Thursday, August 31, 2006

La gran contradicció d'aquest bloc


La gran contradicció d'aquest bloc és que faig el que més detesto: és a dir, espatllar la intriga dels llibres que llegeixo a qui no els ha llegit. No sabeu com em fa patir això. Però una no pot sentir aquesta necessitat de parlar i tallar-se la llengua, no? Puc dir que el bloc només és vàlid per qui ja ha llegit els llibres que comento i els vol rellegir o rememorar. Es clar que també seria vàlid per algú que no tingués cap intenció de llegir-se'ls... Ai ai ai...

Wednesday, August 30, 2006

El millor de El Quijote


M'han dit que el millor de El Quijote són les converses entre ell i en Sancho Panza.

Diàleg


_ Però ja saps que El Quijote és mentida, que en realitat no va existir.
_ Sort d'això, perquè amb les pallisses que rep, pobre.
_ Però això en Cervantes ho devia haver vist...

Començo, per fi


El Quijote. Miguel de Cervantes. Dedicatòria. Ostres, si que comencem bé. El primer que escriu Cervantes en aquest llibre i resulta que és copiat... (Crec que en aquest exemplar les notes a peu de pàgina seran impagables... i jo que el vaig comprar pel dibuixos... – Es broma-)

Detalls


Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. Detalls. Un parell de detalls que m'he oblidat de comentar durant la lectura, i que ara em venen al cap.
En cert moment, el Sr. Thornton pensa que té ganes de pegar a la Margaret, diu que per sentir el remordiment (!) No la pega, eh? Però el sol fet de que es mencioni que té ganes de fer-ho ja indica que estem parlant d'una novel·la de fa molt anys. Avui en dia no crec que fos ben vist, això, ni resulta gota atractiu. Tampoc crec que hi resultés quan el llibre va ser escrit. A més, ho trobo horrible per part del sempre correcte Sr. Thornton, pensar això! Però en fi, com deia Buñuel, "el pensamiento no delinque".
Un altre detall: la mare dels nens Boucher mort, i no es dedica ni una línia a dir ni el com ni el perquè ni en quines circumstàncies. Simplement, l'autora necessitava desempallegar-se del personatge, i el fa desaparèixer. No dic que no estigui en el seu dret, ni m'interessa el personatge, però a la vida la gent no desapareix d'aquesta manera quan l'acció ho requereix, només faltaria. Vull dir que aquesta mort la trobo poc creïble i molt feta venir bé. L'autora no s'hi ha matat massa, a crear un context. L'economia explicativa, és una genialitat? Però en fi, és tracta d'un detall menor.

Tuesday, August 29, 2006

La Margaret se'n va


Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. Capítol XLIII. La Margaret marxa de Milton. No veurà més al Sr. Thornton. Es més: sembla que acomiadar-se d'ell no l'ha afectat. És que és de pedra? Ell en canvi, sí que ho estava, d'afectat. Ja no la veurà més. Bé, no cal ser molt llest per intuir que sí que la tornarà a veure i que... però no avancem esdeveniments. Com s'ho farà l'autora per portar al Sr. Thornton a Harley Street, Londres? Tinc curiositat. Del que m'adono es de que la meva teoria (que el Sr. Thornton ajudaria al germà de la Margaret a enfrontar-se al consell de guerra) segurament no serà veritat, perquè li queden molt poques pàgines, al llibre, i no hi ha prou espai per desenvolupar-la. A més, el paral·lelisme amb Orgull i Prejudici ja s'ha complert, amb tot allò de la mentida, en que en Thornton la va ajudar. Encara que el paral·lelisme no s'ha realitzat del tot amb allò, però. Però hem dit paral·lelisme, no copia.

Lianes


La creació del món. Miguel Torga. El segon dia. Al final, l'oncle ha dit les paraules màgiques: "Vols anar a l'institut?" i tot s'ha arreglat. I ha començat una nova vida en el que el més important ha deixa't de ser el treball per passar a ser les relacions. M'agrada especialment el tros on compara les lianes de la selva amb els llaços que l'uneixen a les persones de la seva vida. Voldria destacar una frase: "L'endemà, al dinar, hi havia silenci. Semblava que ens menjàvem una persona de la família." I per acabar, voldria dir que no entenc què veu el seu oncle en aquesta dona horrible que és la seva tia, fins i tot tenint una amant més dolça. Com diu el meu llibreter, "hi ha qui s'enamora d'una lleganya", i és ben veritat.

