Fi de trajecte

Viajes con mi tía. Graham Greene. L'he acabat, llegint tota la segona part d'una tirada. Bueno, sembla que ara en Henry es diverteix. Hi ha poc a dir: no m'ha acabat d'agradar; el final no casa amb la meva idea del que és diversió. Però al final, els llocs són les persones. En Henry, lent a comprendre, al final compren. Només he subratllat una frase:

"A vegades penso que la nostra vida està més formada per els llibres que llegim, que per la gent que coneixem: als llibres aprenen, de segona mà, què son l'amor i el dolor."

Per molt que aquesta frase sigui del Graham Greene, crec que està equivocada. Els llibres son fantàstics, però són llibres. L'amor i el dolor s'aprenen de les persones. Fins i tot aplicada a en Henry, aquesta frase és falsa. Però que ell cregui que és veritat ja diu molt d'ell com a personatge. I ni tant sols era un gran lector (vull dir que només va llegir els llibres que va heretar del seu pare). Jo sóc una gran lectora (modèstia apart), i puc dir que per mi aquesta frase no és veritat. M'ho va dir el meu llibreter fa poc això: el que compta al final és la veritat de cadascú. O que hi ha tantes veritats com persones.

Continua la misèria

Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. Capítol VI. Em fa molta gràcia això dels mestres barallant-se per explicar a Euclides. Què deu tenir Euclides?

Capítol VII. El pare de Frank es beu els diners que l'avia envia pel nou germà. El que no entenc és perquè li deixen anar a ell, a buscar el gir. L'Àngela hauria d'haver demanat a la seva mare, o a alguna tia o oncle que hi anés. O a la veïna. No ho entenc, francament.

Al final no

Al final no canvio de bloc. Em sap greu haber-ho dit i que al final no sigui veritat.El que passa és que el blogger no em deixava publicar, m'he enfadat i he decidit fer-me d'un altre. Tres dies portava sense poder publicar. Però llavors he vist que ja podia publicar i m'he fet enrera... el cas és que tinc debilitat pel blogger. La majoria de blocs que llegeixo són blogger. De totes maneres, l'altre bloc ja el tinc obert i me'l reservo per si tornen a anar maldades.

La llegenda

"Aquestes continues condemnes i lloances a la llegenda demostren que totes les persones cultivades la van conèixer durant segles i que va constituir no només un dels primers mites d'amor por la seva antiguitat i per la seva ressonància universal, sinó que fou un dels "Textos bàsics per al 'Educació sentimental' de la nostra Europa.""

"L 'aparició de la matèria de Bretanya a la narrativa en llengua romànica fou un dels esdeveniments més importants a la historia de la literatura europea de l'Edat Mitjana."

"El que sí que es cert que darrera del Tristany, o com antecedent d'ell, no hi ha una tradició literària clàssica, bíblica o històrica, ni un text llatí contemporani que pogués atorgar-li autoritat. El conte només està apuntalat per una font desprestigiada en aquell moment: les veus dels joglars."

Isabel de Riquer
Introducció al Tristán e Iseo

En los árboles

En los árboles, en las copas de los árboles, bajo los frondosos
vestidos de hojas, bajo las sotanas del resplandor,
bajo los sentidos, bajo las alas, bajo los cetros,
en los árboles se esconde, respira, vira
la vida callada y soñolienta, esbozo de la eternidad.
Reinos de opulencia crecen en los púlpitos
de los robles. Las ardillas corretean inmóviles
cual pequeños ocasos pelirrojos
bajo los párpados. Los rehenes invisibles
hormiguean bajo las cáscaras de las bellotas,
los esclavos aportan cestas de frutas y plata,
los camellos se mece como un sabio
árabe sobre un manuscrito, los pozos beben
agua y vinagre, la Europa agria supura como
la savia en la madera. Vermeer pinta
ropajes y luz que no merma.
Bajo la cúpula del circo bailan los tordos
Slowacki ya vive en París
y juega en la bolsa con tesón. El rico
se escurre por el ojo de una aguja
gimiendo qué suplico. Sócrates
explica a los buscadores de oro qué es
la mentira, qué es el bien, qué la virtud.
Los remeros reman lentamente. Los navegantes
navegan lentamente. Los huidos de la Insurrección
de Varsovia beben té dulce,
en las ramas se está secando la colada,
alguien pregunta en sueños dónde está mi
patria. El velero verde sujeto en
su ancla herrumbrosa. El coro de almas inmortales
ensaya la cantata de Bach, completamente enmudecido.
Al lado, en un estrecho sofá, duerme fatigado
el capitán Nemo. El pájaro carpintero envía
un telegrama muy urgente anunciando la conquista
de Cartago y la hora del té en Boston.
El armiño no se convierte para nada en Lady Macbeth,
en las copas de los árboles no hay
remordimientos. Ícaro naufraga pacientemente.
Dios rebobina la cinta. Las expediciones de castigo
vuelven al cuartel. Viviremos mucho tiempo
en las líneas del arabesco, en el balbuceo
del búho, en el ansia, en el eco
indigente, bajo los frondosos vestidos de las hojas,
en las copas de los árboles, en el aliento de alguien.

