Jutjant el passat desde una perspectiva actual

Ara m'han vingut ganes d'escriure respecte a això que es parla sobre la vida sexual de Jane Austen. Si era verge o no. Jo sempre he pensat que sí que ho era, que no va tenir més remei. Però, pel que es veu, hi ha qui especula que això podria no ser cert. Doncs bé, jo me n'alegraria molt. I no per saber a la Jane esbojarrada, sinó perquè crec que ha de ser dur per a qualsevol persona jove no disfrutar del sexe, tant ara com abans. Es clar que podria no haver estat verge i haver-ho amagat, al cap i a la fi la seva era una societat molt hipòcrita, no passaria res. De totes maneres jo no ho crec, ja dic, m'alegraria molt que fos així. Això que es diu que en les seves novel·les evadeix la intimitat física en la parella és cert. Es clar que també es diu que en les seves novel·les no hi ha converses entre homes sols perquè ella no coneixia el tema, però recordem que tenia molts germans i que havia viscut en una escola de nois, o sigui que jo crec que si que coneixia a la perfecció el tema dels homes sols. El que passa es que no l'interessava el més mínim, la seva atenció literària es centrava en l'univers femení. I si no coneixia el tema i li hagués interessat podia haver inventat al respecte si hagués volgut: les seves novel·les són inventades i recursos literaris en tenia. Amb això de la intimitat de les parelles podria passar el mateix: que no l'interessés literàriament pel to a vegades fred, distant i calculat que dóna a les seves obres. Les seves obres están confeccionades d'una manera que la intriga es manté fins que es casen; la intriga no és veure la intimitat de la parella. La intimitat de la parella és el premi. Com a gran cosa a aconseguir, què millor que realçar-ho no mostrant-ho? Així que crec que que no n'hi hagi en les seves novel·les pot voler dir moltes coses, i no necessàriament que no la va conèixer. En realitat, no ho sabem, tot és especular. Com a mínim sabia que la intimitat era el premi per haver trobat parella, encara que no la mostri. Però això tampoc demostra que la coneixia. No sé, intentar saber de la seva vida a través de les seves obres em sembla una mica peregrí, però no hi ha més remei, ja que la seva vida pertany al passat i en desconeixem els detalls. El que és clar és que jo sempre havia pensat que era verge i que això no era una cosa com per compadir-se'n. El que és clar es que, si no ho va ser, va haver d'aparentar que ho era. I és clar que si no ho va ser jo me n'alegraria molt. Sé que el que importa és la seva obra, no la seva virginitat, i que parlar d'això és fer xafarderia i és una bestiesa. Però què voleu, confesso que és un tema que m'interessa.

Comparant ( i II ) - Darcy era ella

Quan vaig fer la comparació entre Orgull i Prejudici i Norte y Sur, em va passar per alt un paral·lelisme, i és que si en el primer llibre és en Darcy qui fa el gest galant per guanyar-se a Lizzy, es pot dir que en el segon llibre hi ha un doble paral·lelisme: per una banda, en Thornton fa el seu gest galant per guanyar-se a Margaret, però per l'altra, Margaret també fa un gest galant per guanyar-se a en Thornton. Això, la possibilitat que la dona jugui un paper actiu, és que dota de modernitat el llibre.

Comparant

He dit moltes vegades que vaig començar a llegir Norte y Sur, Elisabeth Gaskell, (1855), perquè havia estat comparada amb Orgull i Prejudici, Jane Austen (1813). Un cop llegides ambdues novel·les, puc donar la meva opinió al respecte. El paral·lelisme –amb una primera declaració on la protagonista rebutja al personatge masculí- és evident. Però aquí s'acaba tot. El primer que em ve al cap és una comparació estructural: Orgull i Prejudici es pot rellegir moltes vegades, és una novel·la que dóna per això. En canvi Norte y Sur difícilment aguanta una segona lectura, un cop ja saps què passa. Això és perquè és molt més espessa. Orgull i Prejudici, així com la seva protagonista, Lizzy, són xispejants. Ni Norte y Sur ni la Margaret ho són. Orgull i Prejudici és una comèdia, Norte y Sur un drama, encara que només sigui perquè en aquesta sí que mor gent. A més, s'hi tracta una problemàtica social completament aliena a la societat ben peixada que ens presenta Orgull i Prejudici. Però no per menys lleugera és més profunda. Orgull i Prejudici és una concatenació d'esdeveniments perfecta, i Norte y Sur presenta una incoherència bàsica, que encara que sigui part de la seva gràcia, no deixa de ser increïble. Em refereixo al que li passa a en Thornton al final. Per més que vagi bé pel final romàntic, és incoherent amb el que ha sigut el personatge durant la resta de la novel·la. Molt incoherent.
A Orgull i Prejudici, els personatges són arquetips, excepte la protagonista, però arquetips molt ben fets (la germana bona, la germana de moral relaxada, el galant perfecte, el galant aparentment perfecte...) A Norte y Sur, la majoria de personatges són clixés, si exceptuem la Margaret, en Thornton (més complex com a personatge masculí que el seu homòleg) i la seva mare, la Sra. Thornton, potser el personatge més aconseguit, real i humà, i l'únic que traspassa el llibre.

