Friday, June 30, 2006

La conexió Charlotte


Memorias de Ultratumba. Llibre X. Chateaubriand s'ha enamorat per primera vegada. Atenció: no estic dient que no hagués conegut cap dona en el sentit bíblic del terme abans; estic dient que s'enamora de debò per primer cop. Té 29 anys. Ella el correspon. Però, ai l'as, està casat! Tot queda en no res - És curiós: la Charlotte és filla d'un clergue rural anglès en la mateixa època que Jane Austen escriu les seves primeres històries on hi apareixen clergues rurals anglesos, en el mateix escenari. Charlotte pertany al món descrit per Jane Austen, són de la mateixa classe social. No en va Chateaubriand i Jane Austen són contemporanis. Quan Chateaubriand coneix Charlotte Jane Austen té 22 anys i ja ha escrit les seves tres primeres novel·les, o està acabant de fer-ho. No sé quina edat tenia Charlotte, però devia ser si fa no fa – Chateaubriand i Charlotte es retroben quan ell té 54 anys i té una bona posició. Ja no passa res, però constaten el seu amor, passat i present, que mai s'ha consumat. Ell l'estima tant que ni tan sols nota que ella ha envellit.

Thursday, June 29, 2006

Paraules de Chateaubriand


"Tots nosaltres, mentre vivim, només tenim el minut present; el que segueix pertany a Déu."

"El temps és un vel interposat entre Déu i nosaltres, com la nostra parpella entre l'ull i la llum."


Chateaubriand
Memorias de Ultratumba

Wednesday, June 28, 2006

El germen


De Jane Austen, de Carol Shields:

"Al final escriure és sempre una batalla solitària, però Jane Austen va escriure i revisar les seves novel·les de comú acord amb un grup de consulta excepcional"

A mi sola no se m'hagués ocorregut això, però és veritat que degué passar. Tenia unes oients privilegiades (dones) i ella també era privilegiada per això. Una voldria imaginar que els debats que tenien aquelles primeres oients de les seves novel·les eren com els debats que tenim ara en els nombrosos fòrums d'Internet que es dediquen a Jane Austen. Podria haver estat el germen. Alguna cosa hi ha d'això.

"La novel·la com a article de fabricació casolana"

James Edward Austen-Leigh

Està molt bé aquesta definició. A una la fa sentir capaç de "fabricar-ne" una. Casolanament.

"En canvi, es va veure forçada a tirar endavant sola, a buscar el seu propi equilibri a la llum dels seus limitats coneixements."

D'on treu Carol Shields que els coneixements de Jane Austen eren limitats? Potser no sabia molta física quàntica, però els seus coneixements sobre les persones i la natura humana eren sorprenents. Aquest és el principal valor de les seves novel·les. I que estan ben escrites.

Palavras da Pessoa


"Assim como falham as palavras quando querem exprimir qualquer pensamento, assim falham os pensamentos quando querem exprimir qualquer realidade."

Fernando Pessoa

Tuesday, June 27, 2006

Explorant territori amic


He llegit Los Watson, una de les poques obres de Jane Austen que encara no havia llegit. Ho he fet perquè Carol Shields en parla en el seu llibre Jane Austen, i ja que el tenia a l'abast, m'ha picat la curiositat. M'ha agradat molt. No estic d'acord que sigui un nen mort. Potser és un nen sense extremitats, però no està mort. Tampoc estic gaire d'acord amb el que diu Carol Shields sobre que aquests relat demostri res sobre la rivalitat entre Jane Austen i la seva germana Cassandra. Les relacions entre el personatge d'Emma i el personatge de la seva germana Elisabeth són bones. La traïció que hi ha hagut entre les altres germanes no la vivim directament, només s'insinua. I l'amor fraternal és el raser per el que es mesuren tots els altres amors a les novel·les de Jane Austen. I això és veritat a totes les novel·les, tant les primeres com les últimes, si bé és veritat que la figura de la "germana bona" desapareix amb el temps. Aquí encara no ha desaparegut. Tampoc tinc la sensació que l'Emma sigui més jove que la Margaret o la Penèlope, que en certa manera recorden les germanes petites d'Orgull i Prejudici. Com a personatge masculí, trobo molt ben dibuixat aquest Tom Musgrove, un perfecte imbècil. I Lord Osborne promet, en positiu. Primer, en el diàleg entre les germanes, m'han vingut ecos d'Amor i Amistat, la irònica novel·la de joventut. Però de seguida s'ha recuperat el to i l'autora demostra que ha evolucionat des d'allò. Les relacions entre els membres de la família Watson estan descrites amb molta agudesa. Hi ha un punt "d'aquesta família és un desastre" que no veiem enlloc més en les novel·les de Jane Austen (no, ni en la família de Fanny Price). Com diu Carol Shields, són els vells temes desde una perspectiva més fosca. Encara no s'ha produït el salt qualitatiu de les darreres tres novel·les.

