Meme

He decidit fer aquest meme. S'ha de respondre a les preguntes amb cançons, però jo ho farè amb títols de llibres. Si algú el vol fer amb llibres, hi està convidat.

Ets home o dona? Retrat d'una dama, de Henry James

Descriu-te: La tarde de un escritor, de Peter Handke

Què senten les persones sobre tu? El món de sofia, de Jostein Gardner
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Cims Borrascosos, d'Emily Brontë

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: La invenció de la solitud, de Paul Auster

On voldries estar ara? De la Terra a la Lluna, de Jules Verne

Com ets respecte a l'amor? Seny i Sentiment, de Jane Austen

Com és la teva vida? Crim i càstig, de Dostoievski

Què demanaries si tinguessis un sol desig? El cel protector, de Paul Bowles
Ara acomiada’'t: Ultimas tardes con Teresa, de Juan Marsé

Continuant

"No li sembla que la ironia és un tret literari molt valuós, com la passió?"

Graham Greene
Viajes con mi tía
Capítol 12

Comencem a imaginar coses sobre la tia Augusta, coses que sembla que en Henry encara no compren. Sembla que en Henry donarà un tomb per la cara perillosa de la vida, però que ell fins ara no ho sap. De moment ja s'ha fumat un porro, ell!

Esnobisme

De vegades m'he trobat, amb la gent que saben música (i em refereixo a la gent que realment saben música), que quan saben que no hi entenc, que no tinc oïda, (tot i que jo n'escolto, de música), ja no els interessa parlar amb mi. Això, de fet, és una cosa completament lògica, però que no deixa de sobtar-me cada cop que passa. Però llavors jo em pregunto si jo no faig el mateix amb els llibres. És a dir, si no margino a la gent quan intueixo que no llegeixen, o que no hi entenen, o que només llegeixen "Best-sellers" dolents. El cas és que em temo que inconscientment sí que ho faig. Sóc una esnob com els que saben de música? Probablement. I us asseguro que no m'agrada gens ser-ho.

Què és el millor de la Cartoixa?

Parlant amb el meu llibreter, em diu que La Cartoixa de Parma té un dels millors començaments que mai s'hagin escrit. Que el millor és el començament, les cent primeres pàgines. Jo en canvi, crec que la resta de la novel·la està a l'altura del començament, i per mi, el millor és el capítol on Fabrici és a la presó i s'enamoren amb Clelia. Això és el millor per mi. Però tota la novel·la és el millor de la novel·la, com a mínim en aquesta novel·la. (Per cert, el meu llibreter no llegeix pròlegs, ja que l'altre dia en parlava)

Més frases

"Potser sigui la llibertat de paraula i de conducta el que envegen els fracassats, i no els diners o el poder."

"Si et quedes en un sol lloc, el dia de festa passa com un llamp. Però si vas a tres llocs, sembla durar com a mínim tres cops més."

"Mai he plantejat res il·legal en tota la meva vida _ va dir la tia Augusta_ ¿Com podria planejar res d'aquest tipus si mai he llegit cap de les lleis ni tinc la menor idea del que són?"

Viajes con mi tía

Graham Greene

Algunes frases

"Massa llibres escrits per massa persones t'acaben confonen."

"Però el banc m'havia ensenyat a anar amb compte amb els capricis. Els capricis acostumen a acabar en bancarrota."

"Aquesta no era la vida tranquil·la que havia conegut al banc, on podia jutjar el caràcter d'un client pel seu crèdit i els seus deutes. Mentre la música fluïa del Pier i la fosforescència rodava a la platja, tenia una sensació de por i alhora d'alegria."

Graham Greene
Viajes con mi tía

Fulles d'ànima

Una Ola. John Ashbery. Estofa. Aquest poema representa un nou tipus de pregaria (els bons poemes són com pregaries paganes), en la que es parla de tu a tu amb Déu. És Déu aquest "sir"? Aquest "you"? És un amo com a mínim. I no se li demana res. Només es constata que qui escriu (qui llegeix) és aquí, disposat a ser tingut en compte. I a fer migdiades (això darrer és una broma meva). M'ha agradat molt.

