Gina promet

La Cartoixa de Parma. Finalment l'amor de Fabrici i Clelia s'ha consumat. Es clar que Clelia es pensava que Fabrici s'estava morint. Però bé, això és un detall. Per salvar a Fabrici, la duquessa ha fet tot de promeses al Príncep de Parma. Fabrici s'ha salvat. Gina ja tremola només de pensar que les haurà de complir. El comportament de Gina, té justificació? Pot actuar d'altra manera? Stendhal la col·loca en una tessitura en que no té més remei que jurar. Però no per això deixa d'aprofitar-se dels avantatges de la seva situació: com per exemple quedant-se el quadre. No jutjaré Gina, es veu abocada a jurar. Complir, però, ja serà una altra cosa. Però no és innocent del tot: es fa prometre càrrecs per a Fabrici; no és cosa només d'evitar la metzina. Gina ha fet moltes coses per a Fabrici: ha fet matar a un príncep, ha fet perdre el cap a un altre. Però, ho fa per Fabrici realment? Ho fa per ella mateixa? I tenint en compte que Fabrici no l'estima i que a més, mai li agrairà el que ha fet per ell. És ben curiós això de l'amor. Podríem dir que Fabrici és una mena de mantingut de Gina, i en canvi Stendhal no ens ho fa sentir així. Sembla que ell sigui moral, i Gina, l'immoral. Però ell ho accepta tot sense preguntar-se d'on venen les coses ni qui paga el preu que tenen. El càrrec de coadjutor "amb futura successió" l'aparta de casar-se amb Clelia, i ell l'accepta sense immutar-se. I Clelia, molt dir que Fabrici és el seu marit, però està apunt de casar-se amb l'home més ric de la cort. De totes maneres, aquestes coses són les que realment fan deliciosa aquesta novel·la. Perquè la gent, a la realitat, també som així. Una vegada vaig dir que com més mimat i més dèbil era Henry Crawford a Mansfield Park, més m'agradava. Hi va haver qui se'm va tirar a sobre. Com si la gent a la realitat fóssim models d'excel·lència moral! Quan deia que quant més mimat i més dèbil més m'agradava volia dir que com a personatge, amb tot aquest defectes està molt més aconseguit. (A la realitat seria una altra cosa) El mateix els passa als personatges de La Cartoixa. Tenen molts defectes, però no som aquí per jutjar-los moralment, sinó per disfrutar de les seves aventures i desventures i potser per veure'ls fer el que nosaltres no ens atreviríem a fer, per disfrutar de tots aquests defectes humans, reals i deliciosos.

Sed de justicia

Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist. Un altre llibre que a la contracoberta comet l'error d'explicar el final. Malgrat tot, te n'esperes un altre i té la seva emoció. M'ha agradat molt la part de la profecia de la gitana, no tan l'altra part, la de la destrucció que fa Kohlhaas. A un home li roben dos cavalls i es vol venjar, creu que té el dret a venjar-se. Vet aquí l'argument. Em recorda una mica Gaspar Ruiz, de Conrad, en això de la direcció d'una banda armada contra el govern. El que no em cap al cap és que un home sacrifiqui la seva pau domèstica per anar-se'n a incendiar i saquejar, per més gran que sigui la injustícia que se li hagi fet. I aquesta tampoc ho és tant. Ho podria comprendre si aquesta pau domèstica hagués estat amenaçada, si haguessin fet mal a la seva dona o als seus fills, però aquí és ell mateix qui els hi porta la desgracia, i tot per dos cavalls! Al final de la novel·la es presenta a Kohlhaas com un paràs que estima molt als seus fills: si els hagués estimat de debò mai els hauria deixat com ho fa.
Al final, tot l'episodi del missatge dins la capseta de plom queda com l'autèntica venjança de Kohlhaas contra un dels qui detenta el poder. És una mica enganyós, i emmascara la veritat, és a dir, que el que ha fet (seguir el camí de la violència, saquejar, destruir) de fet no li ha servit de res. És molt atractiu deixar la dona i els fills per "anar a fer la revolució", però no serveix per res, només per desitjar tornar a aquella pau domèstica de que gaudíem abans, quan ja és massa tard.
La narració està plena de detalls curiosos ( l'escorxador que porta els cavalls, està fent les seves necessitats?) , o el detall de l'Heloise, i es digne de veure's com el narrador manipula al lector perquè l'atenció passi allà on ell vol i el relat sempre sigui interessant.
Aquesta novel·la curta va ser una de les lectures preferides de Kafka.