Sentit a la tele

"_ La gent que escriu aquestes novel·les, aquestes indecències, no tenen la mateixa moral que nosaltres.
_ Les ha llegit?
_ Totes."

S'ha escrit un crim

Paraules d'Ashbery


"Realment crec que la pluja mai va submergir coses més dolces i prosaiques com aquestes amb les que ens trobem aquí, ara, i estic segur que això haurà de ser suficient"
Haibun 6
Una Ola
John Ashbery

El dolor als ulls


Aquest dies he anat llegint Norte y Sur, encara que no n'hagi parlat. En Thornton s'ha declarat, la Sra. Hale ha demanat pel seu fill i en Thornton ha confessat a sa mare que la Margaret no l'estima.
Després de la declaració d'en Thornton, la Margaret l'ha rebutjat, però ha vist als ulls d'ell el dolor que el seu rebuig produïa: això és una cosa nova, no li havia passat amb en Lennox. Almenys sap que ell l'estima de veritat. Però, com diu ell: "que no esperi molta expressió per la meva part".
La Sra. Hale s'aprofita de la bona fe de la Margaret per fer passar la seva i fer que escrigui al seu fill, el germà de la Margaret, fent-lo venir posant en greu perill la seva vida. És molt egoista aquesta dona. Dèbil i egoista.
Per mare forta la del Sr. Thornton. Dona pràctica, ja està preparant la roba blanca per cosir-hi les inicials de la Margaret... Però és massa aviat. Ajudarà al seu fill a aconseguir l'amor de la Margaret?

Monday, June 26, 2006

Jane Austen en català, siusplau

Senyors editors de llibres en català: per quan les edicions de Mansfield Park i Emma en català? No és una vergonya que dos clàssics com aquests no es puguin trobar normalment en la nostra llengua? Felicito els que van publicar no fa gaire Seny i Sentiment, els de La Magrana, i els animo a que això no s'aturi aquí.
P.S.:Tampoc em puc oblidar d'Orgull i Prejudici, publicat per Proa, en varies edicions, cosa que fa pensar que deu tenir el seu èxit... Aviam si s'animen a anar més enllà!

Els dos enamorats


Vet aquí un lai molt senzill. El rei té una filla, no se'n vol separar, s'insinua que hi té una relació incestuosa. Qui la vulgui l'haurà de dur en braços fins a dalt de la muntanya. Hi ha un jove que l'estima, ella també l'estima. Sap que ell no se'n sortirà, de la prova, i per això la princesa li fa preparar una poció perquè l'ajudi a recuperar forces. Arriba el dia de la prova, la princesa s'ha aprimat, va en camisa, ell l'agafa en braços i comença a pujar; amb l'emoció de tenir la seva estimada als braços, no es vol prendre la poció i... No explico més. Qui ho vulgui descobrir, que llegeixi el lai Els dos enamorats en el llibre Lais, de Maria de França.