Monday, August 28, 2006

Frase ocurrent

"No tinc res en contra que a l'estranger, els estrangers parlin una llengua estrangera. Però almenys haurien de parlar tots la mateixa llengua estrangera."
Billy Wilder
Què va passar entre el teu pare i la meva mare?

Frase perversa

"No t'enamores de res en concret que una persona et digui; de vegades, t'enamores nomès del fet de que hi sigui."

Clara Gamboa Guzmán

Sunday, August 27, 2006

Emoció


La creació del món. Miguel Torga. Estic llegint el Segon dia. És molt emocionant! L'Adolfo treballant com un negre, la tia intrigant, l'oncle que es fa el sord, la natura verge del Nou Món i altres dones no tan verges... La veritat és que estic molt emocionada per veure com acabarà tot això. Bé, de fet ja sé com acaba, perquè ho vaig llegir a la seva biografia, però em moro per conèixer fil per randa els detalls.

Saturday, August 26, 2006

Reserva


Norte y Sur. Capítol XLII. És que aquest Sr. Bell s'ha de ficar en tot? Per què ha de parlar-li al Sr. Thornton d'en Henry Lennox si ell, el Sr. Bell, no en sap res? És un xafarder. Almenys ara en Thornton ja sap que la Margaret té un germà, encara que no sàpiga encara que era el seu germà l'home amb qui la va veure passejar per l'estació. Tot arribarà. Jo deia de la introversió de la Margaret, però deu n'hi do aquest Thornton el que en sap, de callar...

Thursday, August 24, 2006

Instrumento músico

Si para despertar las notas,
Con una pluma de águila
Pulsaba el músico árabe
Las cuerdas del laúd,

Para despertar la palabra,
¿La pluma de qué ave
Pulsada por qué mano
Es la que hiere en ti?


Luis Cernuda

Sola


Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Un gir de la narració, i la Margaret es queda sola. Què farà ara?

Wednesday, August 23, 2006

El lloc de la realitat


La creació del món. El primer dia. He acabat la primera part d'aquest llibre autobiogràfic de Miguel Torga. Qui ho diu que Pessoa és l'únic escriptor bo de Portugal?
"Fins allà jo coneixia el món. I no era bo. Seria millor la resta?"
Això ho diu quan marxa cap al Brasil, als dotze anys.
Aquesta primera part explica la seva infantesa i la seva estada al seminari. Explica coses dures, però sense fer-ne un drama. Crec que el fet de poder-les explicar li dóna un domini sobre la realitat adversa que d'altra manera no tindria. Explicar-ho no canvia aquesta realitat, però d'alguna manera l'ajuda acceptar-la.
"La realidad nos pone en nuestro sitio; luego, nosotros, por medio de la narración, ponemos a la realidad en el suyo."
Luís Landero
Això és exactament el que fa Miguel Torga en aquesta primera part: posar la realitat al seu lloc. I ho fa escrivint d'una manera que m'agrada molt, per cert.

Dubte raonable


El Quijote. Primer dubte: haig de llegir la introducció? En tinc moltes ganes, és d'en Martí de Riquer, però... ja tinc experiència en introduccions: expliquen massa, i t'aixafen la intriga (Exactament el que jo faig amb el bloc, però bé, això és un altre tema) El cas és que em sembla que me la salto i vaig directament al que és el llibre en sí, amb el vostre permís. Prometo que si me'n recordo al final la llegiré.

Tuesday, August 22, 2006

Fondre's


Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Capítol XL. La Margaret ha començat a estimar al Sr. Thornton... però ella encara no ho sap. Trobo que està molt ben feta la transformació. Ha passat de menysprear-lo perquè es dedicava al comerç a menysprear-se a si mateixa per mentir i que ell ho hagi sabut. Ha vist que no és millor que ell i que ell, a més, sap guardar un secret. És un cavaller. Trobo lògic que li comenci a agradar, o que almenys se senti en deute amb ell, encara que ella no sigui capaç d'acceptar-ho, de moment... Oh, Margaret, afanyat, que potser llavors ja serà massa tard...