El botiguer

Norte y Sur, encara capítol XXXI. En Frederick veu de reüll al Sr. Thornton i el confon per un botiguer. Això diu molt de com es distingien les classes socials a l'Anglaterra de l'època per la manera d'anar vestit i per el posat. I també ens diu que els Hale es consideren superiors, per educació, a la gent de Milton. De totes maneres, aquest comentari per part del seu germà sobre en Thornton sembla haver ferit la Margaret. I jo que em pregunto: es comença a fondre la reina de gel?

La tremenda ingenuïtat de la Margaret

Norte y Sur, capítol XXXI. La Margaret li proposa al seu germà que s'enfronti al consell de guerra; que ho faci per Dolores, la dona que estima. Malgrat que ell tingui raó, les coses van passar d'una manera que és molt difícil que Frederick sigui absolt. No ens enganyem: va protagonitzar un motí, i un consell de guerra no és cosa de prendre-s'ho a la lleugera. La ingenuïtat de la Margaret en proposar-li això m'enrabia una mica. És una cosa noble que potser que funcioni en un llibre, però que en la realitat aniria contra el sentit comú. Igual com quan va desafiar al Sr. Thornton per què sortís a enfrontar-se a la multitud. Sembla no haver après la lliçó. En quin món viu aquesta Margaret? És un comportament que està molt lluny de resultar-me atractiu, per més que el valori perquè valoro la ingenuïtat i la bona fe. Però si això no fos un llibre no podria anar amb el cor a la mà d'aquesta manera. I encara, el que més em sorprèn és que tant el Sr. Thornton com en Frederick s'han pres seriosament les seves idees sense cap ni peus, i tot dos li han fet cas.

Per què m'agrada el Comte Mosca

Doncs perquè estima Gina. Gina vol Fabrici, però el Comte Mosca l'estima. Gina maquina un assassinat, però el Comte Mosca l'estima. Gina fa el que fa amb el príncep, però el Comte Mosca l'estima. Què més se li pot demanar a un home que que t'estimi? Malgrat tot, contra tot, a pesar de tot.

Promeses al llit de mort

No parlo de Norte y Sur perquè hi ha poc a dir. Ha arribat el germà de la Margaret, en Frederick, i ha mort la Sra. Hale. Tot plegat no m'acaba d'interessar. Els trossos on hi surt en Thornton són molt més interessants, i en aquest capítol no surt. La que sí que hi surt és la seva mare, la Sra. Thornton, que va a veure la malalta com un favor personal al seu fill, i li fa tot de promeses en relació a la Margaret que es deleix per complir. Em cau molt bé aquesta dona, tot i els aires que gasta. (Crec que ja ho havia dit.)

Pregunta còsmica

És una pregunta que vull llançar a l'espai còsmic: per què a La Cartoixa de Parma tots homes estan enamorats de Gina menys Fabrici? Es clar que llavors ja no hi hauria novel·la... Però per mi és una més de les genialitats d'Stendhal. Això trava l'acció.

Joc d'interessos

La Cartoixa de Parma. Capítol XXIV. Capítol complex. Genialitat de Gina fent anar el príncep novell com un titella. Fabrici, enamorat, burro, torna a la Ciutadella! Tants trafics que va tenir per sortir-ne! Però què no faria un cor enamorat. I aquesta frase val tant per Fabrici com pel príncep de Parma (que segons sospito no deu haver conegut carnalment cap dona encara – i fixeu-vos que dic encara-), i que està perdudament enamorat de "la dona més bella de la cort". Per això ella li fa fer el que li fa fer, cosa que trobo d'escàndol, per més que jo estigui a favor de Gina, i sobretot, sobretot, del Comte Mosca (i el compte és feliç si Gina és feliç). Però una un pot evitar tenir la sospita que la política ja ho és això, al cap i a la fi: un joc d'interessos.