Sunday, June 25, 2006

Pols de fades


Estic llegint Jane Austen, de Carol Shields. Per a Jane Austen, passar del seu poble natal, amb els seus passejos pel camp, a una ciutat com Bath, tota activitat, va haver de ser un xoc. Una cosa que no m'agrada es la referència que fa Carol Shields a que alguns famosos van actualment de vacances a Bath, per ressaltar la importància de la ciutat. Què ens importa això? Em sembla una xafarderia sense importància que desentona al llibre, perquè no em sembla que tingui res a veure amb la Jane Austen.
A mi em sembla lògic que després del canvi traumàtic que va suposar abandonar la seva llar no pogués escriure. No és només haver perdut la pau i la seguretat d'esperit: és no tenir ja una habitació pròpia on poder fer-ho. Jo no considero de cap manera que Jane Austen fos pobra, contra el que opina tothom, ja que escriure requereix cert benestar material, y ella va poder fer-ho. En aquesta època sí que pot considerar-se que no tenia aquest benestar, canviant contínuament de casa, vivint en cases que no podia considerar la seva llar. Quan va poder tornar a trobar aquests benestar material, va poder tornar a escriure. De totes maneres potser va fer algun intent que no va quallar i que no s'ha conservat. Em costa molt creure que no escrigués res. Al cap i a la fi era escriptora.
Jo sí crec que va existir l'enamorat misteriós que es va morir, perquè encara que Jane Austen no fos una dona refinada, com ens diu la seva neboda, era molt intel·ligent i plena de vida i perfectament capaç d'inspirar efecte en un cavaller. Potser sí que això sigui "pols de fades" tirat per les fans, no ho sé. De totes maneres es quelcom que queda per la llegenda, perquè desafortunadament no podem saber-ho.
Respecte al compromís anul·lat, me n'alegro que no deixessin de ser amigues amb les germanes del jove. Amistats s'han perdut per molt menys. Si és cert que algú després d'haver escrit Seny i Sentiment i Orgull i Prejudici no podia entrar en la contradicció de casar-se per conveniència, encara que per descomptat el guany material devia haver-la temptat. Crec que el que pensava Jane Austen al respecte està clar tant a Persuasió com a Mansfield Park, quan l'Anne es planteja la impossibilitat de casar-se amb l'Eliott, encara que això signifiqui passar a ser la mestressa de Kellych, y quant la Fanny es nega a casar-se amb en Henry Crawford. No sé què pensaria de si mateixa Jane Austen com a escriptora, ni quina importància considerava que tenia el fet d'escriure a la seva vida si en aquella època no escrivia, però jo crec que es va haver de d'adonar que casar-se amb algú que no estimava els llibres significaria haver de deixar d'escriure. Això em sembla molt important, i crec que pot ser una de les raons, encara que en realitat no podem saber-ho. Però crec que és un fet que Jane Austen estimava el fet de ser escriptora i que poder escriure era important per ella, a pesar de no haver estat reconeguda en aquella època. Però també crec que si hagués estat enamorada, el no poder escriure hagués quedat en un segon pla. Es clar que la pregunta està en si podria enamorar-se d'un home que l'impedís escriure.
Subratllo:
"Els novel·listes no escriuen en el buit. Necessiten una reacció de resposta, un públic de lectors fora del cercle familiar i també l'aprovació que implica la publicació professional"

Carol Shields

Saturday, June 24, 2006

La creació de l'opinió - Miguel Torga


Acaben de matar un ase. Adolfo Correia da Rocha, de set anys, i els seus amics s'han trobat un ase moribund, i, per fer-li un favor (sic), l'han torturat cruelment fins a matar-lo. Ni la mort del seu avi em va impressionar tant. Estic llegint La creació del món, relat autobiogràfic de Miguel Torga. De moment, records d'infantesa. Està molt ben escrit i entenc que sigui un dels autors de la llista.
Per Internet, he llegit diversos textos sobre l'escriptor portuguès Miguel Torga (1907-1995). Per alguns, era gasiu. Per altres, feia visites gratuïtes als pobres (era metge) i era pobre ell també. Uns donen a entendre que els seus pares no l'estimaven, per altres hi tenia una relació tan profunda que s'entenien sense necessitat de paraules. Uns destaquen que li va dir a la seva dona "sempre et canvio per un vers", per altres se l'estimava profundament, així com a la seva filla. Coses així et fan pensar que depenent de qui escriu un text, i sense dir mentides, et pot donar una imatge o altra de la persona de que es parla. Així que el més prudent és no creure's tot el que es llegeix, o almenys, acceptar-ho amb un esperit crític. Queda la veritat.
Miquel Torga és el pseudònim d'Adolfo Correia da Rocha. La torga és una planta ibèrica elemental, molt resistent. Amb Fernando Pessoa, Torga seria un dels grans escriptors portuguesos del segle XX. Fill de camperols, quan tenia tretze anys va passar un any al Brasil, on un oncle seu es va adonar de la seva vàlua i va acceptar pagar-li els estudis de medicina, de retorn a Portugal. De jove va estar lligat a la revista Presença, grup intel·lectual del que més tard es va distanciar. Va publicar els seus llibres en edicions d'autor, pagades per ell mateix, fugint de les editorials; alguns atribueixen això a la seva gasiveria. Es va casar i va tenir una filla. Va guanyar diversos premis. Va estar a la presó per la seva oposició a la dictadura portuguesa. Era un home difícil, que es relacionava preferentment amb la gent humil. Va publicar La creació del món, novel·la autobiogràfica en sis parts o dies; Bèsties, narracions; així com relats, poesia i dotze o tretze volums del seu diari. Des dels anys quaranta fins al seixanta va publicar gairebé un llibre cada any.