Monday, August 21, 2006

La necessitat de llegir


Recordo el primer llibre que vaig llegir jo sola: La rateta que escombrava l'escaleta. Era un conte infantil, il·lustrat. La rateta escombrava l'escaleta i es va trobar un dineret. Amb el dineret es va comprar un llacet. Gràcies al llacet, tots els animals que passaven pel balcó es fixaven en ella. A ella no li'n agradava cap. Només li va agradar el darrer, perquè tenia una veu tan dolça... Al final, el gat, el pretendent que havia preferit a tots els altres, se l'acabava menjant. Passat el temps, m'adono que jo també m'he acabat enamorant del gat... però bé, això seria entrar en qüestions personals que no fan per un bloc de lectura. El cas es que aquell conte, el primer que vaig llegir jo sola, va ser el que va fer entrar el cuquet de la lectura a la meva vida, aquesta necessitat de llegir que mai m'ha abandonat.
Una vegada, en una tediosa reunió familiar, jo m'amagava darrera un llibre. Un parent menjacapellans va dir tot espantat: "Què llegeixes, la Bíblia?". El llibre era molt gruixut, de fet era Anna Karenina, i sí, es podia prendre per una Bíblia si no es mirava bé. Però el que em va saber més greu és que algú es penses que un llibre gruixut per força havia de ser la Bíblia, que la Bíblia fos l'únic llibre gruixut que coneixia, i que a més aquest algú fos de la meva família. Vull dir que no calia ser molt intel·ligent per veure que aquella persona mai no havia experimentat la necessitat de llegir.
Una vegada algú em va dir que escriure i llegir també era comunicar-se, i va ser una idea que em va sorprendre, perquè jo pensava que tot es reduïa a parlar, que sinó era així "no valia", com si diguéssim. Però resulta que escrivint i llegint també val; que també és comunicació. No diré que la gent no llegeix, perquè no és veritat: només cal veure la proliferació dels blocs a Internet per adonar-se que la gent llegeix. Aquí, tot és llegit. Per tant, es pot dir que això és el Paradís...

"Un pájaro de papel en el pecho
indica que el tiempo de los besos no ha llegado."

Vicente Aleixandre

Saturday, August 19, 2006

El pes del món


Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. El fet que la Margaret no parli i no digui la veritat sobre el seu germà és molt novel·lesc. Què li costaria dir-ho al Sr. Thornton o a la seva mare? Ells ben segur que guardarien el secret i almenys l'entendrien i conservaria la seva bona opinió. És més, no entenc perquè hi ha d'haver secret, ara que en Frederick es fora. Però no, ella ha de callar i carregar-se a les espatlles el pes del món. No és que no sigui admirable. Ni tan sols ho trobo increïble, perquè no hem d'oblidar que la Margaret és així; ja vaig constatar que no tenia cap confident. Ara comença a admirar al Sr. Thornton, tot i que no prou com per voler que tingui bona opinió d'ella a qualsevol preu...

Missatge número 200: Visca!