A un lector futur

Tu, que vas cercar la llum d’una tarda
i vas trobar-la intacta, allà t’esperava sempre,
en uns versos de Rainer Maria Rilke.


Tu, que coneixes l’emoció del mar,
la resplendor de les espases en combat,
que guardes en la memòria paraules
que secretes obren portes en la foscor.


Tu, que pots mirar cara a cara
qualsevol, un soldat,
un mercader que observa lent
el capvespre amb roses de Rabat.


Tu, que saps que qualsevol home
és tots els homes i també saps
que l’oblit és llarg i no importa.


Tu, lector, que obres ara
les pàgines escasses d’aquest llibre,
recorda l'ardor que vaig posar
en aquesta feina inútil que és reescriure
el que altres ja han escrit.


Xuan Bello

Paraules de Gasol

"M'és igual el que digui la gent, jo faig el meu bàsquet."

Pau Gasol

Fi d'una etapa

Amb aquest capítols plens de disquisicions s'acaba la primera part de les Memòries d'Ultratomba, de Chateaubriand, la part que va del Llibre I al Llibre XII, la part que ocorre entre 1768 i 1800, la part en que parla d'ell com a viatger, soldat i home anònim. A partir d'ara, comença una altra etapa. M'ha agradat molt acompanyar-lo en aquest viatge pel temps que ha estat l'explicació de la seva vida fins ara. De vegades els continus salts en el temps m'han confós una mica, però en general es pot seguir. Ha viscut moltes coses, n'ha explicat encara més; s'ha enamorat, ha fet amics, ha analitzat el destí d'algunes nacions. Ha escrit, ha estat pobre, ha estat malalt. Ha vist morir a la seva família mentre ell era en un país estrany. I ho ha fet amb algunes de les pàgines més ben escrites que hagi llegit mai ( i és una traducció). Només em queda esperar que continuï aquest viatge en el temps que és l'explicació de la seva vida. Jo serè aquí per llegir-lo.

Paraules de Kafka

"Un llibre ha de ser com la destral que trenqui el mar gelat que portem dins."

Franz Kafka

Rompre el mar gelat no ho han de fer els llibres. Rompre el mar gelat ho haurien de fer les persones. I si no ho fan malament.

Cor o cap

Ara fa unes setmanes, vaig llegir un text que parlava d'escriure amb el cor. És curiós com han anat passat les setmanes i hi continuo pensant. Escric amb el cor, jo? I per més que hi rumiï, sempre arribo a la mateixa conclusió: jo escric amb el cap. Sóc una persona molt cerebral, m'agrada controlar el que escric. Hi ha coses que amb el cor les escriuria però davant les que el cap diu: no, no i no. I queden en no. Amb el cor, aquest bloc faria temps que s'hauria desbocat; m'hauria posat a parlar de ciclisme, de música clàssica, de la radio, del Barça, de cert actor que m'agrada molt, de la gent que conec, de com partir l'àtom... Però el cap diu no i és no. Només llibres. I això ja és prou i massa. Llegir sí que ho faig amb el cor, amb la medul·la, amb el moll de l'ós. Però escriure... ho haig d'admetre: això ho faig amb el cap.

Nus

La Cartoixa de Parma. Capítol XXIII. El sonet dolent és de Ludovic, el bo, de Ferrante Palla. Aquest capítol és l'autèntic nus de la novel·la. Clelia està a punt de casar-se, les maquinacions de la duquessa donen resultat, Gina i Fabrici tornen a Parma, Gina està a punt de casar-se amb el Comte Mosca (per cert, d'on ha sortit aquesta idea? No se n'havia parlat mai, i de sobte, la duquessa, el compte i el príncep es posen d'acord per fer-ne menció com si fos un fet sabut de sobres...), un nou príncep ("aquesta criatura") puja al poder. Tot el que passi a partir d'ara seran conseqüències. Molt bo el detall de girar la porcellana; si a la gent se li poguessin dir les veritats girant una porcellana...

