Fi de trajecte

Viajes con mi tía. Graham Greene. L'he acabat, llegint tota la segona part d'una tirada. Bueno, sembla que ara en Henry es diverteix. Hi ha poc a dir: no m'ha acabat d'agradar; el final no casa amb la meva idea del que és diversió. Però al final, els llocs són les persones. En Henry, lent a comprendre, al final compren. Només he subratllat una frase:

"A vegades penso que la nostra vida està més formada per els llibres que llegim, que per la gent que coneixem: als llibres aprenen, de segona mà, què son l'amor i el dolor."

Per molt que aquesta frase sigui del Graham Greene, crec que està equivocada. Els llibres son fantàstics, però són llibres. L'amor i el dolor s'aprenen de les persones. Fins i tot aplicada a en Henry, aquesta frase és falsa. Però que ell cregui que és veritat ja diu molt d'ell com a personatge. I ni tant sols era un gran lector (vull dir que només va llegir els llibres que va heretar del seu pare). Jo sóc una gran lectora (modèstia apart), i puc dir que per mi aquesta frase no és veritat. M'ho va dir el meu llibreter fa poc això: el que compta al final és la veritat de cadascú. O que hi ha tantes veritats com persones.

Continua la misèria

Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. Capítol VI. Em fa molta gràcia això dels mestres barallant-se per explicar a Euclides. Què deu tenir Euclides?

Capítol VII. El pare de Frank es beu els diners que l'avia envia pel nou germà. El que no entenc és perquè li deixen anar a ell, a buscar el gir. L'Àngela hauria d'haver demanat a la seva mare, o a alguna tia o oncle que hi anés. O a la veïna. No ho entenc, francament.

Al final no

Al final no canvio de bloc. Em sap greu haber-ho dit i que al final no sigui veritat.El que passa és que el blogger no em deixava publicar, m'he enfadat i he decidit fer-me d'un altre. Tres dies portava sense poder publicar. Però llavors he vist que ja podia publicar i m'he fet enrera... el cas és que tinc debilitat pel blogger. La majoria de blocs que llegeixo són blogger. De totes maneres, l'altre bloc ja el tinc obert i me'l reservo per si tornen a anar maldades.

La llegenda

"Aquestes continues condemnes i lloances a la llegenda demostren que totes les persones cultivades la van conèixer durant segles i que va constituir no només un dels primers mites d'amor por la seva antiguitat i per la seva ressonància universal, sinó que fou un dels "Textos bàsics per al 'Educació sentimental' de la nostra Europa.""

"L 'aparició de la matèria de Bretanya a la narrativa en llengua romànica fou un dels esdeveniments més importants a la historia de la literatura europea de l'Edat Mitjana."

"El que sí que es cert que darrera del Tristany, o com antecedent d'ell, no hi ha una tradició literària clàssica, bíblica o històrica, ni un text llatí contemporani que pogués atorgar-li autoritat. El conte només està apuntalat per una font desprestigiada en aquell moment: les veus dels joglars."

Isabel de Riquer
Introducció al Tristán e Iseo

En los árboles

En los árboles, en las copas de los árboles, bajo los frondosos
vestidos de hojas, bajo las sotanas del resplandor,
bajo los sentidos, bajo las alas, bajo los cetros,
en los árboles se esconde, respira, vira
la vida callada y soñolienta, esbozo de la eternidad.
Reinos de opulencia crecen en los púlpitos
de los robles. Las ardillas corretean inmóviles
cual pequeños ocasos pelirrojos
bajo los párpados. Los rehenes invisibles
hormiguean bajo las cáscaras de las bellotas,
los esclavos aportan cestas de frutas y plata,
los camellos se mece como un sabio
árabe sobre un manuscrito, los pozos beben
agua y vinagre, la Europa agria supura como
la savia en la madera. Vermeer pinta
ropajes y luz que no merma.
Bajo la cúpula del circo bailan los tordos
Slowacki ya vive en París
y juega en la bolsa con tesón. El rico
se escurre por el ojo de una aguja
gimiendo qué suplico. Sócrates
explica a los buscadores de oro qué es
la mentira, qué es el bien, qué la virtud.
Los remeros reman lentamente. Los navegantes
navegan lentamente. Los huidos de la Insurrección
de Varsovia beben té dulce,
en las ramas se está secando la colada,
alguien pregunta en sueños dónde está mi
patria. El velero verde sujeto en
su ancla herrumbrosa. El coro de almas inmortales
ensaya la cantata de Bach, completamente enmudecido.
Al lado, en un estrecho sofá, duerme fatigado
el capitán Nemo. El pájaro carpintero envía
un telegrama muy urgente anunciando la conquista
de Cartago y la hora del té en Boston.
El armiño no se convierte para nada en Lady Macbeth,
en las copas de los árboles no hay
remordimientos. Ícaro naufraga pacientemente.
Dios rebobina la cinta. Las expediciones de castigo
vuelven al cuartel. Viviremos mucho tiempo
en las líneas del arabesco, en el balbuceo
del búho, en el ansia, en el eco
indigente, bajo los frondosos vestidos de las hojas,
en las copas de los árboles, en el aliento de alguien.