Fa exactament vuit mesos i set dies que faig el bloc. 247 dies, més o menys. Fa dos missatges vaig arribar al missatge número 200. He dubtat abans de celebrar-ho. Vaig celebrar el 100, però el 200, cal? De totes maneres al final he decidit fer-ho. Mai se sap quan durarà això, i tot el que sigui celebrar alguna cosa és cosa bona. Després de 203 missatges pel bloc, ja hi començo a tenir una mica més la mà trencada. Al principi tenia por de no saber què dir; al final he comprovat que sempre se m'acut alguna cosa. Continuo sense tenir la certesa de la quantitat de gent que em llegeix. Al principi, quan sabia que no em llegia ningú, jo escrivia igual, i era perfectament feliç. Ara sé que hi ha algú que em llegeix, no molta gent, però algú, i això em posa una mica nerviosa. És com si m'estiguessin observant. No és que preferís que no em llegís ningú (al cap i a la fi faig el bloc), però bé, quan sabia que no em llegia ningú estava molt més tranquil·la. No es que no m'agradi tenir lectors, al contrari, m'afalaga. Però és un pes. No sé què em va passar pel cap quan vaig decidir fer públiques les meves impressions de lectura... I no és pas que escrigui res especial. I pel que he comprovat llegit altres blocs, sóc perfectament conscient que el meu bloc resulta fins i tot un pèl avorrit. De vegades la vanitat perquè els altres vegin el que em escrit ens fa perdre la intimitat amb que ho escriuríem si no hi hagués ningú llegint. Però ara que ja ho tinc endegat, i una mena d'amor propi no em permet de deixar-ho córrer... de moment. No es tracta d'anar deixant coses a mitges. I tinc molts llibres a mig llegir. Recapitulant es pot dir que estic llegint: Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand (ara faig una pausa entre la primera part i la segona); Lais, de Maria de França (em queda poc per acabar-lo); La creació del món, de Miguel Torga (estic molt al començament), Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell (estic al tercer terç); Els homes són de Mart i les dones són de Venus, de John Gray (el llegeixo per donar un toc menys seriós al bloc, no se si ho aconsegueixo; vaig pel segon capítol); Una Ola, de John Ashbery (és poesia, per tant no el llegeixo de manera continuada); Poemas Escogidos, d'Adam Zagajewski (també poesia, el mateix). I en tinc molts per començar, dels quals millor no cito títols, ja s'anirà veient. M'adono que són molts llibres, potser massa. Em pregunto què deurà pensar algú que vegi que llegeixo tot això. El meu llibreter l'altre dia en deia: "De vegades sento gent per la radio que parla de que està llegint un llibre. Una vegada un va dir que en llegia dos al mateix temps. Però mai he sentit ningú que digués que en llegia de cop tants com en llegeixes tu." En canvi jo sé que hi ha gent que ho fa. Tan estrany és? Potser sí. Què significa? Una ment massa dispersa, potser? Incapaç de concentrar-se en una sola cosa? El cas és que a mi m'agrada més llegir així, fent petits tastets d'aquí i d'allà. Com que és una cosa que faig per mi mateixa, tampoc no em sento obligada a donar masses explicacions. No és que sigui premeditat, simplement amb el temps ha esdevingut així. No ho feia pas quan era adolescent! Llavors agafava un llibre i no el deixava fins que no l'havia llegit del començament fins al final. Ah... quins temps aquells... Mai no he tornat a llegir amb aquella intensitat, i això que ara llegeixo llibres molt millors. Bé, fins aquí les reflexions generades pel missatge número 200. (Si us heu empassat els 200 missatges, us mereixeu una felicitació: Felicitats!)

Friday, August 18, 2006

El rossinyol era l'excusa


Lais, Maria de França: El rossinyol. És lògic pensar que després de perdre l'excusa que li permetia aixecar-se de nit per anar a la finestra, tampoc hi pogués anar de dia. Si ja no hi havia rossinyol, no hi havia excusa per anar a la finestra, ni de dia ni de nit.
Aquest lai és diferent dels altres. En tots s'acostuma a fer justícia, o els amants poden estar junts. En tots hi ha, encara que no acabin bé, com una mena de reconciliació (no sé si aquesta és la paraula). En aquest no. Per això m'ha deixa't una mica frustrada. No m'ho esperava, que s'acabés tan abruptament. Però en fi, és molt delicat.

Thursday, August 17, 2006

Paraules de Cernuda

"Quien habla a solas espera hablar a Dios un día"

Luís Cernuda
Es lástima que fuera mi tierra

Paraules de Fuster


"Stendhal va escriure perquè nosaltres el llegíssim. (...) El llegim encara. Un escriptor, què pot pretendre, sinó que el llegeixin?"

Juan Fuster

Paraules d'Stendhal

"Jo escrivia sobre les coses que m'apassionaven, i mai no havia pensat en l'art de fer una novel·la."

Stendhal

La mentida


Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. La Margaret s'ha vist obligada a dir una mentida molt grossa, i el Sr. Thornton l'ha cobert. I hi ha en joc ni més ni menys que la mort d'un home. (Ai, aquest Frederick...) En Thornton estima profundament a la Margaret i la protegeix, ella comença a respectar-lo. Comencen a passar coses. I no em refereixo a morts o visites de la policia. Em refereixo a coses dins la Margaret. Tot i que no he pogut evitar trobar aquesta mort inesperada extremadament interessant; ha donat molta emoció a la història.

El rossinyol


Lais, Maria de França; El rossinyol. Un bonic i senzill lai d'una parella que s'estima només parlant, sense que el seu amor es pugui consumar. El que jo no entenc és que, si es veien tant de dia com de nit, com és que no es poden continuar veient de dia, ja que de nit és impossible. Però les dues possibilitats de veure's desapareixen juntes com per art d'encantament. És una contradicció del conte? No ho sé. De totes maneres és una història realment senzilla, bonica i delicada, per bé que no tant treballada com altres Lais.