Chateaubriand i els temes profunds

Chateaubriand parla d'un cadàver com d'una casa buida. Encara que això no deixi de ser un tòpic, almenys és veritat. Però també diu que alguns cadàvers poden tenir una expressió serena...
En aquests capítols complementaris fa una digresió sobre l'existència de l'ànima i la necessitat del cristianisme. Ho fa amb més bellesa poètica que arguments racionals. (L'única manera vàlida per acostar-se a aquest temes, per altra banda.)

"Conclusió: l'ànima no s'anul·la necessàriament amb el cos, conserva el sensorium. És inútil usar el subterfugi d'aquest filòsofs que són de la opinió que l'ànima no es presenta despullada a la mort: asseguren que, sota el bast teixit dels nostres òrgans mortals, s'extenen uns òrgans deslligats i indestructibles, els òrgans propis de l'ànima, immaterials, immortals: ella conserva d'aquesta manera un vehicle idoni per transmetre-li el coneixement de las coses que estan fora d'ella mateixa."

"Déu no va crear la matèria, fou la matèria, al contrari, la que va crear a Déu per mitjà de la operació de l'home."

Aquesta frase rebat tot el que ell mateix diu sobre l'existència d'un Déu cristià, que seria un Déu increat, abans que res. Segons això Déu depèn de l'home. No sé si ell és de tot conscient del que significa aquesta frase. Si Déu existeix des que hi ha homes, llavors Déu no existeix, es només una idea dels homes... Per què aquí, en una sola frase, sembla dir el contrari del que explica en la seva llarga dissertació? És una contradicció o sóc jo que no l'entenc bé? Sembla que pel fet de ser humans això ens hauria de dur implícitament a ser cristians.

"Parlo aquí segons la meva pròpia experiència: quan vaig abandonar els errors del L'Assaig sobre les revolucions per retornar als principis de El geni del cristianisme fou gràcies a una prova negativa que vaig tornar a la veritat positiva."

Aquesta darrera frase resulta il·luminadora sobre el que hi havia en aquella primera obra que va fer que la seva mare s'entristís i la germana li demanés que deixés d'escriure. Pel que sembla a L'Assaig sobre les revolucions es posava amb la religió. Però a la seva segona obra El geni del cristianisme es va redimir, i de quina manera. Ho va fer per influencia familiar, per escriure alguna cosa que no decebés a la seva família (que per altra banda havia mort) o va ser una evolució natural de la seva manera de pensar? Una mica tot, suposo.

Stendhal i la política

"La política en una obra literària és un tret de pistola al bell mig d'un concert, quelcom de groller i a què, tanmateix, no és pas possible de refusar atenció."

Stendhal
La Cartoixa de Parma

En aquest capítol hi ha una altra frase no menys famosa, sobre la república i la monarquia, que no reproduirè aquí, però que resultat tota curiosa. No la reprodueixo perquè treta de context es podria malinterpretar i no voldria que els ecos d'Stendhal fessin pensar a algú que em fico en política en l'actualitat. Qui li havia de dir a Stendhal l'any 1839 que les seves frases encara serien subversives l'any 2006! I qui m'ho havia de dir a mi.

Perquè no hi ha fotografies

"Una imatge val més que mil paraules, però a mi, el que m'interessa, són les mil paraules."

Clara Gamboa Guzmán

Yonec

Llegeixo el lai Yonec, a Lais, de Maria de França. És un lai sobre una malcasada. El seu marit la té tancada en una torre (ben pavimentada, això sí). Parlant amb Déu, invoca a un enamorat que se li apareix en forma de falcó perdiguer, i que prendrà la forma humana. Em sembla molt interessant això de l'anell que li dóna el cavaller i que li serveix perquè el seu marit no li retregui res; així pot tornar. També em sembla increïble que, si sortir d'allà era tan fàcil, no se li hagués ocorregut abans. Només ho fa quan ja és massa tard. I ho fa precisament quan hi ha la trampa parada, que no li fa res, a ella. El cavaller sembla saber en tot moment què passarà en el futur, i en canvi no fa res per canviar el seu destí fatal. Vull dir que hauria pogut usar el seu poder per endúrsela al seu país, i viure junts tots dos. En canvi no ho fa, tot sembla estar predestinat i que tant l'un com l'altra accepten aquesta predestinació. Es pleguen a un poder superior. Aquests Lais, aquesta Matèria de Bretanya, la mateixa matèria dels Mites Artúrics, tenen una profunda arrel cristiana. També em sorprèn, per l'antics que són, que no siguin misògins. Es clar que estan escrits per una dona.