En los árboles
Adam Zagajewski
Poemas escogidos
(traducció del polonés per Elzbieta Bortkiewicz)

Setge

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia. La tia d'Adolfo, cridanera, inculta, vulgar, el sotmet a un autèntic setge moral. És una bruixa. No veig l'hora en que Adolfo la perdi de vista. Per sort, ara pot fer la seva vida sense estar sota el seu jou. Em torno a preguntar què hi ha vist, el seu oncle, en ella. I per deixar-li l'herència en detriment d'Adolfo, a més. A no sé que el seu oncle vegi en la seva gelosia una prova del seu amor per ell, i s'hi complagui. Em sembla que en tot el que portem de llibre, Miguel Torga encara no ha dit el seu nom. Sempre s'hi refereix com "la meva tia". Em podria equivocar en aquest punt, però.
Pel que fa a Adolfo, que no va voler ser capellà, ara li ha donat per la fe, per resar de nit. Això és una cosa que també passava a un personatge de Vida privada, de Segarra. Deu ser una cosa normal en països d'educació cristiana i en persones de certes inquietuds.

Eliduc

Lais. Maria de França. Eliduc. El darrer lai és complicat; passen moltes coses: guerres, amors, tempestes... En algun lai anterior ja havia sortit el tema de casar-se per segona vegada sense que el primer cònjuge s'hagués mort (curiosament, sempre és a un home, a qui passa això) Aquí es presenta una solució diferent a la de l'altra vegada: un cònjuge es pot tornar a casar si l'altre pren ordres religioses. Pel que es veu l'Església ho permetia, això, en aquella època, sempre segons les notes.
Hi surt la tempesta de mar com a símbol dels perills de la natura als que s'enfrontava l'home medieval. Resen per sortir-se'n als Sants cristians, però ofereixen un sacrifici humà com si qui ho provoqués fos una divinitat pagana.
I al final acaben tots prenen ordres, segons les notes, perquè el seu amor s'hauria construït sobre la infelicitat d'algú altre. Jo crec que el que passa aquí és que es fa propaganda de l'Església. Els enamorats no acaben junts, però les dues dones "rivals" sí, i en bona harmonia, com a monges, cosa que resulta bastant increïble i que demostra que la primera dona és una santa, i ell, un poca-vergonya.

Impagable Sancho

"_ Perdóneme vuestra merced –dijo Sancho-; que como yo no sé leer ni escrebir, como otra vez he dicho, no sé ni he caído en las reglas de la profesión caballeresca; y de aquí adelante yo proveeré las alforjas de todo género de fruta seca para vuestra merced, que es caballero, y para mí las proveeré, pues no lo soy, de otras cosas volátiles y de más sustancia."

El Quijote
Miguel de Cervantes
Capítol X

Continuarà...

Estic a punt d'acabar Lais, de Maria de França. Només em queda un lai. Mai havia llegit res d'aquesta temàtica, però m'ha entrat una set terrible d'històries medievals, de Matèria de Bretanya , d'Arturs i Tristanys, de Lancelots, Ginebres i Isoldes. Hi hauré de fer alguna cosa. El llibre s'acaba, però això és un CONTINUARÀ...

Amor absolut

"madreselva" _ lligabosc, xuclamel

Vet aquí un lai molt curt, basat en la llegenda de Tristany i Isolda. Segons les notes, sembla que comença el lai i la història ja està en marxa, i que el lai s'acaba i la història encara no ha conclòs. Es tracta d'un episodi, només, però en capta l'essència. Es preciosa la imatge del xuclamel i de l'avellaner com a símbol dels enamorats.

"Entre ells dos passava com amb el lligabosc, que s'agafa a l'avellaner: quan està subjectat y pres i creix al voltant de la fusta, junts sobreviuen sense dificultat; però quan llavors es separen, l'avellaner es mor ràpidament i el lligabosc també.
_ Bella amiga, així ens passa: ni vos sense mi, ni jo sense vos."