En los árboles
Adam Zagajewski
Poemas escogidos
(traducció del polonés per Elzbieta Bortkiewicz)

Setge

La creació del món. Miguel Torga. El tercer dia. La tia d'Adolfo, cridanera, inculta, vulgar, el sotmet a un autèntic setge moral. És una bruixa. No veig l'hora en que Adolfo la perdi de vista. Per sort, ara pot fer la seva vida sense estar sota el seu jou. Em torno a preguntar què hi ha vist, el seu oncle, en ella. I per deixar-li l'herència en detriment d'Adolfo, a més. A no sé que el seu oncle vegi en la seva gelosia una prova del seu amor per ell, i s'hi complagui. Em sembla que en tot el que portem de llibre, Miguel Torga encara no ha dit el seu nom. Sempre s'hi refereix com "la meva tia". Em podria equivocar en aquest punt, però.
Pel que fa a Adolfo, que no va voler ser capellà, ara li ha donat per la fe, per resar de nit. Això és una cosa que també passava a un personatge de Vida privada, de Segarra. Deu ser una cosa normal en països d'educació cristiana i en persones de certes inquietuds.

Eliduc

Lais. Maria de França. Eliduc. El darrer lai és complicat; passen moltes coses: guerres, amors, tempestes... En algun lai anterior ja havia sortit el tema de casar-se per segona vegada sense que el primer cònjuge s'hagués mort (curiosament, sempre és a un home, a qui passa això) Aquí es presenta una solució diferent a la de l'altra vegada: un cònjuge es pot tornar a casar si l'altre pren ordres religioses. Pel que es veu l'Església ho permetia, això, en aquella època, sempre segons les notes.
Hi surt la tempesta de mar com a símbol dels perills de la natura als que s'enfrontava l'home medieval. Resen per sortir-se'n als Sants cristians, però ofereixen un sacrifici humà com si qui ho provoqués fos una divinitat pagana.
I al final acaben tots prenen ordres, segons les notes, perquè el seu amor s'hauria construït sobre la infelicitat d'algú altre. Jo crec que el que passa aquí és que es fa propaganda de l'Església. Els enamorats no acaben junts, però les dues dones "rivals" sí, i en bona harmonia, com a monges, cosa que resulta bastant increïble i que demostra que la primera dona és una santa, i ell, un poca-vergonya.

Impagable Sancho

"_ Perdóneme vuestra merced –dijo Sancho-; que como yo no sé leer ni escrebir, como otra vez he dicho, no sé ni he caído en las reglas de la profesión caballeresca; y de aquí adelante yo proveeré las alforjas de todo género de fruta seca para vuestra merced, que es caballero, y para mí las proveeré, pues no lo soy, de otras cosas volátiles y de más sustancia."

El Quijote
Miguel de Cervantes
Capítol X

Continuarà...

Estic a punt d'acabar Lais, de Maria de França. Només em queda un lai. Mai havia llegit res d'aquesta temàtica, però m'ha entrat una set terrible d'històries medievals, de Matèria de Bretanya , d'Arturs i Tristanys, de Lancelots, Ginebres i Isoldes. Hi hauré de fer alguna cosa. El llibre s'acaba, però això és un CONTINUARÀ...

Amor absolut

"madreselva" _ lligabosc, xuclamel

Vet aquí un lai molt curt, basat en la llegenda de Tristany i Isolda. Segons les notes, sembla que comença el lai i la història ja està en marxa, i que el lai s'acaba i la història encara no ha conclòs. Es tracta d'un episodi, només, però en capta l'essència. Es preciosa la imatge del xuclamel i de l'avellaner com a símbol dels enamorats.