Fulles de te

Viajes con mi tía. Graham Greene. Capítol 5. Primer viatge del protagonista amb la tia Augusta. Només van fins a la costa, però les coses resulten molt diferents a com en Henry havia planificat. I és que la tia Augusta aporta un ampli bagatge de coneixences interessants que ha fet al llarg de la seva vida.
(Veig una mica com estan estructurats els capítols: sempre hi surten en Henry i l'Augusta, i com a complement, surt un altre personatge, secundari, del que ja no es parla més i del que descobrim la seva relació amb els protagonistes. Aquest personatge obre una subtrama que de moment no queda resolta. Com a mínim així ha estat fins ara.)

Dàlies

Viajes con mi tía. Graham Greene. Capítol 4. Les dàlies no són pas aquelles flors que es posen sobre les caixes de morts? O són els crisantems? La història comença a complicar-se...

Viatges amb la meva tia

El nostre protagonista és un empleat de banca retirat que cultiva dàlies. En el funeral de la seva mare coneix a la seva tia Augusta, que té vint anys més que ell. Ella li diu que la mare que acaba d'enterrar era en realitat la seva madrastra... Així comença Viatges amb la meva tia, de Graham Greene. La combinació de protagonista seriós i avorrit i de tia excèntrica i cosmopolita pot ser explosiva.

Fora de la llei

Si, ho confesso: fa nou setmanes vaig treure tres llibres de la biblioteca i la data de retorn és avui. El problema és que encara no els he llegit, i no m'han volgut renovar el préstec per telèfon. Els haig de tornar, i esperar una setmana per tornar-los a treure (això si no se'ls ha endut ningú). El cas és que no penso tornar-los fins que els hagi llegit, o sigui que demà ja estaré fora de la llei... (Si sou menors d'edat, tingueu en compte que això és un mal exemple, i que no m'heu d'imitar. Si sou més grans no cal que us digui que heu de fer.) Què em pot passar si no els torno a temps? El més probable és que no me'n deixin treure més durant una bona temporada. Però en aquesta biblioteca són molt flexibles... M'arriscaré. En fi. Que jo no penso tornar els llibres fins que els hagi llegit. Sé que he tingut temps de sobres però també sé que vaig molt a poc a poc, m'agrada anar al meu ritme, sense pressions. Això no és un treball que s'ha de presentar tal dia, només faltaria. No sé, hauré de fer un intensiu per no allargar-ho gaire, això... Com m'he despistat aquesta vegada!

Un element a favor del pare

Les cendres d'Àngela. Se m'acaba d'acudir un punt a favor del pare de Frank McCourt: l'escolta. Vull dir que quan s'adona que el nen parla amb un àngel en un graó de l'escala, el tranquil·litza i li diu que pot confiar en ell, que ell hi és. Ja sé que m'havia ficat molt amb aquest home, però del tot dolent com a pare no és.

Confessions

Les cendres d'Àngela. Capítol IV. Frank fa la primera comunió. Assegut a les escales, parla amb un àngel i veu una llum. El graó de l'àngel és més calent que els altres. Això no m'ho acabo d'explicar. És el seu pare? És el nen que té molta imaginació? La gana li fa tenir al·lucinacions? De totes maneres és un element interessant. Ja és gros que no hagi pogut fer la col·lecta, tan esperar-ho. Però ha pogut anar al cine, gràcies a un amic. En aquest capítol es veu el contrast entre el que intenta inculcar el professor de religió a cops de vara i el que aprèn del seu amic, al carrer. També es veu com quan ets petit et poden arribar realment a espantar, amb tot això de l'infern i la necessitat de confessar-te. I es que un nen escara no té elements de judici per saber que no s'ho ha de creure tot.