Retorn

He decidit deixar-me de vacances i fer el que m'interessa, que és llegir i escriure aquí. Necessitava un descans blocaire, he aguantat una setmana, però la veritat és que enyoro molt escriure, i he decidit no reprimir-me més, encara que haguès dit que miraria el Tour... etc. És inevitable, és més fort que jo, qué hi farem... A més avui fan jornada de descans.

Vacances blocaires

Estic mirant el Tour, cosa que m'absorveix. O sigui que no espereu cap missatge fins d'aquí a dos diumenges, quan algú (qui?) s'hagi enfundat el maillot groc. He pensat que no estaria de més avisar...

Trucs de novel.lista

M'he fixat en una cosa en què no m'havia fixat mai abans: l'autor d'una novel·la de vegades introdueix elements que no havia mencionat però que apareixen com perfectament plausibles i encaixats dins d'acció. M'explico. Un exemple d'això seria la Martha, la criada dels Hale a Norte y Sur. En buscaven una, no se'n va parlar més i de cop, la tenen. I l'autora no ens n'ha parlat mai de com l'han trobat, encara que ho podem deduir. Un altre exemple: els escrits de Fabrici quan era a la presó. Stendhal mai ens va dir que Fabrici escrigués. Fins i tot mai va dir que tingués llibres. I de cop, apareixen els seus escrits, en una escena clau de la novel·la, i encaixen perfectament dins el context. No vull dir que aquest dos exemples siguin errors, al contrari, són exemples de la finor del novel·lista, que no menciona un fet o un personatge perquè si, sinó quan la seva menció és útil a l'acció i la fa interessant. Així, a part de sorprendre agradablement al lector s'agilitza la narració, que seria molt feixuga amb la pormenorització de tota aquesta mena de detalls. Ja dic, no són trampes, és saber escriure novel·les. Sobretot en el darrer cas. Era el mateix Stendhal qui deia que "la novel·la és l'art de la omissió".

Matar Bessy Higgins

Norte y Sur. El que no entenc és perquè Elisabeth Gaskell fa morir aquest personatge precisament ara. No m'ho esperava i no m'ha agradat. La Margaret no té pas tants amics a Milton com perquè no li pugui fer falta Bessy... encara que tampoc sembla molt afectada per la seva mort. No entenc perquè l'autora l'ha hagut de matar; a no ser que matar aquest personatge sigui una manera de mostrar la duresa d'una ciutat industrial com Milton.

Les servituds de servir

La creació del món. Adolfo Correia da Rocha ha hagut de deixar els estudis (era el millor de la classe) per posar-se a servir. No li agrada gens. La seva mare està indignada, li havien promès una feina d'escrivent. El seu pare li diu la famosa frase: "al Brasil o al seminari, aquí no t'hi vull", que treta de context sembla una cosa i que n'és una altra de molt diferent; en realitat el pare no vol que el fill es guanyi la vida darrera l'aixada com ha hagut de fer ell. Ara sembla que l'ajudaran a entrar al seminari.