"Entre ells dos passava com amb el lligabosc, que s'agafa a l'avellaner: quan està subjectat y pres i creix al voltant de la fusta, junts sobreviuen sense dificultat; però quan llavors es separen, l'avellaner es mor ràpidament i el lligabosc també.
_ Bella amiga, així ens passa: ni vos sense mi, ni jo sense vos."

Lais
Maria de França

El lligabosc

Malgrat la pobresa

Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. Capítol V. Aquest Frank... és un nen, però sembla que seguirà el camí dels seus pares. El pare beu, la mare fuma, i en Frank menteix. Suposo que en certa manera és normal. A més, hi ha gana. Fins ara, mai no havia trobat un sol defecte a la seva mare. Es fa gran i la seva mirada sobre les coses canvia.
Llegint la narració de la infantesa de Frank McCourt, no em puc estar de comparar-la amb la de Miguel Torga, que vaig llegir fa poc. Al món de Torga no hi havia tants perjudicis, tampoc no hi havia subsidis. Frank consideraria un honor ser escolà, Torga va deixar el seminari. Malgrat que tenen en comú la pobresa i els cops a l'escola, són infanteses molt diferents. Torga no es compadeix tant, només constata la seva solitud (espiritual). Frank es compadeix perquè el seu pare no treballa, però és una persona sociable i no se sent tant sol (malgrat que parli amb un àngel). La seva infantesa és, tal i com diu la coberta, i malgrat tot, lluminosa.

Evolució

"Durant tota la meva vida havia ofert una completa lleialtat a un sol establiment: el banc. Però la meva lleialtat estava dipositada ara en una persona. La lleialtat cap a una persona suposa inevitablement la lleialtat cap a totes les imperfeccions del ser humà, fins i tot cap a les seves mentides i immoralitats, aspectes del que la meva tia no estava totalment exempta. Em preguntava si alguna vegada hauria estat capaç de falsificar un xec o de robar un banc, i davant aquest pensament vaig somriure amb la mateixa tendresa que en el passat m'hauria suscitat una excentricitat sense importància."

Viajes con mi tía
Graham Greene
Capítol 20, Fi de la Primera Part

Veiem com el protagonista canvia, evoluciona: es fa més tolerant. I no només perquè s'hagi fumat un porro. Ha descobert que no tot s'acaba en l'acolorida monotonia de cuidar les dàlies, que hi ha persones, també. Coses per ell abans impensables són ara del més normal. Ha ampliat les seves mires. O potser és que aquesta amplitud de mires sempre havia estat allí, però no havia tingut ocasió d'usar-la. En tot cas, ha estat la tia Augusta qui l'ha fet sortir a la superfície.

L'Escriptor

Aquest dies, no sé perquè, he estat pensant molt en Borges. Més enllà de la polèmica de Borges com a personatge públic, jo he pensat en Borges com a escriptor. Una cosa que sempre m'ha intrigat és que mai escrivís una novel·la. Això, per algú a qui alguns consideren L'Escriptor, en majúscules, li devia doldre. Fa temps en vam parlar, amb el meu llibreter. El meu llibreter havia estat un gran admirador de Borges, temps ha, però ja no és. Al final, la mediocre figura pública s'ha menjat l'escriptor, per ell. Suposo que tots necessitem que els escriptors a qui admirem siguin bones persones, el meu llibreter també. Jo, en canvi, quan ell em deia que Borges no valia tan la pena, el defensava aferrissadament. No l'he llegit tot, però el que he llegit m'ha impressionat molt. Però penso que, si fos ara, no defensaria tant a Borges, i això no té res a veure amb la seva figura pública, per mi, jo només parlo d'ell com a escriptor. Borges tenia un estil fantàstic, però crec que li faltava una cosa que els grans escriptors tenen i que ell no tenia, o tenia molt superficialment, i que per això mai va escriure una novel·la, mai va crear cap gran personatge: crec que li faltava aquella saviesa sobre les persones que tenen els grans escriptors. Ell sustentava la seva qualitat en l'estil, en els llibres que havia llegit i en els que s'inventava que havia llegit. Llibres, no persones. Per ell eren més importants els llibres que les persones, crec, i, suposo, és perquè les persones el feien patir. Però el que esperem d'un escriptor és que creï personatges. Borges va ser molt gran, a mi m'encanta llegir-lo i perdre'm en el seu món, el continuaré llegint sempre, però com a escriptor li veig aquesta mancança (i que Déu em perdoni per trobar una mancança a Borges com a escriptor).

