Mania

Estic llegint Descripción de una máscara, poema en prosa de John Ashbery. De moment no m'agrada. Tot és confusió. Que, suposo, era el que es pretenia. En fi. Potser es tracta d'un plat massa exquisit per mi. Continuaré llegint.
L'he acabat de llegir. La casa ha millorat, però no sé si l'he arribat a entendre. Hi ha una escena obscena que fereix la meva sensibilitat. Per mi, és una crítica de la televisió, és a dir, mostra la pura escombraria sense ser pura escombraria. Però no m'atreveixo a dir res perquè segur que fico la pota. Però és culte, i té el seu rerafons mitològic, no ho negaré. I els personatges s'expressen bé. Em recorda la mena de bellesa dels quadres de Bacon. L'art no sempre han de ser angelets volant. Com diu el mateix Ashbery: "Porque la luna nueva es más bella cuando se contempla a través de ramas quemadas con sus últimas hojas decrépitas" Potser trobarem els altres poemes més bonics després d'haver llegit això. I aquest poema té frases molt boniques també. Aconsegueix expressar la confusió del somnis, que són com teranyines.
Nota: en una segona lectura m'ha agradat. Està molt ben escrit. Però el seu significat últim se m'escapa, encara que suggeriria alguna idea.

Un home fet a ell mateix

Norte y Sur. Al capítol anterior, apareix la "sogra", dona formidable i a qui no serà fàcil guanyar-se. Ja ha advertit al seu fill estimat contra les "caçafortunes del sud", i ja ha decidit que no li cau bé la Margaret perquè ha tractat amb orgull el seu fill.
En aquest capítol, té a casa del Hale. Ens adonem que el Sr. Thornton és un home fet a ell mateix, que ha començat desde baix. La Margaret, és orgullosa? No ho sabria dir. A ell li sembla. Però no crec que en cap moment això li resti atractiu als ulls d'algú que està acostumat a què tothom li faci la pilota.
Vaig dir que se'm feia pesada aquesta novel·la: ho retiro completament. Ara la començo a trobar apassionant.

La seva filla

Quan vaig parlar de Càlcul d'estructures, de Joan Margarit, no vaig fer esment al més important: la persona a qui està dedicat el llibre. El llibre està dedicat a la seva filla Joana, morta prematurament. Els poemes que parlen explícitament d'ella són potser els més bonics. Al contrari que alguns dels altres, potser lleugerament amargs, aquest mostren un amor incondicional, sense limitacions ni especulacions. Són autèntics poemes d'amor. De totes maneres, com diu el mateix Margarit, "estimar no és fer poemes d'amor"; estimar és una altra cosa. Però els poemes poden ajudar a algú a expressar-se, si sent amor.

L'eco d'un nom

Després de tres capítols una mica abstractes, al llibre Natalia Goncharova, retrato de una pintora, el capítol Las dos Goncharovas, realment interessant. No vull dir que els anteriors no siguin interessants, ho són i molt. Però són – abstractes. Per fi, una història: la història de la primera Natàlia Goncharova, esposa de Pushkin, el gran poeta rus. Pel que es veu era una dona molt bonica que es va casar amb Pushkin sense estimar-lo, i que ni tan sols apreciava els seus poemes. No sé si la van obligar a casar-se, no ho deixa clar. Pushkin va morir en un duel amb l'home amb qui s'havia què? besat? ficat al llit? (Tampoc ho deixa clar). El gran poeta rus malaguanyat en un duel per una dona que no l'estimava. Segons Tsvetàieva, la nostra Natàlia Goncharova, la del Segle XX, la pintora (es veu que és una pintora important) torna al poble rus el que l'altra Natàlia Goncharova, la seva avantpassada, amb la seva bellesa, li va prendre – el talent.
M'agrada l'escriptura de Marina Tsvetàieva. Està plena de detalls, d'inflexions humanes, de poesia. No és vers però és poesia. I la manera com veu les coses, la perspectiva que dóna al que explica, l'admiració que sent pel treball de Natàlia Goncharova... tot és molt interessant.

Llegit... o potser tocat?

Acabo de llegir Càlcul d'estructures de Joan Margarit. Són petites històries. De mort i d'amor. Margarit diu "en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior". Tots són bons, senzills i bons, i n'hi ha alguns de realment molt bonics, de la mena dels que s'han de compartir amb la persona estimada. El poeta s'ha fet vell i sap que la mort l'està esperant; contra això, contra la vida, aquests poemes. El piano no és un instrument de percussió, diuen les professores russes; el piano ha de cantar. Margarit parla de "la barrera protectora del llenguatge". Si en comptes d'escriure, Joan Margarit estigués tocant el piano, el piano cantaria.