Friday, June 23, 2006

Dolça presó


La Cartoixa de Parma, capítols XIX i XX. Fabrici és a la presó i festeja amb Clelia; la Duquessa fa passos per treure'l d'allí, sap que el volen enverinar. Tot primer, Fabrici no es vol escapar, la possibilitat de perdre el contacte amb Clelia l'aclapara, però Clelia mateix el fa entrar en raó: s'ha d'escapar. La Duquessa vol –agosaradament- que baixi de la torre amb l'ajuda d'unes cordes! Clelia s'encarregarà d'entrar les cordes a la presó. Amb això espera salvar-li la vida.
Una de les coses a destacar és com passa el temps. Stendhal fa una pirueta que trenca la linealitat dels esdeveniments, i que el lector no s'espera. No deixa de donar impuls a la narració, encara que potser costa una mica de seguir.

Wednesday, June 21, 2006

L'home que explica històries


Memorias de Ultratumba. Llibre IX. Chateaubriand s'ha enrolat com a soldat a l'exèrcit del Rei –o ex-Rei- de França. És a dir, lluita contra els que fan la Revolució Francesa. Ara entenc que no s'endugués a la seva dona a l'exili. Això de la guerra és una cosa que no comprenc, i menys quan ell sap que és una causa perduda i ho confessa. Em costa entendre què hi va a buscar allà. És per què hi són els seus amics? Es pensava que era el seu deure? És pels privilegis que espera recuperar? Fa de mal dir. Mentrestant, a la seva dona la posen a la presó. Una cosa que m'impressiona és que té els seus "paperots" i escriu mentre està en campanya. És a dir, que fer la guerra no consumeix tot el seu esforç. Li roben les camises, però li deixen els papers. Aquests mateixos papers absorbiran dues bales que li anaven destinades. Chateaubriand parla de "la seva glòria"; els papers són la seva glòria. Està plenament convençut de la seva vàlua com a escriptor. Ho està "a posteriori", o ja ho estava quan no havia publicat res? No ens diu res d'això. No ens ha dit quan va prendre consciència que era escriptor. Potser va ser durant el viatge a Amèrica? Que escriu es dóna per suposat des que va començar el llibre, però no veiem a un escriptor explicant la seva vida d'escriptor, sinó que veiem a un home que viu; a més escriu, però viu. És un home que, malgrat el seu talent, no está aïllat. No es perd en reflexions solitàries ni en "experiències interiors". És un ser social que treu la seva força del món que observa i amb el que es relaciona, i del que és un agut analista. És a la guerra, però la mort i l'experiència de la mort no semblen haver-lo tocat íntimament. Hi ha poc espai en aquestes memòries per les misèries de la guerra, i es fixa més en els detalls positius, com per exemple el mercat o l'home que explicava històries. Això també determina una manera de veure les coses. És una persona amb una visió global, més enllà de la misèria del moment. Sembla haver-lo impressionat més aquell gairebé naufragi que va patir de retorn a França que setmanes de lluitar al front. No és que la guerra no sigui tan o més terrible, però ho ha viscut d'una altra manera. Emmalalteix, però no fa d'això un gran què. Finalment, el llicencien, i jo me n'alegro. No m'agradava tenir-lo al front , per més que ell ens vengui una visió bastant romàntica del que és el front. El que no sé és qué fará a partir d'ara.

Tuesday, June 20, 2006

Paraules de Zagajewski


"A la meva habitació s'apilonen els somnis
apretats com catifes
en una botiga oriental, sufocant,
i ja no hi ha espai per a nous poemes."