El geni de la memòria

Memòries d'Ultratomba. Llibre XIII. Capítols 10 i 11. Aquí Chateaubriand ens parla del seu llibre El geni del cristianisme. Pel que veig, aquest home era un reaccionari que devia fer por. El que explica ho trobo d'una ingenuïtat aclaparadora. Em ve al cap aquella vella frase "el cristianisme seria fantàstic si algú el practiqués". Crec que en escriure aquest llibre Chateaubriand es va oblidar que el cristianisme és una creació del homes, i com a tal una hipocresia. El cristianisme durant molt temps ha tingut el poder, i ell es posa a favor d'aquest poder com a ordenador de les coses i creador de prosperitat. No em posaré amb si té raó o no, hi hauria molt a discutir, i no he llegit el llibre ni tinc una visió prou amplia de la història com per discutir-ho. Ell diu que serà recordat per aquest llibre en concret: El geni del cristianisme, i és evident que en això s'equivoca completament. Qui pensa en aquesta obra ara? Mai no l'he sentida anomenar enlloc (es clar que això pot ser errada meva); en canvi les Memòries d'Ultratomba sí. No deixa de ser curiós. (Però les Memòries no existirien sense els llibres anteriors).

Cide Hamete Benengeli

El Quijote. Capítol IX. Deliciós capítol en que l'autor usa el recurs del manuscrit trobat, propi dels llibres de cavalleries, per justificar la continuació de la seva història. Aquest apartar-se un moment de l'acció per dedicar-se a les digressions o a històries paral·leles, crec que serà una de les grans troballes d'aquest llibre. En aquest tros l'autor ens interpel·la directament a nosaltres com a lectors i ens fa compartir el seu entusiasme per la història del Quixot. Quan explica el dibuix que veu en el manuscrit està donant al Quixot categoria d'autèntic cavaller, per si algú en dubtava; li està donant la mateixa categoria que tots els altres cavallers dels llibres.
(Com a nota humorística, destacar que si tothom a qui el Quixot ha dit que vagi al Toboso a fer saber la corresponent gesta a Dulcinea, i anés, aviat al Toboso no s'hi cabria...)

"y como yo soy aficionado a leer; aunque sean los papeles rotos de las calles"

Teatre

Cert músic famós deia que escoltar la música en disc és com ficar-se al llit amb una foto de la Brigitte Bardot en comptes de fer-ho amb la mateixa actriu, l'equivalent del que seria escoltar la música en directe. Llegir teatre és una mica el mateix. El teatre és per veure'l representat. Llegir-lo és difícil i exigeix molta més concentració i imaginació que llegir una novel·la. L'avantatge que té és que t'ho pots imaginar tot com tu vols i no has de dependre de la interpretació que n'ha fet un altre, que sempre et pot decebre. Avui en dia un dels avantatges és que sempre podem veure la pel·lícula, que si està ben feta és molt més impactant que el propi teatre. Però segur que algú també em diria que veure la pel·lícula és com ficar-se al llit amb la foto... No ho sé. El cinema és l'art del nostre temps. A mi m'agrada el teatre, tot i que no n'he vist gaire, però anar a veure representacions d'obres que m'interessin tampoc estar al meu abast, sigui perquè no les fan, sigui perquè les fan lluny... Per tant m'hauré de conformar amb llegir-lo, el teatre. És el que sempre acabo fent: llegir.

La veritat sobre Don Quixot

Una cosa em fa ballar el cap. Franz Kafka diu, al seu text La veritat sobre Sancho Panza, que les aventures del Quixot "no van fer mal a ningú". Això és clarament mentida, perquè en les poques pàgines que portem de llibre ja ha fet mal a gent. Primer va fer mal als que anaven a buscar aigua la pou quan estava vetllant les armes, a l'hostal. Ara ha fet mal al frare, a qui amb la llança ha fet caure del cavall. Jo no sé com continuarà això, però no es pot dir de moment, llibre en mà, que el Quixot no faci mal a ningú. D'acord que també rep molt, però renoi! Potser Kafka parlava del conjunt del llibre, no sé. Veure'm com continua això.