El més venut

Estava pensant en el llibre més venut aquest Sant Jordi: La Catedral del mar, que no he llegit ni sé de què va. No estic gaire a la moda, oi? El que em crida l'atenció és que, a la xerrada que vaig anar divendres, en Martí Gironell ja ho va dir, que aquest seria el llibre més venut per Sant Jordi. En concret va dir que s'havia estat fent una campanya molt intensa desde feia setmanes perquè ho fos, i que ell desitjava de tot cor que ho fos. Bé doncs, ha tingut raó: ho ha estat. Suposo que ser presentador de telenotícies ho té això, que en un moment determinat saps coses com aquesta. No parlo d'això perquè em vulgui comprar el llibre ni perquè m'interessi especialment pel més venut, sinó que el que em crida l'atenció és que hi pugui haver campanyes destinades a fer d'un llibre el més venut per Sant Jordi. Tan borregos som tots?

Fabrici i la presó

La cartoixa de Parma.Mossèn Blanès li ha predit a Fabrici que anirà a la presó. Es normal que el nostre heroi es preocupi, que en tot el que li passa intenti veure-hi un senyal. Fabrici és un personatge, i com a tal Stendhal pot jugar perfectament a predir el seu futur. Que anirà a la presó, ho sé ja, perquè he llegit el llibre abans. Però si no ho hagués fet, començaria a sospitar-ho. Que en aquesta presó li passarà la cosa més meravellosa de la seva vida, també és cert. (Molt típic d'Stendhal això, en absoluta discordància amb el que és la presó al món real) Però de moment, deixem Fabrici preocupat pel seu destí, tement-lo i otejant presagis.

Matèria de Bretanya

Del llibre de Maria de França Lais, llegeixo el primer: Guigemar. Amor correspost al cap i a la fi, i final feliç. Un cavaller que no pot estimar, un cérvol que parla, una nau que navega sola, una presó sense clau. El que m'ha agradat més ha estat això del nus a la camisa. Ell no va amb cap dona que no li pugui desfer, és a dir, no va amb cap dona que no sigui la seva estimada, que és qui li ha fet el nus, i qui li pot desfer; i ella no va amb cap home que no sigui ell. Meriaduc la vol per ell, però no pot evitar ser ell qui fa que els amants es retrobin, en una aparent contradicció que li va molt bé al conte: el lector ho està desitjant. Sense haver llegit els altres, ja es veu que això dels Lais és un material molt delicat.

Lectors

Aprofitant l'excusa de Sant Jordi, vaig assistir a una xerrada a l'aire lliure organitzada per Televisió de Girona que es titulava Parlem de llibres.
Hi havia en Gerard Quintana, en Martí Peraferrer, en Martí Gironell i l'Anna Maria Geli.
Tots ells son grans lectors, però potser el més entusiasta va ser en Gerard Quintana. És el que va parlar més. Va parlar de quan era petit i Girona es va inundar i va haver d'anar a "salvar llibres" a la llibreria del seu oncle. Això per ell va conferir els llibres d'una aura especial, el fet d'haver de "salvar-los". Va dir que de petit volia ser escriptor i que veia més difícil fer un llibre que fer un disc. Va parlar amb autèntica passió de La vieja sirena, de José Luís Sanpedro, meravellant-se que per 10€ una cosa així pugui estar a l'abast de qualsevol. També va dir que l'havia marcat A la carretera , de Jack Keruac, llibre que a mi no em va agradar gens i que vagi deixar.
El segon que més va parlar va ser en Martí Peraferrer. Va dir que ell no llegeix per entretenir-se, sinó per treure'n el suc, dels llibres, suc que després es pot traduir en un muntatge teatral (és director de teatre). Va dir que llegeix moltes biografies. Va parlar del llibre de Paul Auster Vaig creure que el meu pare era Déu, llibre que segons d'autor és una recopilació d'històries provinents dels oients d'un programa de radio. Segons en Martí, totes les històries són inventades per Auster, perquè totes les històries són del mateix estil i no creu que tot Amèrica inventi en el mateix estil. I ell ha estudiat el llibre a fons, perquè en va fer una obra. També va mencionar un clàssic de la nostra infantesa i que molts recordem amb nostàlgia: El zoo d'en Pitus.
També va parlar bastant en Martí Gironell. Llegeix novel·la històrica, potser perquè les novel·les medievals li recorden el seu poble, Besalú. Va dir que un llibre que l'havia impressionat molt va ser El Rei Lear, de Shakespeare, que es va haver de llegir quan estudiava. Ho va fer cinc cops: dos en català, un en castellà i dos en l'original en anglès antic. També va recomanar molt la poesia de Joan Margarit.
Finalment la que va parlar menys va ser l'Anna Maria Geli. Va dir que sol llegir quan està capficada, i que llegeix molta poesia. Va dir que els llibres que més l'havien impressionat són llibres acadèmics, però no va voler donar cap títol.
La nota de color la va posar un nen de 10 anys d'entre el públic, l'Eduard, que va dir que estava llegint un llibre del Capità Calçotets, cosa que va interessar molt als oradors.