Aquest pinta de Fabrici

La cartoixa de Parma. Fabrici, havent sortit de la presó, s'entreté a pintar a l'aquarel·la vistes de la finestra de Clelia, cosa que desespera Gina, que finalment s'ha adonat de la veritat. Clelia, que ha promès al seu pare casar-se amb qui ell vulgui, és feliç llegint el sonet que Fabrici va escriure per ella de la presó estant, i els seus apunts. Ha començat un temps dur pels enamorats, en que han d'estar separats. Gina, mentrestant, com un petit Maquiavel (encara que aquesta comparació no és adequada, perquè Maquiavel no és el que sembla), continua maquinant l'assassinat. Stendhal no ha dit en cap moment qui n'és la víctima, però hi ha un personatge poderós, detestable i detestat que té tots els números. El que no tinc tant clar és que Gina se'n surti. El Comte Mosca ha comès alta traïció, i ves per on, n'està molt content. M'encanta aquest home.

Frase

"No pendràs el nom de Kafka en va"

Clara Gamboa Guzmán

Treball i do

"Durant la meva joventut, vaig escriure sovint entre dotze i quinze hores diàries sense deixar la taula en la que estava assegut, tatxant i rescrivint deu cops la mateixa pàgina."
"Una espècie de febre em va devorar durant tot el temps de composició."
"Com un estudi porta a un altre, jo no podia ocupar-me de les meves anotacions franceses sense tenir en compte la literatura i el homes del país en el que residia; em vaig sentir impulsat a aquestes altres investigacions. Em passava el dia y la nit llegint, escrivint, rebent classes d'hebreu (...), fent consultes a les biblioteques y a gent instruïda, vagarejant pels camps amb les meves tossudes ensonyacions, rebent i fent visites. Si hi haguessin efectes retroactius i simptomàtics dels esdeveniments futurs, hauria pogut preveure, per l'ebullició del meu esperit y las palpitacions de la meva musa, la acceptació i l'èxit clamorós de l'obra que havia de donar-me fama."
"Algunes lectures de els meus primers esbossos em serviren per ilustrar-me. Les lectures son excel·lents com a instrucció, quan un no es creu al peu de la lletra las adulacions servils de rigor. Amb tal que a un autor no li manqui la sinceritat, notarà de seguida, per la impressió instintiva dels altres, les parts fluixes del seu treball, i sobretot si aquest treball és excessivament extens o breu, si guarda, no arriba, o excedeix la justa mesura."

Memorias de Ultratumba

Chateaubriand

Chateaubriand ha començat a ser reconegut com a escriptor, i es disposa a escriure les seves obres més importants. Llegeix i escriu, treballa molt. Parla del seu bon amic Fontanes, que també era escriptor, de les converses que tenien. Parla d'ell com del primer amic que va tenir. I és curiós perquè havia conegut molta gent abans.
Menció a part mereix el consell de la seva germana perquè deixi d'escriure. No n'acabo d'entendre la causa. Es per alguna cosa que Chateaubriand havia escrit en la seva primera obra, però, què? És per què es posava amb la religió? Em pregunto, si la seva germana hagués estat al seu costat i no a quilometres de distància, l'hagués influït? Pensem que va ser ella que el va convèncer de que es cases. En tot cas ens hem d'alegrar que aquest cop Chateaubriand no li fes cas, encara que sembla que ell no se n'alegri.

21 grams

Norte y Sur. Amb l'excusa de fer una bona obra (cosa que ni tan sols la mirada arrogant de Margaret li pot impedir), el senyor Thornton porta fruita a la Sra. Hale. A ell mateix es pot enganyar, però a nosaltres no ens enganya: la fruita és una excusa per estar a prop de la Margaret. I està molt bé.
Es mor Bessy Higgins. La Margaret no plora. No vull dir res amb això; plorar o no plorar és una cosa molt personal. Va a veure el cadàver, i creu que la Bessy ha trobat la pau, la veu somriure plàcidament. Bé, jo una vegada vaig veure una persona morta i no em va fer aquest efecte, precisament. Em va fer l'efecte d'una gran tristesa. Ja no era la persona que jo havia conegut, era una cosa. L'esperit li havia estat llevat. L'ànima, allò intangible que pesa 21 grams, hi era absent. Vull dir que va ser horrible. Potser si hagués somrigut com diu que fa la Bessy hauria estat diferent, però no era el cas. I em nego a creure que el somriure en un cadàver canviï alguna cosa. O si? Si algú es mor, es mor, i és horrible, no es pot pretendre que la mort és com estar adormit, com pretén l'autora. De debò que tenia molta curiositat per saber com resoldria Elisabeth Gaskell aquest tros, i veig que no surt del tòpic.
Després, parlant de tòpics, conversa entre el senyor Higgins i el senyor Hale. I la Margaret. El patró d'en Higgins li va dir (amb males paraules) que es llegís un llibre on explicava perquè els sous no es podien apujar a gust dels treballadors. En Higgins no hi va entendre res. Una vegada més, la idea de perquè uns són amos i els altres treballadors. En acabat, tots tres resen junts.