Fum
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Saturday, June 17, 2006

Galants, persones i personatges


Se m'ha acudit una cosa: l'altre dia, al conte de Txèjov En casa de los amigos, el protagonista no es vol casar amb la Nadia, i una de les raons podria ser no haver de carregar amb un cunyat ple de deutes de per vida. Això és just al contrari del que passa a Orgull i Prejudici, de la Jane Austen. En Darcy va a buscar a la Lydia i obliga a en Wickham a casar-se amb ella sabent quina mena de persona és en Wickham i el que significarà estar emparentat amb ell: és a dir, haver d'eixugar tots els seus deutes. Darcy ho sap i malgrat tot accepta la relació, perquè estima Elisabeth. En aquest sentit em sembla més realista el conte de Txèjov, però en realitat són dues històries diferents, i no sé si es poden comparar. Són els homes com en Darcy producte de la fantasia femenina? En tot cas, es tracta d'una bona fantasia. I és clar que el protagonista del conte de Txèjov no dóna la talla com a galant (tampoc era el que es pretenia), però és un personatge amb més matisos.

Aigua fresca


"Que potser les imatges són l'essència d'un bon poema? No és el sentiment el que dóna els seus batecs a un poema?"

Robert Walser

Torno a aquesta frase cada cop que haig de comentar un poema. Estic llegint Poemas escogidos, d'Adam Zagajewski. M'agraden molt. Són completament diferents dels d'Ashbery, però igual de valuosos. Zagajewski fa unes imatges clares i nítides, sense abstraccions, gairebé diria que "tocables", i no trenca la continuïtat del poema amb sortides que no t'esperes com ho fa Ashbery. En aquest sentit, el poemes de Zagajewski són molt més comprensibles. Transmeten una gran senzillesa, impressió que en realitat no s'aconsegueix sense una gran dosi d'elaboració. Les imatges són cristal·lines, i tampoc hi manca el sentiment de que parla Walser. Es més, jo sobretot en destacaria el sentiment. Però també les imatges. Els poemes de Zagajewski (almenys els que he llegit fins ara) són com una font d'aigua clara i fresca, i apaguen la set de tot allò que es busca en un poema.

Friday, June 16, 2006

Paraules de Zagajewski


"Al voltant de nosaltres s'extén la prosa del món, i en un ventricle del cor, la poesia està a l'aguait"

La prosa del món
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Una papallona a la finestra


Abocant-me per la costa espadada, de Jenrik Larson. El que veig en aquesta obra és una línia ascendent que es complementa amb la totalitat de l'expressió global i centrípeta (i perquè no centrífuga). El llibre presenta unes marcades línies d'expressió, plenes d'inflexions profundament humanes (sic), girs col·loquials i una veritat per sobre de les interpretacions casuals. Audiometria o postrimetria, l'obra aconsegueix transmetre el seu missatge ecològic amb el necessari cromatisme, no sense que ens preguntem per la germanor universal i la il·luminació del coneixement. Impepinable.

Thursday, June 15, 2006

Amor


La Cartoixa de Parma. Capítol XVIII. Fabrici i Clelia aprenen a estimar-se a través dels murs de la presó. O a través de les finestres de la presó. És curiós que dues persones que s'havien vist a la Cort no mostren interès l'una per l'altra fins que per força han d'estar separades. Però, poden estar més unides que això?
I recordem que Clelia ja té a les seves mans un anell que anava destinat a Fabrici.

Desconcert


Memorias de Ultratumba. No només s'ha casat amb una dona que no estima pels seus diners: ara a més resulta que estan arruïnats i que ha hagut de demanar un préstec. No content amb això, va a una sala de joc i es juga el préstec! A més, perd en una diligència els pocs diners que li queden de tot plegat. Al final els recupera i amb aquest diners pot emprendre el camí de l'exili. Sense la seva dona! Suposo que que em sembli tot tan increïble és perquè va passar en una altra època, a algú amb una altra mentalitat. Però em sembla increïble. Fins ara l'havia comprès, a aquest home. Ara ja no sé que pensar-ne, em desconcerta. Això sí, el text continua estan meravellosament escrit.