Lais
Maria de França

El lligabosc

Malgrat la pobresa

Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. Capítol V. Aquest Frank... és un nen, però sembla que seguirà el camí dels seus pares. El pare beu, la mare fuma, i en Frank menteix. Suposo que en certa manera és normal. A més, hi ha gana. Fins ara, mai no havia trobat un sol defecte a la seva mare. Es fa gran i la seva mirada sobre les coses canvia.
Llegint la narració de la infantesa de Frank McCourt, no em puc estar de comparar-la amb la de Miguel Torga, que vaig llegir fa poc. Al món de Torga no hi havia tants perjudicis, tampoc no hi havia subsidis. Frank consideraria un honor ser escolà, Torga va deixar el seminari. Malgrat que tenen en comú la pobresa i els cops a l'escola, són infanteses molt diferents. Torga no es compadeix tant, només constata la seva solitud (espiritual). Frank es compadeix perquè el seu pare no treballa, però és una persona sociable i no se sent tant sol (malgrat que parli amb un àngel). La seva infantesa és, tal i com diu la coberta, i malgrat tot, lluminosa.

Evolució

"Durant tota la meva vida havia ofert una completa lleialtat a un sol establiment: el banc. Però la meva lleialtat estava dipositada ara en una persona. La lleialtat cap a una persona suposa inevitablement la lleialtat cap a totes les imperfeccions del ser humà, fins i tot cap a les seves mentides i immoralitats, aspectes del que la meva tia no estava totalment exempta. Em preguntava si alguna vegada hauria estat capaç de falsificar un xec o de robar un banc, i davant aquest pensament vaig somriure amb la mateixa tendresa que en el passat m'hauria suscitat una excentricitat sense importància."

Viajes con mi tía
Graham Greene
Capítol 20, Fi de la Primera Part

Veiem com el protagonista canvia, evoluciona: es fa més tolerant. I no només perquè s'hagi fumat un porro. Ha descobert que no tot s'acaba en l'acolorida monotonia de cuidar les dàlies, que hi ha persones, també. Coses per ell abans impensables són ara del més normal. Ha ampliat les seves mires. O potser és que aquesta amplitud de mires sempre havia estat allí, però no havia tingut ocasió d'usar-la. En tot cas, ha estat la tia Augusta qui l'ha fet sortir a la superfície.

L'Escriptor

Aquest dies, no sé perquè, he estat pensant molt en Borges. Més enllà de la polèmica de Borges com a personatge públic, jo he pensat en Borges com a escriptor. Una cosa que sempre m'ha intrigat és que mai escrivís una novel·la. Això, per algú a qui alguns consideren L'Escriptor, en majúscules, li devia doldre. Fa temps en vam parlar, amb el meu llibreter. El meu llibreter havia estat un gran admirador de Borges, temps ha, però ja no és. Al final, la mediocre figura pública s'ha menjat l'escriptor, per ell. Suposo que tots necessitem que els escriptors a qui admirem siguin bones persones, el meu llibreter també. Jo, en canvi, quan ell em deia que Borges no valia tan la pena, el defensava aferrissadament. No l'he llegit tot, però el que he llegit m'ha impressionat molt. Però penso que, si fos ara, no defensaria tant a Borges, i això no té res a veure amb la seva figura pública, per mi, jo només parlo d'ell com a escriptor. Borges tenia un estil fantàstic, però crec que li faltava una cosa que els grans escriptors tenen i que ell no tenia, o tenia molt superficialment, i que per això mai va escriure una novel·la, mai va crear cap gran personatge: crec que li faltava aquella saviesa sobre les persones que tenen els grans escriptors. Ell sustentava la seva qualitat en l'estil, en els llibres que havia llegit i en els que s'inventava que havia llegit. Llibres, no persones. Per ell eren més importants els llibres que les persones, crec, i, suposo, és perquè les persones el feien patir. Però el que esperem d'un escriptor és que creï personatges. Borges va ser molt gran, a mi m'encanta llegir-lo i perdre'm en el seu món, el continuaré llegint sempre, però com a escriptor li veig aquesta mancança (i que Déu em perdoni per trobar una mancança a Borges com a escriptor).