El món es un mocador

Viajes con mi tía. Graham Greene. Capítol 14. Em té ben atrapada aquest llibre: vull saber què passarà. Com tots els de Graham Greene que he llegit (de fet, només n'havia llegit un complet: L'americà tranquil, que em va agradar molt, i vaig deixar El factor humà, perquè el llegia en anglès i era massa complicat). Doncs com tots els de Graham Greene té molta intriga. L'estructura és molt senzilla, hi ha uns personatges principals (Henry i Augusta) i al seu voltant pul·lulen uns secundaris (Tooley i Woordsworth, de moment, no sé si en sortiran més). Com sol passar a les novel·les, el món és un mocador, i van a París, i a París els està esperant un personatge que havia desaparegut. I se'l troben dues vegades. Llavors coneixen una noia el tren i també el coneix. El món és un mocador. És clar que a la realitat també passen aquestes casualitats, i en una novel·la, suposo que han de passar, sinó la cosa no tindria ni suc ni bruc. Ara ja sabem més de la tia Augusta, i ni en Henry pot pretendre que no ho entén. Diuen que la gent amb qui parlés als viatges és el millor del viatge. De moment, en Henry ja ha tingut la seva bona dosi de conversa. Però em sembla que aquesta aventura que ha iniciat amb la tia Augusta anirà més enllà de la conversa... vull dir que els passaran coses perilloses. Em sembla que a aquesta dona li agrada ficar-se en embolics. Suposo que per això és tant divertit, el llibre. La sola narració del passat de la tia Augusta... Si fos una tia que fes ganxet i anés a missa no donaria per un llibre, no? Però, és en realitat la seva tia, o és la seva vertadera mare? Fa capítols que m'ho pregunto...

Meme

He decidit fer aquest meme. S'ha de respondre a les preguntes amb cançons, però jo ho farè amb títols de llibres. Si algú el vol fer amb llibres, hi està convidat.

Ets home o dona? Retrat d'una dama, de Henry James

Descriu-te: La tarde de un escritor, de Peter Handke

Què senten les persones sobre tu? El món de sofia, de Jostein Gardner
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Cims Borrascosos, d'Emily Brontë

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: La invenció de la solitud, de Paul Auster

On voldries estar ara? De la Terra a la Lluna, de Jules Verne

Com ets respecte a l'amor? Seny i Sentiment, de Jane Austen

Com és la teva vida? Crim i càstig, de Dostoievski

Què demanaries si tinguessis un sol desig? El cel protector, de Paul Bowles
Ara acomiada’'t: Ultimas tardes con Teresa, de Juan Marsé

Continuant

"No li sembla que la ironia és un tret literari molt valuós, com la passió?"

Graham Greene
Viajes con mi tía
Capítol 12

Comencem a imaginar coses sobre la tia Augusta, coses que sembla que en Henry encara no compren. Sembla que en Henry donarà un tomb per la cara perillosa de la vida, però que ell fins ara no ho sap. De moment ja s'ha fumat un porro, ell!

Esnobisme

De vegades m'he trobat, amb la gent que saben música (i em refereixo a la gent que realment saben música), que quan saben que no hi entenc, que no tinc oïda, (tot i que jo n'escolto, de música), ja no els interessa parlar amb mi. Això, de fet, és una cosa completament lògica, però que no deixa de sobtar-me cada cop que passa. Però llavors jo em pregunto si jo no faig el mateix amb els llibres. És a dir, si no margino a la gent quan intueixo que no llegeixen, o que no hi entenen, o que només llegeixen "Best-sellers" dolents. El cas és que em temo que inconscientment sí que ho faig. Sóc una esnob com els que saben de música? Probablement. I us asseguro que no m'agrada gens ser-ho.

Què és el millor de la Cartoixa?

Parlant amb el meu llibreter, em diu que La Cartoixa de Parma té un dels millors començaments que mai s'hagin escrit. Que el millor és el començament, les cent primeres pàgines. Jo en canvi, crec que la resta de la novel·la està a l'altura del començament, i per mi, el millor és el capítol on Fabrici és a la presó i s'enamoren amb Clelia. Això és el millor per mi. Però tota la novel·la és el millor de la novel·la, com a mínim en aquesta novel·la. (Per cert, el meu llibreter no llegeix pròlegs, ja que l'altre dia en parlava)

Més frases

"Potser sigui la llibertat de paraula i de conducta el que envegen els fracassats, i no els diners o el poder."