Rubors


Norte y Sur. Capítol XXIII. En aquest capítol assistim a una conversa reveladora de la relació entre la Sra. Thornton i el seu fill. Amb una paraula d'ell, ella ho ha sabut. I sembla resignar-s'hi. Aquesta actitud clarivident contrasta amb la de la Fanny, que ni entén res ni té amb els altres dos la relació de franquesa que els altres tenen entre ells. La Sra. Thornton no ha vist res però ha comprès al seu fill. La Fanny sap el que sap, com si ho hagués vist, però no ha comprès res.
En Thornton es posa vermell en recordar els braços de la Margaret al voltant del seu coll, i la Margaret es posa vermella només de pensar que algú s'hagi pogut pensar que està enamorada d'ell. Un paral·lelisme deliciós.
La història romàntica s'ha apoderat del llibre, i ja ningú es recorda del disturbis, de la vaga i del treballadors, i jo menys que ningú, mal que em pesi; tot plegat és un decorat. El que m'importa és la relació entre la Margaret i en Thornton.

Wednesday, June 14, 2006

Paraules de Zagajewski


"Algunos lloran; otros fuman cigarrillos elegantes, leves como el aliento de un gorrión"

Georges Seurat: La fábrica
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Tuesday, June 13, 2006

Lanval


Maria de França, Lais. Lanval. Vet aquí una nova visió de la relació entre Artur i Ginebra. Costa molt de veure a la dona del Rei Artur en aquest context.
Com a detall curiós, vull destacar el vestit de la fada que estima Lanval (segons les notes és una fada): era obert dels costats i aquests estaven units amb llacets. Quin vestit no devia ser!

El poder del tabac


Em sembla que ja havia dit alguna vegada que m'encanten aquest llibres d'autoajuda nord-americans. Tots semblen escrits sota la mateixa mentalitat. El que m'agrada d'ells és dosi d'autoestima que proporcionen, del tipus "tu ho pots fer" (si segueixes les instruccions, es clar). Et fan sentir capaç de dirigir la teva vida.
Primer vaig llegir Com conquistar marit. Trobo que alguns consells d'aquest llibre van contra l'instint de supervivència, però a part d'això, el to didàctic és molt interessant. Llavors vaig llegir Simplifica la teva vida. Aquest em va apassionar, i algunes coses que diu son realment fruit del sentit comú, per bé que altres siguin impossibles. El vaig comentar aquí, fins i tot. Llavors he llegit Deixar de fumar és fàcil, si saps com. No fumo, i més que deixar el tabac, el que m'ha fet sentir aquest llibre és fascinació per una força tan poderosa que fa que, contra tot sentit comú i tota lògica, la gent continuï fumant. No sé si és l'autor que està fascinat pel poder del tabac, o sóc jo. O l'encantadora contradicció que fa afirmar a l'autor que fumar és un plaer i que fumar no proporcina cap plaer al mateix temps, que segur que els fumadors entendran. Ara vull llegir Els homes són de Mart, les dones són de Venus. Entreveig instruccions molt prometedores per convertir la meva vida emocional en un èxit. Just el que necessito, realment. Ja us diré el què!
Finalment voldria parlar dels exemples: us heu fixat que aquests llibres sempre tenen exemples? Tipus: en Dave i la Karen van fer tal cosa d'acord amb el llibre i els va funcionar. O la Sue i en Karl. Tots aquest exemples – dels quatre llibres- semblen inventats per la mateixa persona. És la mentalitat nord-americana?

Saturday, June 10, 2006

On és l'amor que falta?


