como el ama los vio, volvióse a salir del aposento con gran priesa, y tornó luego con una escudilla de agua bendita y un hisopo, y dijo:
_ Tome vuestra merced, señor licenciado; rocíe este aposento, no esté aquí algún encantador de los muchos que tenen estos libros, y nos encanten, en pena de las que les queremos dar echándolos del mundo."

"_ No – dijo la sobrina-; no hay para qué perdonar a ninguno, porque todos han sido los dañadores; mejor será arrojarlos por las ventanas al patio, y hacer un rimero dellos, y pegarles fuego; y sino, llevarlos al corral, y allí se hará la hoguera, y no ofenderá el humo.
Lo mismo dijo el ama: tal era la gana que las dos tenían de la muerte de aquellos inocentes;"

"que no le hubiera traído a España y hecho castellano, que le quitó mucho su natural valor, y lo mesmo harán todos aquellos que los libros de versos quisieren volver en otra lengua: que, por mucho cuidado que pongan y habilidad que muestren, jamás llegarán al punto que ellos tienen en su primer nacimiento."

"_¡Válame Dios! –dijo el cura, dando una gran voz-. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos.(...) con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros desde género carecen."

Miguel de Cervantes

El Quijote

Despertar

"_Qui llegeix, enfolleix..."

"Però a poc a poc descobria que els autors intentaven crear, a través dels personatges que feien moure, símbols perennes de realitats quotidianes."

Miguel Torga
La creació del món

El tercer dia

La mirada

"Un famós escriptor de sensibilitat potser femenina, com a mínim segons la idea tradicional de sensibilitat, ens va deixar ensenyat que la principal facultat que pot tenir l'escriptor de novel·les modern no és el respecte dels cànons estilístics, ni l'encadenament trepidant de l'acció, ni tan sols l'absoluta coherència de la trama. Aquest escriptor, que es deia Marcel Proust, va demostrar en una novel·la gairebé absurda, de milers de pàgines d'extensió, que el do principal que té el novel·lista modern és el do de la mirada. I la mirada, en Proust, es la finor i la profunditat en la observació del detall i també del conjunt, la capacitat de prestar atenció minuciosament el transcurs de la vida i de recrear-la després, amb tot el seu volum i intensitat, en les pàgines escrites. La mirada es descobrir el que som però també el que no som, com si en realitat poguéssim ser-ho. La mirada és aproximar-se a la realitat amb devoció i emportar-se-la com a botí per vessar-la curosament sobre el paper."

Lorenzo Silva

La mirada femenina

Desdoblament de personalitat

El Quijote. Miguel de Cervantes. Capítol V. El que passa en aquest capítol, segons les notes, és un plagi que perpetra Cervantes (tot i que les notes eviten aquesta paraula) Es a dir, plagiant un text dolent Cervantes el converteix en bo. La sabia molt llarga, aquest home! Apart d'això, evidentment no sé res del romanç que recita El Quixot ni sobre aquest Marquès de Màntua amb qui ell creu estar parlant. Es pensa que és dues persones diferents, personatges literaris, i sembla que li hagi tocat massa el sol. Però en realitat ha llegit massa llibres de cavalleries i l'han apallissat. Però, i això és un detall bo, no té cap ferida.
Ai, que els llibres perillen!

La bellesa de Dulcinea

"_Si os la mostrara - replicó don Quijote -, ¿ qué hiciérades vosotros en confesar una verdad tan notoria? La importancia está en que sin verla lo habéis de creer, confesar, afirmar, jurar y defender;"

El Quijote
Miguel de Cervantes
(referint-se el Quixot a la bellesa de Dulcinea)

És commovedor com el Quixot, que no l'ha vist mai, defensa la bellesa de Dulcinea. I és que res no és més bonic que les nostres quimeres... Per mi, això el fa més cavaller que la llança, l'armadura, el cavall o els propòsits de defensar els dèbils. Defensar a la dama és l'essència de la cavalleria.
En aquest capítol li passen dues aventures, segons les notes molt pròpies dels llibres de cavalleries. Bé, la inspiració que porta al Quixot a emprendre-les és pròpia dels llibres de cavalleries, el resultat ja no... Pobre home, em sembla que ha començat el ball de bastons. Estic impacient perquè es trobi amb el Sancho Panza, així almenys tindrà algú amb qui compartir-ho.
(Veig que m'hauré d'acostumar a llegir les notes després de llegir el capítol, sinó m'espatllen la intriga...)