Més miseria

Les cendres d'Àngela. Capítol III. Continuen les desgràcies. Frank es fa gran, porta soles de goma, parla amb l'àngel, tot enmig de la misèria i de la humitat. No hi ha paraules per descriure el seu pare, a qui l'orgull li impedeix dur paquets, però no li impedeix beure.
Això de que en Frank parli amb l'àngel que ha dut al seu germanet i li expliqui coses que no pot explicar als grans és commovedor. A més, això és una cosa pròpia de la infància que no té res a veure amb que sigui ric o pobre. És només imaginació.

"Et sents molt ric quan pots pujar i baixar les escales tant com vulguis tot el dia."

Frank McCourt

Les cendres d'Àngela

Buscar brega

El Quijote. Sancho Panza rep la seva primera pallissa. El Quixot continua lluitant. No entenia que el Quixot rebés tantes pallisses, però ara ho entenc perfectament: el que fa és buscar brega. Així, no m'estranya. En aquest capítol hi ha el cèlebre episodi dels molins de vent, que, paradoxalment, és molt curt i senzill. No ho sé, Cervantes diu que Sancho Panza té "poca sal a la mollera", però em sembla que el Quijote també va una mica escàs... (Ja ho diu "Se le secó el cerebro"). En fi, sort que és un llibre i sort que són encantadors, en la seva ferma determinació de salvar tothom.

Comparant

He dit moltes vegades que vaig començar a llegir Norte y Sur, Elisabeth Gaskell, (1855), perquè havia estat comparada amb Orgull i Prejudici, Jane Austen (1813). Un cop llegides ambdues novel·les, puc donar la meva opinió al respecte. El paral·lelisme –amb una primera declaració on la protagonista rebutja al personatge masculí- és evident. Però aquí s'acaba tot. El primer que em ve al cap és una comparació estructural: Orgull i Prejudici es pot rellegir moltes vegades, és una novel·la que dóna per això. En canvi Norte y Sur difícilment aguanta una segona lectura, un cop ja saps què passa. Això és perquè és molt més espessa. Orgull i Prejudici, així com la seva protagonista, Lizzy, són xispejants. Ni Norte y Sur ni la Margaret ho són. Orgull i Prejudici és una comèdia, Norte y Sur un drama, encara que només sigui perquè en aquesta sí que mor gent. A més, s'hi tracta una problemàtica social completament aliena a la societat ben peixada que ens presenta Orgull i Prejudici. Però no per menys lleugera és més profunda. Orgull i Prejudici és una concatenació d'esdeveniments perfecta, i Norte y Sur presenta una incoherència bàsica, que encara que sigui part de la seva gràcia, no deixa de ser increïble. Em refereixo al que li passa a en Thornton al final. Per més que vagi bé pel final romàntic, és incoherent amb el que ha sigut el personatge durant la resta de la novel·la. Molt incoherent.
A Orgull i Prejudici, els personatges són arquetips, excepte la protagonista, però arquetips molt ben fets (la germana bona, la germana de moral relaxada, el galant perfecte, el galant aparentment perfecte...) A Norte y Sur, la majoria de personatges són clixés, si exceptuem la Margaret, en Thornton (més complex com a personatge masculí que el seu homòleg) i la seva mare, la Sra. Thornton, potser el personatge més aconseguit, real i humà, i l'únic que traspassa el llibre.

Si em pregunten qui m'agrada més, si Margaret o Elisabeth, contestaré que Margaret, pels seus silencis on Elisabeth té força per parlar. Si em pregunten quina de les dues novel·les m'agrada més, em quedo amb Orgull i Prejudici, molt més rodona, tot i que llegint Norte y Sur també m'ho he passat molt bé.