Llegeixo el llibre de Peter Handke El miedo del portero al penalty. L'exemplar és de la biblioteca, i algú l'ha llegit abans que jo. Aquest algú ha subratllat la frase: "Ahora que tenía las manos ocupadas, se sentía más inofensivo que antes". És curiós això de llegir un exemplar d'un llibre que algú ha subratllat abans. Jo precisament pensava que en aquest llibre no hi havia res a subratllar, i em trobo amb això. També em resulta un pèl xocant que algú hagi arribat al mateix punt del llibre que jo, ja que és un llibre que només es pot llegir amb una certa força de voluntat. I ha de ser d'una tirada, quin remei! Què en pensava aquesta persona d'un llibre tan estrany? Era un noi o una noia? Va necessitar, com jo, tota la seva paciència per acabar-lo? Però no l'he deixat.
Dues coses: a la contraportada se'n fa un resum que no és veritat, indicant unes coses que no passen. Ja sol passar això, amb els llibres inclassificables i difícils de resumir. I la segona: com acaba? L'agafen? Estan a punt d'agafar-lo? Es delata a si mateix quan canvia la moneda? Li servirà el futbol per recompondre la seva vida, o almenys la seva percepció de les coses? Un llibre molt estrany, molt, que no sé si he entès. Si m'ha agradat? No. La veritat. Però no perquè sigui dolent. Simplement la meva visió del món no encaixa amb la que es mostra en aquest llibre. Però això no vol dir que la mostrada sigui menys veritat. Estrany, ja dic. De totes maneres, per qualitat que tingui el llibre, es queda a la superfície de les coses i de les relacions humanes. No hi veig una empatia amb l'entorn, amb les persones. (La qual cosa no és estranya si pensem que és la visió d'un assassí) O sigui que el seu gran defecte és la seva gran qualitat. Però jo diria que fins i tot els assassins estimen. Per cert: sinó mata a la segona dona és perquè no s'hi ha ficat al llit. No és preocupant que algú escrigui una novel·la així? No és preocupant que algú vegi el món d'aquesta manera?

A casa dels amics


Anton Txèjov Cuentos: En casa de los amigos. Un conte que m'ha sorprès molt. Sembla que el protagonista estava enamorat de la Vania, però ella ha escollit una vida independent sense un home. Ara ja no la veu bella, sinó vella. El protagonista està ressentit amb aquestes dones que el tracten amb condescendència i li diuen que no ha viscut, mentre admiren al perfecte inútil d'en Serguéi Serguéich. És un home pràctic, i no vol estimar. O no vol estimar la Nadia. En certa manera me m'alegro que no l'enredin perquè s'hi casi. Aquesta gent no em semblen autèntics amics, en especial ell. Hi ha una discordança de punts de vista, entre la realitat que veu el protagonista i la que veuen elles. Això els separa. Suposo que li fa un cert fàstic sentir-se estimat per la mateixa gent que estima a algú com en Serguéi Serguéich. Aquí hi ha la clau del relat. Si elles no poden diferenciar a algú que realment val, no serveix de res tenir el seu amor. Està decepcionat de la seva joventut per això, però com ha acabat tot. I no creu gaire en el gènere humà, en l'amor. També sent que si es casés amb la Nadia, quedaria atrapat per sempre en l'esfera d'aquest cunyat que té la mà foradada.
Està molt bé el detall de les sabatilles.
Un conte que té la complexitat d'una novel·la. Hi ha novel·les que en cinc-centes pàgines no expressen els matisos d'aquest conte. Txèjov és un dels grans. No m'ho acabava de creure, pensava que les crítiques exageraven. Ara estic veient que és ben veritat.

Friday, June 09, 2006

Paraules de Zagajewski

"L'èxtasi ha de pactar amb setmanes de dejú"

Parla més suau
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Thursday, June 08, 2006

Coixera


Vaig llegir en una revista una entrevista a dos pesos pesants de la crítica literària d'aquest país. Deien que la majoria de crítiques de llibres revolotejaven sobre el llibre del que parlaven en comptes de centrar-s'hi. Deien que moltes d'aquestes crítiques eren intercanviables. Això em va fer pensar, i em va fer adonar que moltes de les coses que he escrit elogiant un autor o altre potser sí, que ho són, d'intercanviables. Potser jo també revolotejo sobre els llibres en comptes de centrar-m'hi. En fi, tampoc no pretenc fer crítica exhaustiva, només són opinions, i això només és un bloc. Però una voldria escriure alguna cosa que valgués la pena. En tot cas, m'aniria prou bé saber de quin peu coixejo.

Sense sang


Algú es pot haver adonat que sempre parlo amb entusiasme dels llibres que llegeixo. Això és per què, si un llibre no m'agrada, o no m'interessa prou, el deixo i no en parlo. No crec que sigui ningú per emetre opinions sanguinàries sobre llibres que no m'han agradat.
Darrerament he deixat un parell de llibres: eren d'un autor català i d'un autor espanyol actuals. Simplement no m'han interessat. I són autors amb bones crítiques, considerats bons. I es que per bo que sigui un autor actual, encara no ha passat la prova del pas del temps. Sóc massa exquisida o aquest autors no estan a l'altura? En tot cas no sóc ningú per dir-ho, i no mencionaré el seu nom. Simplement recordar no llegir-los més. Sort que eren de la biblioteca!