"Si et quedes en un sol lloc, el dia de festa passa com un llamp. Però si vas a tres llocs, sembla durar com a mínim tres cops més."

"Mai he plantejat res il·legal en tota la meva vida _ va dir la tia Augusta_ ¿Com podria planejar res d'aquest tipus si mai he llegit cap de les lleis ni tinc la menor idea del que són?"

Viajes con mi tía

Graham Greene

Algunes frases

"Massa llibres escrits per massa persones t'acaben confonen."

"Però el banc m'havia ensenyat a anar amb compte amb els capricis. Els capricis acostumen a acabar en bancarrota."

"Aquesta no era la vida tranquil·la que havia conegut al banc, on podia jutjar el caràcter d'un client pel seu crèdit i els seus deutes. Mentre la música fluïa del Pier i la fosforescència rodava a la platja, tenia una sensació de por i alhora d'alegria."

Graham Greene
Viajes con mi tía

Fulles d'ànima

Una Ola. John Ashbery. Estofa. Aquest poema representa un nou tipus de pregaria (els bons poemes són com pregaries paganes), en la que es parla de tu a tu amb Déu. És Déu aquest "sir"? Aquest "you"? És un amo com a mínim. I no se li demana res. Només es constata que qui escriu (qui llegeix) és aquí, disposat a ser tingut en compte. I a fer migdiades (això darrer és una broma meva). M'ha agradat molt.

Fulles de te

Viajes con mi tía. Graham Greene. Capítol 5. Primer viatge del protagonista amb la tia Augusta. Només van fins a la costa, però les coses resulten molt diferents a com en Henry havia planificat. I és que la tia Augusta aporta un ampli bagatge de coneixences interessants que ha fet al llarg de la seva vida.
(Veig una mica com estan estructurats els capítols: sempre hi surten en Henry i l'Augusta, i com a complement, surt un altre personatge, secundari, del que ja no es parla més i del que descobrim la seva relació amb els protagonistes. Aquest personatge obre una subtrama que de moment no queda resolta. Com a mínim així ha estat fins ara.)

Dàlies

Viajes con mi tía. Graham Greene. Capítol 4. Les dàlies no són pas aquelles flors que es posen sobre les caixes de morts? O són els crisantems? La història comença a complicar-se...

Viatges amb la meva tia

El nostre protagonista és un empleat de banca retirat que cultiva dàlies. En el funeral de la seva mare coneix a la seva tia Augusta, que té vint anys més que ell. Ella li diu que la mare que acaba d'enterrar era en realitat la seva madrastra... Així comença Viatges amb la meva tia, de Graham Greene. La combinació de protagonista seriós i avorrit i de tia excèntrica i cosmopolita pot ser explosiva.

Fora de la llei

Si, ho confesso: fa nou setmanes vaig treure tres llibres de la biblioteca i la data de retorn és avui. El problema és que encara no els he llegit, i no m'han volgut renovar el préstec per telèfon. Els haig de tornar, i esperar una setmana per tornar-los a treure (això si no se'ls ha endut ningú). El cas és que no penso tornar-los fins que els hagi llegit, o sigui que demà ja estaré fora de la llei... (Si sou menors d'edat, tingueu en compte que això és un mal exemple, i que no m'heu d'imitar. Si sou més grans no cal que us digui que heu de fer.) Què em pot passar si no els torno a temps? El més probable és que no me'n deixin treure més durant una bona temporada. Però en aquesta biblioteca són molt flexibles... M'arriscaré. En fi. Que jo no penso tornar els llibres fins que els hagi llegit. Sé que he tingut temps de sobres però també sé que vaig molt a poc a poc, m'agrada anar al meu ritme, sense pressions. Això no és un treball que s'ha de presentar tal dia, només faltaria. No sé, hauré de fer un intensiu per no allargar-ho gaire, això... Com m'he despistat aquesta vegada!

Un element a favor del pare

Les cendres d'Àngela. Se m'acaba d'acudir un punt a favor del pare de Frank McCourt: l'escolta. Vull dir que quan s'adona que el nen parla amb un àngel en un graó de l'escala, el tranquil·litza i li diu que pot confiar en ell, que ell hi és. Ja sé que m'havia ficat molt amb aquest home, però del tot dolent com a pare no és.

