Enamorats

La Cartoixa de Parma. Capítol XXVI. Què és pensava Gina? Que un casament i un càrrec de coadjutor allunyarien els dos enamorats? Doncs no, s'estimen més que mai, i ella es queda amb un pam de nas. Em cau bé Gina, és llesta, intel·ligent, sap manejar a la gent, sap moure els fils, però s'ha de reconèixer que el que li passa s'ho mereix. Si estimes de debò a Fabrici, amb generositat i no amb egoisme, l'hagués ajudat a casar-se amb Clelia, i no li hagués posat pals a les rodes com ho ha fet. Però el vol per ella! Em fa gràcia tot el que dedueix la gent, l'arquebisbe Landriani en particular, basant-se en el comportament de Fabrici, ells que no saben la veritat del que passa a la seva ànima. La duquessa en canvi ho sap perfectament. Suposo que no s'ha de ser gaire llest per deduir que, en el llenguatge dels ventalls, quan una dama dóna el seu a un cavaller, li està donant el "sí". L'alegria de Fabrici no s'explicaria, sinó. És un dels capítols més bonics d'aquesta novel·la. I sona Pergolesi, que llavors... ja estava passat de moda! Hi ha músiques que mai passen de moda, i la princesa Clara Paolina té bon gust; és un fet conegut que Stendhal era molt melòman. Pel que fa al Comte Mosca, més feliç no podria ser, veient que Fabrici i la duquessa no van d'acord, i jo que me n'alegro molt. Però veurem què passa quan Gina hagi de complir la paraula donada al príncep...