Tuesday, June 06, 2006

És una novel.la rosa?


Pregunta transcendental: és Norte y Sur una novel·la rosa? A tenor de la darrera escena a la que hem assistit, això sembla. Tampoc sóc qui per dir si una novel·la és rosa o no. Totes les grans novel·les són grans històries d'amor. Aquí sembla que hi ha alguna cosa més que material "rosa". Hi ha una lluita de classes, hi ha la descripció d'uns personatges. És interessant. Rosa? Potser sí una mica. Però té més qualitat que tot això.

Valent i cortès


Norte y Sur. Capítol XXII. Quina escena! És ben bé un llibre. No sé què trobo més increïble: que ella li digui que surti a enfrontar-se amb la multitud, o que ell vagi i ho faci. Estan fets ben bé l'un per l'altra. Almenys són valents, però crec que tanta valentia ratlla el límit del sentit comú. I llavors ell va i confessa que l'estima (es clar que ella està desmaiada...) La lectora no s'imaginava que això arribés tan lluny. Em sembla que al Sr. Thornton encara li queda mig llibre per patir, ben bé, perquè tot just estic a la meitat. I la tal Fanny, quina bleda!

Monday, June 05, 2006

Límits borrosos


No sé si hi ha algú que em llegeix, però si hi ha algú que ho fa es deu haver adonat que ho he tornat a fer: he inclòs en el meu bloc una entrevista publicada al diari El país. Primer va ser aquella a Zagajewski, i ara ha estat una a Paul Auster. No he demanat permís per fer-ho: eren a la xarxa, i amb un ràpid "copia y pegar" me n'he apoderat. En tots dos casos cito a la persona que ha fet l'entrevista. És copiar? És citar? La xarxa, ja se sap... els límits de l'ètica són borrosos. No sé si ho puc fer, en tot cas, ho he fet. El meu bloc no té ànim de lucre i jo ho entenc com un homenatge. Entrevistar a en Paul Auster no és al meu abast, precisament. En fi. Suposo que és una tonteria que em preocupi per això. (Espero que sigui una tonteria).

Trobar


Avui llegia Haibun, dins el llibre Una Ola, de John Ashbery. Llegint això, una compren perquè està considerat un dels gran poetes de l'actualitat. Els poemes que hi havia abans també m'han agradat molt. Tenien raó els crítics: els seus poemes són com quadres abstractes, amb imatges fragmentades com en un trencadís de Gaudí. Però amb tanta abstracció seria fàcil perdre's, caure en el no dir res, en les paraules buides. No és el cas. Encara que no l'entenguis literalment, sents què vol dir, sents que el missatge t'arriba. Són missatges d'harmonia. Hi ha una ferma base humana al darrera, no és pirotècnia. Hi ha una persona que sap, que ha viscut i ha sentit, i ha conservat algunes imatges precioses a la memòria, que un dia, obeint un estrany instint, sorgeixen per un poema, unint-se desde el fons de les seves vivències per integrar-se en el text, ocupant el lloc que els correspon, que els ha correspost sempre.
En un dels poemes que he llegit avui surt la paraula espineta. No sabia què volia dir. L'he buscat al diccionari. Una espineta és un clavicordi petit, una mena de piano. La música, sempre present als seus poemes.

Friday, June 02, 2006

Un vell conegut


Memorias de Ultratumba. Ha aparegut Fouché! Chateaubriand no en parla amb l'admiració amb que en parlava Zweig, precisament... Més aviat el té per una rata...

Sopar de categoria


Norte y Sur. Sopar a casa dels Thornton. La Margaret no s'interessa per les absurdes converses de les "dones". Els que parlen de coses interessants són els homes; les dones es dediquen a criticar-se els vestits. En això Elisabeth Gaskell simplifica; aquí no s'assembla gens a Jane Austen. En el sopar la Margaret també és conscient de l'ascendent del Sr. Thornton entre els seus iguals. Ell és conscient de no ser un cavaller, però si de ser "tot un home". Ell ja està profundament enamorat, però no té gaire experiència en el tracte amb dames, i això també pot ser un atractiu. Què haurà de passar perquè la Margaret s'enamori d'ell?