Confessions

Les cendres d'Àngela. Capítol IV. Frank fa la primera comunió. Assegut a les escales, parla amb un àngel i veu una llum. El graó de l'àngel és més calent que els altres. Això no m'ho acabo d'explicar. És el seu pare? És el nen que té molta imaginació? La gana li fa tenir al·lucinacions? De totes maneres és un element interessant. Ja és gros que no hagi pogut fer la col·lecta, tan esperar-ho. Però ha pogut anar al cine, gràcies a un amic. En aquest capítol es veu el contrast entre el que intenta inculcar el professor de religió a cops de vara i el que aprèn del seu amic, al carrer. També es veu com quan ets petit et poden arribar realment a espantar, amb tot això de l'infern i la necessitat de confessar-te. I es que un nen escara no té elements de judici per saber que no s'ho ha de creure tot.

El geni de la memòria

Memòries d'Ultratomba. Llibre XIII. Capítols 10 i 11. Aquí Chateaubriand ens parla del seu llibre El geni del cristianisme. Pel que veig, aquest home era un reaccionari que devia fer por. El que explica ho trobo d'una ingenuïtat aclaparadora. Em ve al cap aquella vella frase "el cristianisme seria fantàstic si algú el practiqués". Crec que en escriure aquest llibre Chateaubriand es va oblidar que el cristianisme és una creació del homes, i com a tal una hipocresia. El cristianisme durant molt temps ha tingut el poder, i ell es posa a favor d'aquest poder com a ordenador de les coses i creador de prosperitat. No em posaré amb si té raó o no, hi hauria molt a discutir, i no he llegit el llibre ni tinc una visió prou amplia de la història com per discutir-ho. Ell diu que serà recordat per aquest llibre en concret: El geni del cristianisme, i és evident que en això s'equivoca completament. Qui pensa en aquesta obra ara? Mai no l'he sentida anomenar enlloc (es clar que això pot ser errada meva); en canvi les Memòries d'Ultratomba sí. No deixa de ser curiós. (Però les Memòries no existirien sense els llibres anteriors).

Cide Hamete Benengeli

El Quijote. Capítol IX. Deliciós capítol en que l'autor usa el recurs del manuscrit trobat, propi dels llibres de cavalleries, per justificar la continuació de la seva història. Aquest apartar-se un moment de l'acció per dedicar-se a les digressions o a històries paral·leles, crec que serà una de les grans troballes d'aquest llibre. En aquest tros l'autor ens interpel·la directament a nosaltres com a lectors i ens fa compartir el seu entusiasme per la història del Quixot. Quan explica el dibuix que veu en el manuscrit està donant al Quixot categoria d'autèntic cavaller, per si algú en dubtava; li està donant la mateixa categoria que tots els altres cavallers dels llibres.
(Com a nota humorística, destacar que si tothom a qui el Quixot ha dit que vagi al Toboso a fer saber la corresponent gesta a Dulcinea, i anés, aviat al Toboso no s'hi cabria...)

"y como yo soy aficionado a leer; aunque sean los papeles rotos de las calles"

Teatre

Cert músic famós deia que escoltar la música en disc és com ficar-se al llit amb una foto de la Brigitte Bardot en comptes de fer-ho amb la mateixa actriu, l'equivalent del que seria escoltar la música en directe. Llegir teatre és una mica el mateix. El teatre és per veure'l representat. Llegir-lo és difícil i exigeix molta més concentració i imaginació que llegir una novel·la. L'avantatge que té és que t'ho pots imaginar tot com tu vols i no has de dependre de la interpretació que n'ha fet un altre, que sempre et pot decebre. Avui en dia un dels avantatges és que sempre podem veure la pel·lícula, que si està ben feta és molt més impactant que el propi teatre. Però segur que algú també em diria que veure la pel·lícula és com ficar-se al llit amb la foto... No ho sé. El cinema és l'art del nostre temps. A mi m'agrada el teatre, tot i que no n'he vist gaire, però anar a veure representacions d'obres que m'interessin tampoc estar al meu abast, sigui perquè no les fan, sigui perquè les fan lluny... Per tant m'hauré de conformar amb llegir-lo, el teatre. És el que sempre acabo fent: llegir.