Màxima llatina

"Festina lente"

(afanya't a poc a poc)

Impediments

Lais. Maria de França. El pobret. Vet aquí un lai, que, si no fos per les notes a peu de pàgina, no hagués entès. En aquest lai sí que hi ha allò que jo anomeno reconciliació, i que no sé si és la paraula, encara que en un principi no ho sembli. Al final queda un pretendent, i malgrat el seu estat, això no l'hauria de privar de fer l'amor cortès, de parlar amb la seva dama i de lluitar per ella. Si abans la dama no es ficava al llit amb cap del quatre quan en podia haver escollit un, per què es lamenta de no poder-ho fer ara? No poden continuar tenint la mateixa relació que tenien fins llavors? Em sembla millor tenir-la amb un que tenir-la amb quatre, per més platònica que sigui. Per això no em sembla tanta desgracia per ella. Al cap i a la fi es queda igual, menys admirada, això sí. Però pel cavaller si que deu ser-ho, de desgracia. Ara que la tenia per ell sol!

Boig encantador

El Quijote. Miguel de Cervantes. Capítol III. El Quixot és ordenat cavaller. La manera com passa això, és, segons les notes, la clau per comprendre la novel·la. És a dir, que mentre el Quixot pensa que fa coses molt nobles, l'altra gent el prenen per boig. Però això és un llibre, i la bogeria del Quixot té el seu encant. Suposo que si fos un cas real ja seria una altra cosa... La màgia dels llibres és aquesta, que la bogeria del Quixot ens pot semblar encantadora, quan si ens trobéssim amb algú així arrufaríem el nas.

El lladre erudit

"El ladrón se había dado cuenta de que el dinero estaba disimulado en algún libro de la biblioteca.¡Pero había tantos!
Comenzó por las más altos y le fue ganando la apetencia de leer, la ansiedad de adivinar.
La casa era una casa de campo y estaba abandonada. Tenía tiempo para sus pesquisas.
Se adentró en las páginas escritas por los que prefieren escribir a robar y gastar en eso sus largas noches.
Él notaba que la realidad resultaba así más robada que por él mismo.
Hubo un momento en que sin haber encontrado los billetes estaba ya en los libros de las estanterías bajas, y entonces se sintió tan preparado que hizo unas oposiciones."

Ramón Gómez de la Serna
Caprichos

Frases

"No s'ha de mitificar la lectura, perquè hi ha molts llibres que són encara menys interessants que la tele."

Jorge Semprún
Qué leer

"Els diaris s'escriuen sempre per algú. Es dóna importància a allò quotidià. Però s'ha de seleccionar, l'important són las connexions significatives. Hi ha coses eternes, encara que no las apuntis, y altres coses que encara que s'apuntin no són res."

Carmen Martín Gaite
Cuadernos de todo

Veure la realitat

El Quijote. Miguel de Cervantes. Capítol II. Quan el Quijote creu que el xiulet del porquer és música, que el peix és bo, que el pa és blanc, que les dones de vida fàcil són dames, i que l'hostaler és l'amo del castell, en realitat ens està dient que hauria d'existir la franca hospitalitat, i que no haurien d'existir la mentida, ni el menjar dolent, ni l'amor mercenari, ni els hostalers lladres.
(Nota: aquesta idea no és meva, ho vaig llegir en algun lloc, no recordo on, ni qui ho va dir. Però sempre ho he recordat, i em sembla que és ben cert.)

Humanitat

Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. Capítol II. És evident que aquest home (el pare de Frank) té un problema amb la beguda, però que estima als seus fills. És a dir, veig que els estima per com els porta a coll, per com els acompanya a la comuna, per com plora quan es moren. Però en canvi, es beu el que ells haurien de menjar. No ho fa per maldat, té un problema, és alcohòlic, no ho pot evitar. Ha de ser terrible els remordiments de consciència que ha de provocar una cosa així, però també ha de ser terrible per la família, que no en té cap culpa. I, perdoneu que us ho digui, però la cultura irlandesa no ajuda: els passa qualsevol cosa, i només fan que beure. Per celebrar i per enterrar. Allà un alcohòlic no es pot curar de cap de les maneres. Si és que curar-se és possible, és clar. Beure és socialment acceptat, és com un símbol de masculinitat. Entenc en Malachy, ell ha de beure. Però ha de beure fins el punt de negar el pa las seus fills? Hi ha d'haver altres maneres. Per qui em sap greu és pels nens, i per l'Àngela.
En aquest capítol també es veu allò de que com més ignorant i pobre és una societat, més intolerant és amb els que venen de fora. Ho és que ho som sempre, així, els humans?