Cap al Brasil


La creació del món, Miguel Torga. Adolfo ha decidit que no vol ser capellà, i els seus pares l'envien al Brasil, on hi té un oncle, perquè hi faci fortuna. Com li devia costar una decisió així! Als onze anys, adonar-se que no es té vocació, enfrontar-se als pares i a tothom, deixar una "feina fixa" (encara que aquesta feina sigui al seminari) per anar a fer fortuna a un país desconegut més enllà de l'oceà... Què valent que va haver de ser, i què decidit.

Wednesday, August 16, 2006

Stendhal i la presó


La Cartoixa de Parma acaba amb una frase que comença: "Les presons de Parma eren buides." Això en principi és una cosa bona, perquè vol dir que per motius polítics no hi havia gent a la presó, que els liberals no eren empresonats. Però, això de no anar a la presó com a cosa bona entra en contradicció amb el que és la presó per Stendhal, el que significa realment la presó en les seves novel·les: El Roig i el Negre i La Cartoixa de Parma. I és que en aquestes novel·les s'hi desenvolupa una idea romàntica de presó que està en absoluta discordància amb el que és la presó al món real i amb el no anar a la presó com a cosa bona.
A La Cartoixa, no és fins que va a la presó que Fabrici viu una autèntica passió. A la presó s'enamora, neix com a una altra persona, una persona capaç d'estimar. I Julien Sorel diu, a El Roig i el Negre: "Hauria mort sense conèixer la felicitat si tu no m'haguessis vingut a veure en aquesta presó." És a dir, que no és feliç fins que va a la presó i la dona que estima el va a veure. Stendhal no va estar mai a la presó, però tenia aquesta fantasia romàntica respecte a les presons com a lloc on es descobreix l'autèntic amor, per més que no sigui més que això: una fantasia.
I com a fantasia d'amors i presons què tal el segon capítol de La reina de las nieves, de Carmen Martín Gaite? No arriba a ser una presó stendheliana, però la relació que s'estableix entre els personatges té la seva bellesa, i és una mica més real ( i actual) que la presó d'Stendhal. Una altra fantasia.

Tuesday, August 15, 2006

La impostura literaria


"Llavors vaig entrar a casa i vaig escriure: "És mitjanit. La pluja percuteix als vidres". No era mitjanit. No plovia."

Samuel Beckett

Poetes morts


Llegeixo El viaje de invierno, de Georges Perec, una obra pòstuma. És un llibret molt curt. És inquietant. Amb això no vull dir que sigui de por, no. Però en certa manera és inquietant . Un professor de literatura fa un descobriment extraordinari. El llibre no es més que la simple narració d'aquest fet, i alhora repassa els poetes francesos del segle XIX. Literatura de la bona. Un petit conte digne de Borges. Georges Perec, del que vaig llegir La vida, instruccions d'ús, que em va impressionar tant que per això he escollit aquest llibre. A La vida, instruccions d'ús, entre moltes altres, s'explicava la història d'un home que escriu una cosa genial, dedicant-hi tota la vida, i li plagien i no pot demostrar de cap manera que allò ho ha escrit ell. Hi he pensat moltes vegades, en aquella història, que sempre m'ha semblat terriblement injusta. Un autèntic malson d'escriptor. Aquest petit llibret me l'ha recordada una mica, per bé que en els detalls no té res a veure.
Georges Perec era amic d'Italo Calvino. Tots dos formaven part del l'OuLiPo ( o Taller de Literatura Potencial). Eren un grup d'escriptors que es dedicaven a fer experiments amb el llenguatge, com per exemple escriure tot un conte sense la lletra e. Llàstima que la major part d'aquests treballs sigui intraduïble.