Si em pregunten qui m'agrada més, si Margaret o Elisabeth, contestaré que Margaret, pels seus silencis on Elisabeth té força per parlar. Si em pregunten quina de les dues novel·les m'agrada més, em quedo amb Orgull i Prejudici, molt més rodona, tot i que llegint Norte y Sur també m'ho he passat molt bé.

Rosa o feminista?

He dit que Norte y Sur és una novel·la rosa. Bé, haig de reconèixer que això no és veritat. Podríem dir que és una novel·la romàntica culta, d'alguna manera. Però no té elements del que m'imagino que són les novel·les roses ( i ho dic sense tenir gaire experiència en la seva lectura), perquè, per exemple, la Margaret ha de salvar a en Thornton dues vegades, i això no passaria en una novel·la rosa, crec, on sempre seria l'home qui salvaria a la dona. Aquest element és el que, a més, la dota de modernitat. Vaig dir que en l'escena del sopar a cals Thornton l'autora s'escudava en el tòpics més comuns sobre el sexe femení. Doncs bé, haig de reconèixer que en el comportament de la Margaret no hi ha tòpics, és molt modern. No sé si seria una novel·la feminista, perquè passar de considerar-la novel·la rosa a considerar-la novel·la feminista em sembla una mica radical, però si que és una novel·la innovadora pel que fa al paper de la dona. Li dóna un paper actiu en la recerca de la seva pròpia felicitat, i això està molt bé.

Tornem-hi, serà possible?

Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. Ostres, ostres, ostres! No explico res per si algú té ganes de llegir-se el llibre. No li vull espatllar. I jo que em preguntava si això era una novel·la rosa! Un final feliç, però diferent, molt diferent del que m'esperava. En Henry Lennox ha estat es primer de veure-ho, perspicaç com és. Ah, l'amor. I tot tan fàcil, tan senzill, tan ben conjuntat… com als llibres! De totes maneres jo no sé si m'hi casaria en aquestes circumstàncies... És broma! (Circumstàncies una mica incoherents amb la resta del llibre, per cert) Oh, què romàntic... La part bonica de ser rica ha de ser poder declarar-te d'aquesta manera... En fi. Que bonic.
Una cosa em queda per dir: deu ser un dels llibres amb un dels índex de mortalitat més alts que he llegit mai. Gairebé cada cinc capítols mor un personatge... i això no és pas dolent, deixa bones herències... Ah, què seria de les novel·les roses sense les herències!

Serà possible?

Serà possible que la Margaret es quedi amb en Henry Lennox? Qualsevol ho pensaria, vist el que acabo de llegir. És per donar emoció? Doncs em moro de la curiositat...

A punt d'acabar

Em queden cinc capítols de Norte y Sur: una mica menys de 40 pàgines. Si vull, aquesta tarda mateix l'acabo. El vaig començar el 23 de març d'aquest any. Avui som 11 de setembre. És a dir, fa sis mesos que el llegeixo. És un llibre que ha tingut els seus alts i baixos, així com els seus moments àlgids (la manifestació) i els seus moments fluixos (el sopar a cals Thornton), però no em penedeixo d'estar-lo llegint. Quan fa cinc mesos que llegeixes un llibre, què voleu que us digui, s'hi creen com uns llaços. Ben segur que deixarà un buit. El trobaré a faltar, trobaré a faltar a la Margaret i al ferreny Sr. Thornton. Ell és atractiu no per ser un gran empresari o molt ric, sinó per la manera com l'estima a ella, i per com actua respecte a aquest amor. A la Margaret jo no la veig especial, sinó que la veig com una noia normal, introvertida, sensible i amb bons sentiments. I intel·ligent, encara que una mica ingènua respecte al altres i respecte a si mateixa. Tant ella com en Thornton són persones fortes. Vull dir que sobreviuran, junts o separats, a Milton si és que acaben a Milton, o on sigui. Ja no queda més que la curiositat per veure com orquestra el final feliç l'autora. Estic impacient per veure-ho.

Enganyant-se a si mateixa

Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. La Margaret finalment explota, i es confessa amb el Sr. Bell. La mentida que va dir! Ella es pensa que el que l'importa és la bona opinió del Sr. Thornton com un amic més, no pensa en res més. Però és evident que d'algú que no t'importa d'una manera especial no et preocupa tant la bona opinió. Segur que si li hagués passat el mateix amb el Sr. Lennox no hi donaria ni la meitat de voltes. S'hauria d'adonar que la preocupa massa el que el Sr. Thornton pensa d'ella... però encara no se n'adona.