L'atractiu de Ferrante Palla

La Cartoixa de Parma. Quan Gina escriu a Fabrici que ha conegut un lladre "àgil i espavilat com tu" hauria d'haver sospitat. Que algú sigui com Fabrici, és molt per Gina!Tot primer, aquest Ferrante Palla, metge, lladre de camí ral i poeta, només fa que mirar-li les mans. Però poc a poc es va atrevint a més... I Gina, en un dels seus arravataments, ja planifica un assassinat, tal i com va predir mossèn Blanès que faria. En paraules de Gina "aquest home m'ha comprès", referint-se a Ferrante. L'ha comprés tal i com li hauria agradat que fes Fabrici. Si Stendhal no ho diu més explícitament jo tampoc ho faré. Però hi ha molt marro aquí! Qui no es conforma és perquè no vol... M'agrada la divisa del compte Pietranera, que no es repensava mai una decisió: "Per què haig de pensar que hi lluco més ara que quan em vaig decidir?" es deia. I Gina fa el mateix. D'això es diu donar-se la possibilitat de reconèixer els propis errors!
Gina no es fia de Clelia i intoxica al seu pare, l'escarceller Fabio Conti. Això fa que Clelia estigui a punt de deixar d'ajudar a Fabrici. A conseqüència d'això ha promès que es casarà amb qui el seu pare vulgui, per expiar el pecat d'ajudar a fugir un dels seus presoners. Poc a poc, Stendhal va lligant els fils.
Fabrici ja té les cordes, i per més que hi penso, no recordo aquest tros. Sé que surt de la presó però no recordo com. Serà gràcies a les cordes? Si és així, quina temeritat!

Fi de Jane Austen, de Carol Shields

He acabat Jane Austen, de Carol Shields. M'hi sobra tot aquest tros final dedicat a saber quantes parts del cos va mencionar Jane Austen. És completament absurd. Fragments com aquest són els que fan que els homes diguin que les dones són escriptores "menors". No em ficaré en un tema tan delicat, però no m'ha agradat gens. En canvi, altres coses que diu al final sí que m'agraden.
No puc jutjar el que diu sobre Emma, perquè és la novel·la de Jane Austen que menys conec; només l'he llegida dos cops i ja fa molt de temps. Diu que Emma és novel·lista, per la manera com manipula a la gent, i que comet els mateixos errors que comenten els novel·listes. No hi estic d'acord: els bons novel·listes no comenten errors. Però d'aquí a deduir, pel que fa Emma, el que pensava Jane Austen dels novel·listes, hi va un bon tros... Jo no crec que Emma sigui novel·lista en absolut, fantasiosa sí, però novel·lista no. Intentar manipular a la gent a la realitat és molt diferent de fer-ho en una novel·la. Jane Austen era novel·lista; Emma és una nena mimada. És evident que a Carol Shields aquesta idea de l'Emma novel·lista li fa il·lusió, però a mi em sembla una bestiesa.
Hi ha una altra biografia de Jane Austen traduïda al castellà, la de Claire Tomalin. Per la manera com critico els comentaris de la Shields, algú es podria pensar que no m'agrada el seu llibre. Al contrari, m'agrada molt. El de la Claire Tomalin no em va agradar. Crec que té a veure amb la manera com estan escrits. Shields, novel·lista, dota al seu llibre de l'atractiu d'una bona novel·la. El de Tomalin és una simple biografia documentada. És molt exhaustiu, molt documentat, però se'm va fer pesat. I això que aquest és un tema que m'interessa moltíssim. Però crec que no m'importa tant saber coses de Jane Austen (moltes de les quals han de ser per força pures suposicions), com llegir un bon text. I el text de Shields, amb les seves irregularitats, està ben escrit.