"Brutal"

Sóc una àvida lectora de tot el que faci referència a llibres a la xarxa. Una cosa que m'ha sorprès és la quantitat de blocs on es fa servir l'adjectiu "brutal" aplicat a un llibre. Brutal? Aquesta paraula, ha sortit d'alguna sèrie de TV3? Com pot ser que un llibre sigui "brutal"? Porto més de 75 missatges i mai he fet servir aquesta paraula per definir un llibre; no cal dir que em felicito a mi mateixa, modèstia apart. Mai se m'hauria acudit a mi sola, ho reconec. Però sabent que existeix i que es pot fer servir, simplement no ho faig perquè no m'agrada. Un llibre pot ser moltes coses, i sé que jo també em repeteixo pel que fa a qualificatius, però definir un llibre com a brutal! Un cop de puny és brutal. Kafka deia que els llibres han de ser com la destral que trenqui el mar gelat que portem dins. És això el que volen dir? Potser sí. Sóc una antiquada, per mi llegir i parlar de llibres és com fer puntes al coixí. Algun dia, jo també em quedaré sense imaginació i acabaré fent servir la maleïda parauleta, ja ho veuràs. I llavors m'hauré d'empassar aquest missatge! Què haig de dir? Que per mi llegir és brutal? Que escriure un bloc és brutal? Que que la gent et llegeixi (si és que hi ha algú que em llegeix) és brutal? Què te a veure la brutalitat amb els llibres? Però jo també vull estar a la moda, si he de dir "brutal", doncs diré "brutal".

Sant Jordi

Un any després, la festa del llibre. És bonic. Gent aglomerada, els mateixos best-sellers a totes les parades... És bonic.
El fet que es venguin best-sellers fa possible que creixi el negoci i que llibres més minoritaris siguin editats i jo pugui llegir-los. Per tant, per mi, endavant les "atxes". Que sigui Sant Jordi cada primavera.

(Encara m'haig de llegir el best-seller que em vaig comprar l'any passat. Sincerament no crec que el llegeixi a hores d'ara. Ja m'he penedit del meu impuls. Aquest any no en compraré cap.)

Alliberar llibres

Està de moda alliberar llibres en llocs públics. Fins i tot hi ha una pàgina web que s'hi dedica: et donen un número i tu "alliberes" el llibre que vols on vols. Gràcies al número es pot seguir la trajectòria del llibre. Un idea tan romàntica com tonta. Jo no alliberaré cap llibre, mai deixaria un llibre a la intempèrie; prefereixo donar-los a beneficència. Això no treu que m'agradaria molt trobar-me un, a poder ser un clàssic.

M'hauré d'asseure

Estic llegint el llibre de John Ashbery Una Ola a raó d'un poema al dia, rellegint pausadament i passejant mentre llegeixo. Ara ve un poema en prosa, llarg: Descripció d'una màscara. M'hauré d'asseure a llegir-lo. Promet ser complicat.

Feminisme

El llibre Las hermanas Beauvoir està a la meitat, però sembla haver-se acabat. A partir d'ara l'autora es posa a parlar d'ella mateixa i de la seva lluita feminista al costat de les dues germanes. No puc dir que no em sembli un tema just, però no era això el que m'esperava quan vaig comprar el llibre. Jo havia començat aquest llibre per saber xafarderies de Sartre i Simone de Beauvoir, de la relació que tenien. Però de qui més parla el llibre és de Hélène, la germana de Simone, que era amiga de l'autora. Ara Claudine està a punt de fer-se militant del partit de Simone i de començar la seva lluita feminista. Aquesta sembla la part més important del llibre per l'autora. No dic que lluitar pels drets de les dones no estigui bé, però jo de la política sempre me n'he malfiat. No m'interessa massa el tema, la veritat. M'hauria d'interessar com a dona? No és literatura, és un pamflet. A mi m'interessa la literatura. Crec que puc ajudar més a fer un món millor llegint i parlant del que llegeixo que fent pamflets, siguin del tema que siguin i per justos que siguin. Potser m'equivoco, no ho sé. Però veig que tot això no m'interessa en absolut, i per tant deixo aquest llibre. Es tros llegit ha estat bé, però fins aquí. Les pàgines que queden les fullejaré una mica per sobre i prou.