"La natura no canviava i era sempre jove."

El pensament de Henry Lennox

Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. M'adono que el que pensa aquest personatge sobre el pare de la Margaret és el mateix que penso jo. El cas és que em fa gràcia, perquè Henry Lennox és el "dolent", la persona amb qui la Margaret mai es casarà perquè ha percebut que "no té els sentiments correctes" sobre la vida i les coses. No deixa de ser curiós.

Detalls

Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. Detalls. Un parell de detalls que m'he oblidat de comentar durant la lectura, i que ara em venen al cap.
En cert moment, el Sr. Thornton pensa que té ganes de pegar a la Margaret, diu que per sentir el remordiment (!) No la pega, eh? Però el sol fet de que es mencioni que té ganes de fer-ho ja indica que estem parlant d'una novel·la de fa molt anys. Avui en dia no crec que fos ben vist, això, ni resulta gota atractiu. Tampoc crec que hi resultés quan el llibre va ser escrit. A més, ho trobo horrible per part del sempre correcte Sr. Thornton, pensar això! Però en fi, com deia Buñuel, "el pensamiento no delinque".
Un altre detall: la mare dels nens Boucher mort, i no es dedica ni una línia a dir ni el com ni el perquè ni en quines circumstàncies. Simplement, l'autora necessitava desempallegar-se del personatge, i el fa desaparèixer. No dic que no estigui en el seu dret, ni m'interessa el personatge, però a la vida la gent no desapareix d'aquesta manera quan l'acció ho requereix, només faltaria. Vull dir que aquesta mort la trobo poc creïble i molt feta venir bé. L'autora no s'hi ha matat massa, a crear un context. L'economia explicativa, és una genialitat? Però en fi, és tracta d'un detall menor.

La Margaret se'n va

Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. Capítol XLIII. La Margaret marxa de Milton. No veurà més al Sr. Thornton. Es més: sembla que acomiadar-se d'ell no l'ha afectat. És que és de pedra? Ell en canvi, sí que ho estava, d'afectat. Ja no la veurà més. Bé, no cal ser molt llest per intuir que sí que la tornarà a veure i que... però no avancem esdeveniments. Com s'ho farà l'autora per portar al Sr. Thornton a Harley Street, Londres? Tinc curiositat. Del que m'adono es de que la meva teoria (que el Sr. Thornton ajudaria al germà de la Margaret a enfrontar-se al consell de guerra) segurament no serà veritat, perquè li queden molt poques pàgines, al llibre, i no hi ha prou espai per desenvolupar-la. A més, el paral·lelisme amb Orgull i Prejudici ja s'ha complert, amb tot allò de la mentida, en que en Thornton la va ajudar. Encara que el paral·lelisme no s'ha realitzat del tot amb allò, però. Però hem dit paral·lelisme, no copia.

Reserva

Norte y Sur. Capítol XLII. És que aquest Sr. Bell s'ha de ficar en tot? Per què ha de parlar-li al Sr. Thornton d'en Henry Lennox si ell, el Sr. Bell, no en sap res? És un xafarder. Almenys ara en Thornton ja sap que la Margaret té un germà, encara que no sàpiga encara que era el seu germà l'home amb qui la va veure passejar per l'estació. Tot arribarà. Jo deia de la introversió de la Margaret, però deu n'hi do aquest Thornton el que en sap, de callar...

Sola

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Un gir de la narració, i la Margaret es queda sola. Què farà ara?

Fondre's

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Capítol XL. La Margaret ha començat a estimar al Sr. Thornton... però ella encara no ho sap. Trobo que està molt ben feta la transformació. Ha passat de menysprear-lo perquè es dedicava al comerç a menysprear-se a si mateixa per mentir i que ell ho hagi sabut. Ha vist que no és millor que ell i que ell, a més, sap guardar un secret. És un cavaller. Trobo lògic que li comenci a agradar, o que almenys se senti en deute amb ell, encara que ella no sigui capaç d'acceptar-ho, de moment... Oh, Margaret, afanyat, que potser llavors ja serà massa tard...

El pes del món

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. El fet que la Margaret no parli i no digui la veritat sobre el seu germà és molt novel·lesc. Què li costaria dir-ho al Sr. Thornton o a la seva mare? Ells ben segur que guardarien el secret i almenys l'entendrien i conservaria la seva bona opinió. És més, no entenc perquè hi ha d'haver secret, ara que en Frederick es fora. Però no, ella ha de callar i carregar-se a les espatlles el pes del món. No és que no sigui admirable. Ni tan sols ho trobo increïble, perquè no hem d'oblidar que la Margaret és així; ja vaig constatar que no tenia cap confident. Ara comença a admirar al Sr. Thornton, tot i que no prou com per voler que tingui bona opinió d'ella a qualsevol preu...