Sunday, August 13, 2006

S'acaben els dies a Parma


La Cartoixa de Parma. He acabat el darrer capítol. No, no l'explicaré. Només subratllar una frase: "En aquest punt, demanem permís de passar, sense dir-ne res, per damunt d'un espai de tres anys." Són els tres anys que Fabrici i Clelia passen feliços. Després, continuen passant coses. Pel que sembla, la infelicitat pot ser explicada, però la felicitat, ai l'as, no pot pas ser-ho. L'únic llibre que en aquest moment recordo haver llegit i que aconsegueix explicar la felicitat és Bearn. O era jo en el moment de llegir-lo? Em fa gràcia el vot que ha fet Clelia a la Madonna, com se les enginya per complir-lo, i com aquest vot és la causa de tot. Ai, aquesta nena missaire... Stendhal juga una darrera partida de dòmino amb els seus personatges, i el llibre s'acaba. "To the happy few", diu l'autor. "Als pocs feliços", o a "La feliç minoria". O "A les ànimes sensibles", com ell mateix va traduir, molt lliurement. No hi ha res més a dir.

Saturday, August 12, 2006

Acabar però continuar


Ara em trobo en la tessitura d'acabar La Cartoixa de Parma. És una situació difícil, almenys per mi. Aquest llibre, ja l'estava llegint abans de començar a escriure el bloc. L'altre dia el meu llibreter em deia "Fa molt que hi remenes, fa molt que te'n sento parlar." Tenia tota la raó. Com tots els plaers, m'ha encantat fer-lo durar. Però l'he d'acabar. Queda un capítol. És evident que aquest llibre deixarà un buit. No només perquè és una gran obra, sinó també perquè és un dels meus llibres preferits, sinó el que més m'agrada. Em sap molt greu que s'acabi. Amb quin llibre el podria substituir? Quin llibre pot omplir el buit que deixa La Cartoixa de Parma? Ja el tinc pensat. Fa temps vaig prometre que quan arribés a una certa edat em llegiria El Quijote (per vergonya meva mai ho he fet) Fa més d'un mes que va ser el meu aniversari, he arribat a aquesta certa edat, i encara no l'he començat. Esperava acabar algun dels llibres que tenia entre mans, per no sobrecarregar la cosa. Doncs bé, ara n'acabo un; ha arribat l'hora d'obrir el meu exemplar de El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha...

Frase


"No es tracta d'homes o de dones, sinó de persones."

Clara Gamboa Guzmán

Frase no tant intel.ligent


"D'altra banda, la majoria de dones saben per instint com n'és d'important escoltar. Esperar que un home sàpiga això sense la preparació oportuna és esperar que sigui com una dona."

Els homes són de Mart, les dones són de Venus
John Gray

Aquesta frase mereix un Pulitzer, no m'ho negareu...

Frase intel.ligent


"L'important en aquest punt és el fet que, per enriquir les nostres relacions, haguem d'efectuar canvis petits. Els canvis grans acostumen a exigir una certa repressió de la nostra autèntica manera de ser, i això no és sa."

Els homes són de Mart, les dones són de Venus
John Gray

Friday, August 11, 2006

La gran frase


Estic llegint Els homes són de Mart, les dones són de Venus. Em crida l'atenció una frase: "és un error esperar d'una dona que els seus sentiments siguin sempre racionals i lògics." De debò que m'interessa aquest llibre, m'encanta l'autoajuda, crec que el necessito vertaderament, però... gaires frases com aquesta i crec que ens enfadarem amb el tal John Gray. Deu ser que jo no tinc la seva experiència en el tracte amb "dones"... O és que els homes són sempre racionals i lògics? Serà que conec pocs homes?

Monday, August 07, 2006

Fabrici predica


La Cartoixa de Parma. En aquest capítol veiem a Fabrici commoure les masses només predicant, pensant que arribarà a Clelia. Per una persona que en el seu dia va veure predicar en una església actual, és difícil fer-se càrrec del poder de commoure d'una predica religiosa. La veritat és que costa de comprendre. Però en fi, pensem que estem parlant d'una altra època, i que llavors no tenien tele.