La veritat sobre Don Quixot

Una cosa em fa ballar el cap. Franz Kafka diu, al seu text La veritat sobre Sancho Panza, que les aventures del Quixot "no van fer mal a ningú". Això és clarament mentida, perquè en les poques pàgines que portem de llibre ja ha fet mal a gent. Primer va fer mal als que anaven a buscar aigua la pou quan estava vetllant les armes, a l'hostal. Ara ha fet mal al frare, a qui amb la llança ha fet caure del cavall. Jo no sé com continuarà això, però no es pot dir de moment, llibre en mà, que el Quixot no faci mal a ningú. D'acord que també rep molt, però renoi! Potser Kafka parlava del conjunt del llibre, no sé. Veure'm com continua això.

Més miseria

Les cendres d'Àngela. Capítol III. Continuen les desgràcies. Frank es fa gran, porta soles de goma, parla amb l'àngel, tot enmig de la misèria i de la humitat. No hi ha paraules per descriure el seu pare, a qui l'orgull li impedeix dur paquets, però no li impedeix beure.
Això de que en Frank parli amb l'àngel que ha dut al seu germanet i li expliqui coses que no pot explicar als grans és commovedor. A més, això és una cosa pròpia de la infància que no té res a veure amb que sigui ric o pobre. És només imaginació.

"Et sents molt ric quan pots pujar i baixar les escales tant com vulguis tot el dia."

Frank McCourt

Les cendres d'Àngela

Buscar brega

El Quijote. Sancho Panza rep la seva primera pallissa. El Quixot continua lluitant. No entenia que el Quixot rebés tantes pallisses, però ara ho entenc perfectament: el que fa és buscar brega. Així, no m'estranya. En aquest capítol hi ha el cèlebre episodi dels molins de vent, que, paradoxalment, és molt curt i senzill. No ho sé, Cervantes diu que Sancho Panza té "poca sal a la mollera", però em sembla que el Quijote també va una mica escàs... (Ja ho diu "Se le secó el cerebro"). En fi, sort que és un llibre i sort que són encantadors, en la seva ferma determinació de salvar tothom.

Comparant

He dit moltes vegades que vaig començar a llegir Norte y Sur, Elisabeth Gaskell, (1855), perquè havia estat comparada amb Orgull i Prejudici, Jane Austen (1813). Un cop llegides ambdues novel·les, puc donar la meva opinió al respecte. El paral·lelisme –amb una primera declaració on la protagonista rebutja al personatge masculí- és evident. Però aquí s'acaba tot. El primer que em ve al cap és una comparació estructural: Orgull i Prejudici es pot rellegir moltes vegades, és una novel·la que dóna per això. En canvi Norte y Sur difícilment aguanta una segona lectura, un cop ja saps què passa. Això és perquè és molt més espessa. Orgull i Prejudici, així com la seva protagonista, Lizzy, són xispejants. Ni Norte y Sur ni la Margaret ho són. Orgull i Prejudici és una comèdia, Norte y Sur un drama, encara que només sigui perquè en aquesta sí que mor gent. A més, s'hi tracta una problemàtica social completament aliena a la societat ben peixada que ens presenta Orgull i Prejudici. Però no per menys lleugera és més profunda. Orgull i Prejudici és una concatenació d'esdeveniments perfecta, i Norte y Sur presenta una incoherència bàsica, que encara que sigui part de la seva gràcia, no deixa de ser increïble. Em refereixo al que li passa a en Thornton al final. Per més que vagi bé pel final romàntic, és incoherent amb el que ha sigut el personatge durant la resta de la novel·la. Molt incoherent.
A Orgull i Prejudici, els personatges són arquetips, excepte la protagonista, però arquetips molt ben fets (la germana bona, la germana de moral relaxada, el galant perfecte, el galant aparentment perfecte...) A Norte y Sur, la majoria de personatges són clixés, si exceptuem la Margaret, en Thornton (més complex com a personatge masculí que el seu homòleg) i la seva mare, la Sra. Thornton, potser el personatge més aconseguit, real i humà, i l'únic que traspassa el llibre.

Si em pregunten qui m'agrada més, si Margaret o Elisabeth, contestaré que Margaret, pels seus silencis on Elisabeth té força per parlar. Si em pregunten quina de les dues novel·les m'agrada més, em quedo amb Orgull i Prejudici, molt més rodona, tot i que llegint Norte y Sur també m'ho he passat molt bé.