He pujat un miler d'esglaons

He començat a llegir el llibre de Marina Tsvetàieva Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. He llegit el primer capítol. M'ha costat una mica entrar-hi i l'he hagut de llegir dos cops per entendre'l bé. Però és pura poesia. Les cases com muntanyes, les lloses con juguets de gegants... El vent que ens porta el mar en un lloc de secà. Subratllo la frase "El mar aquí és una unitat de mesura (d'immensitat)".Continuaré llegint.

Amistat i crueltat

He acabat El bell estiu. Com em va passar amb l'altre llibre de Pavese, els darrers capítols els he llegits d'una tirada, no he pogut deixar-lo fins el final. La curiositat per saber "què passarà" em guanya. Doncs bé, ja ho sé. Sabia que no seria cosa de fer sonar campanetes. Em sembla un llibre molt amarg. Al final, hi ha lloc per l'esperança, però jo diria que més per una necessitat estètica de l'autor que no pas perquè sigui veritat.
Les persones fereixen però, ai l'as, no podem prescindir-ne. És això el que ve a dir aquest llibre. La gent no és perfecte, però és l'únic que tenim. Els hagués perdonat jo? La Ginia els perdona i es torna com ells. Ara sap una mica més de què va el món. I millor perdonar-los que estar sola, això és el que pensa la Ginia. De totes maneres és un llibre amarg, que no diu gaire a favor de l'amistat incondicional ni de la confiança en els amics. Poder confiar en la gent que t'envolta és important. Però dins l'univers de la Ginia no hi ha més gent, o sigui que en certa manera les seves darreres paraules són lògiques. L'error ha estat seu de pensar-se que els pintors, els artistes, eren diferents, millors. Per ella un pintor tenia l'aura de viure en un altre món. Però són com les altres persones.
Un llibre agredolç, que deixa un regust amarg. Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions. Però per desgracia, tard o d'hora la vida s'encarrega de fer-nos tornar a la realitat. No sé qui deia que la realitat ens posa en el nostre lloc, i que nosaltres, amb l'escriptura, posem a la realitat en el seu. Però no tothom escriu. Pavese escrivia i captava una realitat amarga, però plena de sensibilitat, bellesa i d'inflexions humanes.

El mar, la mar

Memorias de Ultratumba. Llibre Sisè. Chateaubriand s'ha embarcat. Encara no he aclarit si era ric o pobre en aquella època (sic), però en aquestes pàgines hi ha tota la grandesa del mar, de la mar. No es pot resumir ni explicar: s'ha de llegir. Recomano aquestes pàgines vivament.

Un home per la Margaret

Norte y Sur. Ara es comença a posar interessant això. Ha aparegut el Senyor Thornton. De moment ja sabem que és un poderós industrial capaç de fer canviar l'empaperat d'una casa. Té poder. Tosc, no és un cavaller, i la Margaret, que és una dama, li ha fet un gran afecte. La combinació de poder que pot exercir el senyor Thornton amb el poder que pot exercir la Margaret sobre ell el fan atractiu. Com no pensar en el Sr. Darcy i en l'Elisabeth d'Orgull i Prejudici?

El preu de la llibertat

Las hermanas Beauvoir. Ara Simone s'ho troba. S'ha fet vella i ja no té amants, només té a Sartre envoltat de jovenetes. Va ser lliure, però li va costar molt car: es va quedar sola. I amb això no vull moralitzar. Només constato els fets tal i com van passar. La parella i la família burgeses poden ser una institució decadent, però són un dels remeis més eficaços contra la solitud. (Encara que de vegades fallen).

Arquitectura

He acabat Marca de Agua. Està meravellosament escrit i m'ha encantat llegir-lo. Em delia per passar les pàgines. Es bo i té interès. És un tribut d'amor a Venècia. Però... hi ha alguna cosa que falla. On són les persones? Una ciutat pot ser molt bonica, pot tenir una gran arquitectura, però el seu batec són les persones que s'hi troben, hi visquin o hi estiguin de pas. D'això no ni ha ni rastre al llibre. Vull dir persones que hi apareguin amb una certa profunditat. És que no va conèixer a ningú que valgués la pena allà? No hi va anar amb ningú que meresqués ser recordat? És que no va compartir la ciutat amb ningú?(Ho fa amb nosaltres els lectors, es clar) Els llocs són les persones. Sense persones, aquest escrit és només un meravellós joc intel·lectual molt bonic, però fred com les pedres que tant el fascinen. Però són pedres, no persones.