Sunday, August 06, 2006

Enamorats


La Cartoixa de Parma. Capítol XXVI. Què és pensava Gina? Que un casament i un càrrec de coadjutor allunyarien els dos enamorats? Doncs no, s'estimen més que mai, i ella es queda amb un pam de nas. Em cau bé Gina, és llesta, intel·ligent, sap manejar a la gent, sap moure els fils, però s'ha de reconèixer que el que li passa s'ho mereix. Si estimes de debò a Fabrici, amb generositat i no amb egoisme, l'hagués ajudat a casar-se amb Clelia, i no li hagués posat pals a les rodes com ho ha fet. Però el vol per ella! Em fa gràcia tot el que dedueix la gent, l'arquebisbe Landriani en particular, basant-se en el comportament de Fabrici, ells que no saben la veritat del que passa a la seva ànima. La duquessa en canvi ho sap perfectament. Suposo que no s'ha de ser gaire llest per deduir que, en el llenguatge dels ventalls, quan una dama dóna el seu a un cavaller, li està donant el "sí". L'alegria de Fabrici no s'explicaria, sinó. És un dels capítols més bonics d'aquesta novel·la. I sona Pergolesi, que llavors... ja estava passat de moda! Hi ha músiques que mai passen de moda, i la princesa Clara Paolina té bon gust; és un fet conegut que Stendhal era molt melòman. Pel que fa al Comte Mosca, més feliç no podria ser, veient que Fabrici i la duquessa no van d'acord, i jo que me n'alegro molt. Però veurem què passa quan Gina hagi de complir la paraula donada al príncep...

Saturday, August 05, 2006

El seminarista

Miguel Torga. La creació del món. Ara és al seminari, però, ha perdut la fe. A més, els primeres desitjos carnals el fan patir. Havia deixa't per uns dies aquest llibre, l'havia de pair. Ara hi he tornat i m'encanta. Està escrit d'una manera... A més, el que explica és interessant. Però el llegiré a petites dosis, fruint-lo.

Thursday, August 03, 2006

L'extrema introversió de la Margaret


Norte y Sur. Accidentadament, en Frederick ha aconseguit marxar cap a Londres. Mentre estan esperant el tren, passa el Sr. Thornton. La Margaret no li diu res al seu germà de la proposta de matrimoni. En Frederick diu que a en Thornton se'l veu ferreny, i la Margaret es limita a contestar que pot tenir les seves raons; no li explica quines són aquestes raons. Per què? L'autora no para de repetir en aquestes pàgines com s'estimen la Margaret i el seu germà, la relació franca que tenen, i en canvi els fets no indiquen pas això. El fet que la Margaret li amagui la proposta d'en Thornton és significatiu. Se n'avergonyeix, encara? Ara que hi penso, la seva mare se n'ha anat a la tomba sense saber-ho, i tampoc ho ha dit al seu pare. I tota la relació de franquesa que sembla tenir aquesta família entre ella, on queda? No entenc perquè la Margaret els amaga quelcom tan important. Almenys a mi em sembla important, i l'impuls natural, dir-ho. Es clar que tampoc els va dir res quan se li va declarar en Henry Lennox. Ni ho va dir a la seva cosina i amiga, l'Edith. En Thornton ho ha confessat a la seva mare, que estima a la Margaret. Què se n'ha de deduir d'això? Que la Margaret és molt introvertida? Que ha passat massa temps lluny dels seus? O simplement és un detall sense importància perquè la proposta no ha esta acceptada? Almenys ho podria haver dit a en Frederick; ell li ha parlat de la Dolores. Em sembla que la Margaret és molt callada, i pel que veig, no té cap confident. Ha de ser difícil viure així, portant a sobre el pes de les coses. En una novel·la això no significa res, fins i tot pot semblar romàntic... Però a la realitat...

Wednesday, August 02, 2006

L'Ànec del Llac Oest


No, no me n'estic burlant. Així és com es deia a si mateix tot fent broma Donald E. Westlake, autor a favor del que vull trencar una llança. És l'autor ideal per a lectures estiuenques. Westlake és nord-americà i va néixer l'any 1933. Després d'algunes novel·les de gènere negre o "dures", es destapà com a un excel·lent escriptor satíric, combinat el gènere negre amb l'humor. De la seva primera etapa vaig llegir Temps de matar, novel·la de la que no recordo res, només el final, que per cert –jo era molt jove i impressionable llavors- em va costar de digerir. Però per sort també he llegit algunes de les seves novel·les humorístiques: en conec quatre i les he llegit totes diverses vegades. Algú em deu calés, que és la peripècia d'un jugador per cobrar una aposta, El colom fugitiu, que és la peripècia d'un noi que treballa per la màfia quan aquesta el vol eliminar, i la meva preferida L'aprenent d'espia, on el líder d'una micro-organització pacifista (que no pessimista) ha de treballar per la policia secreta. L'Aprenent d'espia és un dels llibres més divertits que hagi llegit mai, sense excepció. I deixant una mica de banda el gènere policíac, Westlake és autor de Dos és massa, on s'explica com un noi que té una empresa de postals divertides perd el sentit de l'humor; la causa: els diners. (Ja sé que hi ha una peli: oblideu-vos de la peli) Després de L'Aprenent d'espia, Dos és massa és una de les novel·les que he llegit que més m'han fet riure. Potser és que he llegit poc, o que només acostumo a llegir obres serioses. En tot cas, jo mai he pogut amb coses com en Wilt, per exemple.