El món es un mocador

Viajes con mi tía. Graham Greene. Capítol 14. Em té ben atrapada aquest llibre: vull saber què passarà. Com tots els de Graham Greene que he llegit (de fet, només n'havia llegit un complet: L'americà tranquil, que em va agradar molt, i vaig deixar El factor humà, perquè el llegia en anglès i era massa complicat). Doncs com tots els de Graham Greene té molta intriga. L'estructura és molt senzilla, hi ha uns personatges principals (Henry i Augusta) i al seu voltant pul·lulen uns secundaris (Tooley i Woordsworth, de moment, no sé si en sortiran més). Com sol passar a les novel·les, el món és un mocador, i van a París, i a París els està esperant un personatge que havia desaparegut. I se'l troben dues vegades. Llavors coneixen una noia el tren i també el coneix. El món és un mocador. És clar que a la realitat també passen aquestes casualitats, i en una novel·la, suposo que han de passar, sinó la cosa no tindria ni suc ni bruc. Ara ja sabem més de la tia Augusta, i ni en Henry pot pretendre que no ho entén. Diuen que la gent amb qui parlés als viatges és el millor del viatge. De moment, en Henry ja ha tingut la seva bona dosi de conversa. Però em sembla que aquesta aventura que ha iniciat amb la tia Augusta anirà més enllà de la conversa... vull dir que els passaran coses perilloses. Em sembla que a aquesta dona li agrada ficar-se en embolics. Suposo que per això és tant divertit, el llibre. La sola narració del passat de la tia Augusta... Si fos una tia que fes ganxet i anés a missa no donaria per un llibre, no? Però, és en realitat la seva tia, o és la seva vertadera mare? Fa capítols que m'ho pregunto...

Meme

He decidit fer aquest meme. S'ha de respondre a les preguntes amb cançons, però jo ho farè amb títols de llibres. Si algú el vol fer amb llibres, hi està convidat.

Ets home o dona? Retrat d'una dama, de Henry James

Descriu-te: La tarde de un escritor, de Peter Handke

Què senten les persones sobre tu? El món de sofia, de Jostein Gardner
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Cims Borrascosos, d'Emily Brontë

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: La invenció de la solitud, de Paul Auster

On voldries estar ara? De la Terra a la Lluna, de Jules Verne

Com ets respecte a l'amor? Seny i Sentiment, de Jane Austen

Com és la teva vida? Crim i càstig, de Dostoievski

Què demanaries si tinguessis un sol desig? El cel protector, de Paul Bowles
Ara acomiada’'t: Ultimas tardes con Teresa, de Juan Marsé

Continuant

"No li sembla que la ironia és un tret literari molt valuós, com la passió?"

Graham Greene
Viajes con mi tía
Capítol 12

Comencem a imaginar coses sobre la tia Augusta, coses que sembla que en Henry encara no compren. Sembla que en Henry donarà un tomb per la cara perillosa de la vida, però que ell fins ara no ho sap. De moment ja s'ha fumat un porro, ell!

Esnobisme

De vegades m'he trobat, amb la gent que saben música (i em refereixo a la gent que realment saben música), que quan saben que no hi entenc, que no tinc oïda, (tot i que jo n'escolto, de música), ja no els interessa parlar amb mi. Això, de fet, és una cosa completament lògica, però que no deixa de sobtar-me cada cop que passa. Però llavors jo em pregunto si jo no faig el mateix amb els llibres. És a dir, si no margino a la gent quan intueixo que no llegeixen, o que no hi entenen, o que només llegeixen "Best-sellers" dolents. El cas és que em temo que inconscientment sí que ho faig. Sóc una esnob com els que saben de música? Probablement. I us asseguro que no m'agrada gens ser-ho.

Què és el millor de la Cartoixa?

Parlant amb el meu llibreter, em diu que La Cartoixa de Parma té un dels millors començaments que mai s'hagin escrit. Que el millor és el començament, les cent primeres pàgines. Jo en canvi, crec que la resta de la novel·la està a l'altura del començament, i per mi, el millor és el capítol on Fabrici és a la presó i s'enamoren amb Clelia. Això és el millor per mi. Però tota la novel·la és el millor de la novel·la, com a mínim en aquesta novel·la. (Per cert, el meu llibreter no llegeix pròlegs, ja que l'altre dia en parlava)

Més frases

"Potser sigui la llibertat de paraula i de conducta el que envegen els fracassats, i no els diners o el poder."

"Si et quedes en un sol lloc, el dia de festa passa com un llamp. Però si vas a tres llocs, sembla durar com a mínim tres cops més."

"Mai he plantejat res il·legal en tota la meva vida _ va dir la tia Augusta_ ¿Com podria planejar res d'aquest tipus si mai he llegit cap de les lleis ni tinc la menor idea del que són?"

Viajes con mi tía

Graham Greene

Algunes frases

"Massa llibres escrits per massa persones t'acaben confonen."

"Però el banc m'havia ensenyat a anar amb compte amb els capricis. Els capricis acostumen a acabar en bancarrota."

"Aquesta no era la vida tranquil·la que havia conegut al banc, on podia jutjar el caràcter d'un client pel seu crèdit i els seus deutes. Mentre la música fluïa del Pier i la fosforescència rodava a la platja, tenia una sensació de por i alhora d'alegria."

Graham Greene
Viajes con mi tía