Mansfield Park

Llegeixo Jane Austen, de Carol Shields. És cert que la diferència que hi ha entre un autor publicat i un d'inèdit és enorme. Jane Austen devia d'estar exultant. Llàstima que decidís vendre's els drets d'Orgull i Prejudici! En relació a la suposada gelosia de Cassandra, això només són suposicions. Crec que Carol Shields està creant el personatge de la "germana dolenta" en Cassandra, basant-se solament en el fet que va destruir cartes. En realitat, no podem saber la veritat que hi ha darrera d'això. Es presenta a Cassandra com si posés pals en les rodes de l'escriptura de la seva germana. Jo no crec que hagi estat així. Jane Austen i la seva germana Cassandra van viure juntes durant tota la seva vida, i estaven molt unides. Si Jane no hagués tingut el suport de Cassandra per a la seva escriptura, ben segur que la seva història com a escriptora hauria estat diferent. És evident que Jane era la creadora i que era ella qui donava vida a les històries segons la seva ment, però també em sembla evident que va tenir el suport de Cassandra, formant part d'aquest "grup de consulta" excepcional del que parla Shields. Encara que és veritat que existeix aquesta imatge que a Cassandra no li agradava que escrivís. No sé en quines proves objectives pot basar-se això.

Respecte al que diu Shields sobre Mansfield Park: la Fanny no és "mojigata". Les persones mojigates són religioses, i la Fanny no ho és. La Fanny mai es converteix en la senyora de Mansfield Park; es converteix en la senyora de la rectoria només. (Perquè Tom no mor) No crec que la Fanny sigui inferior que les altres heroïnes de Jane Austen. La seva intuïció respecte a la veritat de les persones, encara que no ho expressi, és admirable, i en aquest sentit és molt austeniana; respecte a si es pot estimar a la Fanny... doncs jo me l'estimo molt. Es va guanyar el meu cor. Des de quan Fanny cuida a un germà moribund? Jo no recordo això, potser m'equivoqui. Quin germà és aquest? Si és Tom, és el seu cosí, i això no passa a Postmoursth. Això em sembla que és com el que va dir Shields que Catherine Morland havia perdut un escriptori a Bath. Jo no recordo aquest episodi a L'abadia de Northanger. No sé. Potser no tinc les novel·les de Jane Austen tan en ment com creia...Una cosa és que abans d'escriure-la Jane Austen parlés que faria una novel·la sobre l'ordenació, i una altra molt diferent és que després d'haver llegit Mansfield Park algú s'atreveixi a dir que és una novel·la sobre l'ordenació (sic) Per què recopila un novel·lista opinions dels seus escrits? Doncs perquè n'està molt orgullós i està ansiós de saber si els altres l'han comprès. Jo crec que això és una prova de com valorava Jane les seves obres sobre les quals va recopilar opinions. No crec que ho fes per inseguretat. O almenys, sinó ho va fer per inseguretat amb Emma, què li fa pensar a Shields que ho va fer per inseguretat amb Mansfield Park? I no crec que se sentís insegura respecte a Mansfield Park. Jo sí crec que és una obra mestra, i no estic en absolut d'acord amb Carol Shields respecte a que Emma és superior. Emma és la novel·la de Jane Austen que menys conec, potser perquè l'Emma em sembla molt insuportable. Aprendré a apreciar-la, però mai m'arribarà al cor. Per mi Mansfield Park és tan bona o més, la seva millor novel·la, quant a estructura, manipulació de personatges i ambigüitat.

Paraules de Torga

"Al final de la sessió, tothom plorava.
Quant a mi, em sentia commogut i destarotat. Quasi m'avergonyia de les lectures que feia a la filada. Històries llegides, al costat d'històries que es veien!
I vaig pensar en allò."

Miguel Torga
"La creació del món"
( parla del dia en què va veure la seva primera pel·lícula)