La vella habitació sota el ràfec


Sam Abrams escriu, sobre Hawthorne: "Un cop acabada la carrera tornà a Salem i passà els següents onze anys tancat a casa de la seva mare dedicat al conreu de la literatura. Els biògrafs anomenen aquest període "la dècada fosca". Escrivia i llegia de manera incansable a "la vella cambra sota el ràfec", i arribava a prendre els àpats en solitari per no trencar el fil de la inspiració."
Nathaniel Hawthorne és autor de La lletra escarlata, un dels llibres clàssics de la literatura nord-americana i universal, llibre que sempre m'ha fet por llegir, però que tinc a la llista. A més, escrigué un bon grapat de contes.
El Hawthorne familiar que veiem a Veinte días con Julian y conejito, l'observador atén i tendre del seu fill i del conillet, és la mateixa persona que es va passar onze anys sol a la seva habitació escrivint. Em resulta sorprenent. De totes maneres, si ve mai n'he decidit a llegir les seves obres més serioses, ara sé, per la manera com observa la personalitat del conillet, l'originalitat i el sentit de l'humor amb que ho fa, que és una persona a qui m'agradarà llegir. Era molt observador, aquest home! Si fa això amb un conill, qué no fará amb una dona adúltera! Així que tingui un forat a la meva agenda de lectures, començaré a llegir algun llibre seu.

Aposta amb mi mateixa


Norte y Sur. Penso arriscar-me a fer un aposta, i la llanço a l'espai còsmic: què t'hi jugues que el Sr. Thornton serà una peça clau perquè absolguin a en Frederick al Consell de Guerra? Que consti que no he llegit el llibre abans ni m'han arribat veus; no sé res de res. És el que intueixo que passarà. Ho veig a venir. Aquest fet farà que en Thornton es guanyi a la Margaret, que se'l mirarà amb uns altres ulls. Això estaria en consonància amb Orgull i Prejudici, novel·la a la que ha estat comparada Norte y Sur. Faig volar coloms? Ja ho veure'm. Si m'equivoco ho reconeixeré, en tot cas.

Tuesday, August 01, 2006

El pare i el fill


Veinte días con Julian y conejito, de Nathaniel Hawthorne. A l'introducció (una introducció que realment no li fa justícia com a escriptor), Paul Auster parla de que hi ha qui fa fotos als seus fills, per recordar la seva infantesa, i de que aquest text és molt millor que una fotografia. És el diari que va dur Hawthorne quan es va quedar sol a casa seva amb el seu fill de cinc anys i la seva mascota, un conill que després d'uns tremolors es quedarà encarcarat, pobret. La xerrameca incessant del nen, la natura, l'espera de la seva dona; tot discorre amb una placidesa i una agilitat encantadores, i no hi manca el sentit de l'humor, sobretot quan parla amb tota la seriositat del conill. Una obra molt senzilla que val la pena disfrutar, i que crec que pot agradar sobretot a aquells que tenen nens petits a casa.
Subratllo:
"Ja abans d'ara he observat que la millor manera d'obtenir una impressió i un sentiment vívids d'un paisatge consisteix a asseure's davant d'ell i llegir: o deixar-se absorbir d'alguna altra manera per ell, perquè, llavors, quant els teus ulls es veuen atrets pel paisatge és com si atrapessis a la natura d'improvís i sense donar-li temps a canviar el seu aspecte. L'efecte dura només un moment i passa casi en l'instant en que te n'adones; però és real, encara que momentani. Es com si poguessis captar y comprendre el que els arbres es xiuxiuegen l'un a l'altre, com si captessis una espurna d'un rostre sense vel, que es protegeix de qualsevol mirada cobdiciosa. S'ha revelat el misteri i, apenes una respiració o dues després, segueix sent tan misteriós com era abans. Jo he captat una espurna semblant aquest matí, encara que no tan perfecte com altres vegades."