"La lluna de Limerick brillava tant que se'n veien bocins a l'aigua, i jo volia recollir-ne els bocins, però com, amb les puces que se m'enfilaven per les cames?"

Frank McCourt

Les cendres d'Àngela

El vell amic escriu

"Antes de arriesgarme a dar la obra a la imprenta, se la mostré a monsieur de Fontanes: éste había leído ya unos fragmentos manuscritos en Londres. Cuando llegó al discurso del padre Aubry, al pie del lecho de muerte de Atala, me dijo bruscamente con ruda voz: "¡Esto no funciona; es malo; rehágalo!" Yo me retiré desolado; no me sentía capaz de hacerlo mejor. Quería arrojarlo al fuego; pasé desde la ocho hasta la once de la noche en mi entresuelo, sentado a mi mesa, la frente apoyada en el dorso de mis manos extendidas y abiertas sobre mi papel. Estaba resentido con Fontanes y conmigo mismo; ni siquiera trataba de escribir, de tanto como desesperaba de mí. Hacia medianoche, me llegó la voz de mis tórtolas, dulcificada por la distancia y vuelta más lastimera por la prisión en que las tenía encerradas: me volvió la inspiración; escribí de corrido el discurso del misionero, sin una sola interlínea, sin tachar una sola palabra, tal como quedó y tal como puede leerse hoy. Con el corazón palpitante, se lo llevé por la mañana a Fontanes, quien exclamó:"¡Eso es, eso es!, ¡ya le dije que lo mejoraría usted!"

"la vida del ateo es un terrorífico relámpago que no sirve sino para descubrir un abismo."

Chateaubriand
Memorias de Ultratumba

Qué llegeix la gent al tren?

Ahir vaig tenir ocasió d'anar amb tren, i em vaig veure molta gent que llegia, tanta que em va sorprendre (pel que es veu jo no sóc l'única que llegeix, aquí). Però, ai l'as, només vaig poder veure què llegien una petita part de la gent que vaig veure que llegien.
La primera és una noia que, dreta, llegia El mar, de John Banville. N'he llegit un llibre d'aquest autor, potser en parlaré. Llavors, hi havia un noi dret que llegia (l'estava acabant) El jardinero fiel, de John le Carré. Aquest és el de la Casa Rusia, que sembla que s'ha reciclat després de la Guerra Freda. Asseguda a terra, una noia llegia Extraña en un tren, d'una autora que no vaig poder desxifrar. Títol inspirat en el llibre de la Highsmith, suposo. I al tren. Al seu costat, també assegut a terra, un noi llegia una revista d'escalada. Escalada! No tenia ni idea de que hi haguessin revistes d'escalada. Pel que vaig poder observar el concepte és semblant a qualsevol revista femenina, només que no parla de roba o de sexe. Però el concepte és el mateix. Ja assegut davant meu, un noi llegia Reglamento internacional para el abordaje en alta mar, un llibre tot ple de dibuixos amb fletxetes. (Existeixen llibres d'això?) Suposo que un llibre així no és llegeix per plaer. Es devia estar traient el carnet de patró de veler? Estudiava nàutica? Misteri. Al seu costat una noia llegia apassionadament un llibre petitet, molt gastat, amb pinta de best-seller, però no vaig poder veure'n el títol. Al meu costat, un noi llegia el diari. Abans que passes pàgina, vaig poder llegir que l'Antàrtida s'està fonent i que Venècia s'enfonsarà en el mar. No sé quin diari devia ser... O sigui que ja ho veieu, la gent llegeix, i apassionadament. Suposo que faig com les embarassades, que només fan que veure altres embarassades a tot arreu. Sembla que jo només veig gent que llegeix.

Posar nom

Don Quijote de la Mancha. Capítol I. Veig que Don Quijote comença fent com Déu, posant nom a les coses. Tot això té un to de conte de fades que m'encanta.

"él se enfrascó tanto en su letura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer se le secó el cerebro, de manera que vino a perder el juicio."

"se dio a entender que no le faltaba otra cosa sino buscar una dama de quien enamorarse; porque el caballero andante sin amores era árbol sin hojas y sin fruto y cuerpo sin alma."

Miguel de Cervantes
El Quijote