La mentida

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. La Margaret s'ha vist obligada a dir una mentida molt grossa, i el Sr. Thornton l'ha cobert. I hi ha en joc ni més ni menys que la mort d'un home. (Ai, aquest Frederick...) En Thornton estima profundament a la Margaret i la protegeix, ella comença a respectar-lo. Comencen a passar coses. I no em refereixo a morts o visites de la policia. Em refereixo a coses dins la Margaret. Tot i que no he pogut evitar trobar aquesta mort inesperada extremadament interessant; ha donat molta emoció a la història.

L'extrema introversió de la Margaret

Norte y Sur. Accidentadament, en Frederick ha aconseguit marxar cap a Londres. Mentre estan esperant el tren, passa el Sr. Thornton. La Margaret no li diu res al seu germà de la proposta de matrimoni. En Frederick diu que a en Thornton se'l veu ferreny, i la Margaret es limita a contestar que pot tenir les seves raons; no li explica quines són aquestes raons. Per què? L'autora no para de repetir en aquestes pàgines com s'estimen la Margaret i el seu germà, la relació franca que tenen, i en canvi els fets no indiquen pas això. El fet que la Margaret li amagui la proposta d'en Thornton és significatiu. Se n'avergonyeix, encara? Ara que hi penso, la seva mare se n'ha anat a la tomba sense saber-ho, i tampoc ho ha dit al seu pare. I tota la relació de franquesa que sembla tenir aquesta família entre ella, on queda? No entenc perquè la Margaret els amaga quelcom tan important. Almenys a mi em sembla important, i l'impuls natural, dir-ho. Es clar que tampoc els va dir res quan se li va declarar en Henry Lennox. Ni ho va dir a la seva cosina i amiga, l'Edith. En Thornton ho ha confessat a la seva mare, que estima a la Margaret. Què se n'ha de deduir d'això? Que la Margaret és molt introvertida? Que ha passat massa temps lluny dels seus? O simplement és un detall sense importància perquè la proposta no ha esta acceptada? Almenys ho podria haver dit a en Frederick; ell li ha parlat de la Dolores. Em sembla que la Margaret és molt callada, i pel que veig, no té cap confident. Ha de ser difícil viure així, portant a sobre el pes de les coses. En una novel·la això no significa res, fins i tot pot semblar romàntic... Però a la realitat...

Aposta amb mi mateixa

Norte y Sur. Penso arriscar-me a fer un aposta, i la llanço a l'espai còsmic: què t'hi jugues que el Sr. Thornton serà una peça clau perquè absolguin a en Frederick al Consell de Guerra? Que consti que no he llegit el llibre abans ni m'han arribat veus; no sé res de res. És el que intueixo que passarà. Ho veig a venir. Aquest fet farà que en Thornton es guanyi a la Margaret, que se'l mirarà amb uns altres ulls. Això estaria en consonància amb Orgull i Prejudici, novel·la a la que ha estat comparada Norte y Sur. Faig volar coloms? Ja ho veure'm. Si m'equivoco ho reconeixeré, en tot cas.

El botiguer

Norte y Sur, encara capítol XXXI. En Frederick veu de reüll al Sr. Thornton i el confon per un botiguer. Això diu molt de com es distingien les classes socials a l'Anglaterra de l'època per la manera d'anar vestit i per el posat. I també ens diu que els Hale es consideren superiors, per educació, a la gent de Milton. De totes maneres, aquest comentari per part del seu germà sobre en Thornton sembla haver ferit la Margaret. I jo que em pregunto: es comença a fondre la reina de gel?

La tremenda ingenuïtat de la Margaret

Norte y Sur, capítol XXXI. La Margaret li proposa al seu germà que s'enfronti al consell de guerra; que ho faci per Dolores, la dona que estima. Malgrat que ell tingui raó, les coses van passar d'una manera que és molt difícil que Frederick sigui absolt. No ens enganyem: va protagonitzar un motí, i un consell de guerra no és cosa de prendre-s'ho a la lleugera. La ingenuïtat de la Margaret en proposar-li això m'enrabia una mica. És una cosa noble que potser que funcioni en un llibre, però que en la realitat aniria contra el sentit comú. Igual com quan va desafiar al Sr. Thornton per què sortís a enfrontar-se a la multitud. Sembla no haver après la lliçó. En quin món viu aquesta Margaret? És un comportament que està molt lluny de resultar-me atractiu, per més que el valori perquè valoro la ingenuïtat i la bona fe. Però si això no fos un llibre no podria anar amb el cor a la mà d'aquesta manera. I encara, el que més em sorprèn és que tant el Sr. Thornton com en Frederick s'han pres seriosament les seves idees sense cap ni peus, i tot dos li han fet cas.