Wednesday, January 25, 2006

Vendre's la memòria

Una de les coses que més m'impressiona d'aquestes "Memorias de Ultratumba", a part de com estan escrites, són les circumstàncies en que van ser concebudes.
En els darrers anys de la seva vida Chateubriand no lligava els gossos amb llangonisses, precisament, i no se li va acudir altra cosa que verdre el dret de publicar les seves memòries (que encara no havia escrit) a un grup d'accionistes.
La jugada li va sortir rodona, i tot i que moltes vegades va desitjar no haver-ho fet, poder conservar les seves pàgines, fins i tot destruir-les, va viure cómodament els darreres anys de la seva vida gràcies a això.
Les accions, que en un primer moment havien estat posades en mans d'amics seus, van anar canviat de propietari fins a pertanyer a perfectes estranys que només desitjaven que ell es morís per rendivilitzar la inversió.
El que m'impressiona de tota la història és que Chateubriand va hipotecar una cosa que no existia, que encara havia de crear, i que ningú no sabia com seria. Ell ja havia demostrar ser un bon escriptor, era una celebritat (sino mai li haurien donat els diners per avançat, em sembla), però de fet, ningú podia saber que estaba creant una de les obres més importants de la literatura.
No sé si els accionistes van fer gaire negoci, un cop ell va ser mort, amb la seva obra. Enlloc no parla d'això. No sembla una obra gaire comercial, i moltes vegades ha esta titllada d'incomprensible per seu francès arcaitzant.
Però el cas es que, per mi, Chateaubriand va marcar dos gols: un als accionistes, i l'altre, molt més difícil, a la posteritat.

Sunday, January 22, 2006

Noticia

Una bona noticia: Quaderns Crema publica en català "Fouché, el genio tenebroso". El titula "Fouché, retrat d'un home polític". Em fa molta gracia que la palaula "polític" passi a substituir la paraula "tenebroso". :)

Saturday, January 21, 2006

La Caputxeta tria

"Caperucita en Manhattan" és una bellísima obra de la Carmen Martín Gaite, que es llegeix d'una revolada. Quan vaig haber-la acabat, vaig escriure'n un comentari. Al rellegir-lo l'endemà al matí vaig decidir estripar-lo; em va semblar reaccionari. Ara que ha passat un mes des que vaig acabar el llibre i tinc una certa perspectiva espero poder escriure alguna cosa millor.
És una recreació del conte de la Caputxeta Vermella, però que prengui com a model un conte infantil no vol dir que sigui un llibre per a nens. Jo no ho crec almenys. El final, sobretot, fuig de l'esquema clàssic del conte de fades. En la seva obra, l'autora ens parla de la incomunicació i l'aïllament. I al final, la Caputxeta decideix convertir-se en una altra Miss Lunatic, és a dir, en una marginada de la societat. En principi, això no em va agradar. Però m'he donat compte que ser Miss Lunatic és una forma més profunda d'estar integrada. És a dir que, en realitat, no escull la marginació, sino la integració, nomès que a la seva manera. Això és el que m'agradaria destacar.
Quan vaig escriure el primer comentari, vaig voler ressaltar que no m'agradava gens que una nena de 10 anys escollís deixar la seva familia per ficar-se en una claveguera. Ara penso que en tot cas és una claveguera simbòlica, "el camí cap a la llibertat".
De totes maneres hi hauria molt a discutir.

Monday, January 16, 2006

Revelació de secrets

Una de les tècniques que usa Jane Austen per captar l'atenció del lector és la "revelació de secrets". En totes les seves novel.les se n'acostuma a revelar un o més d'un. A "Seny i sentiment" en tenim dos exemples, si no vaig errada.
Encara recordo l'emoció incomparable que em va produir saber els secrets del Sr.Eliott la primera vegada que vaig llegir "Persuasió". Per desgracia, és quelcom que només es pot gaudir una vegada, perquè quan ho rellegeixes ja saps qué passará.

Sunday, January 15, 2006

Ostra amb perla

En el número 103 (Octubre 2005) del "Qué leer" hi ha un artícle del qual extrec algunes perles:
L'article es titula "El cuadro vacio" i està escrit per un tal Miguel Dalmau.
Diu:
"(en España) los lectores de qualité apenas llegan a 70.000. El resto es carne de cañón: aunque compren libros, están incapacitados para saborear los placeres literarios."
"El augmento de la masa lectora - y en consecuencia del fenómeno best-seller- es fruto del auge de la clase media, una clase que hace treinta años pertenecía al mundo rural o proletario y no leía"
"El mayor lastre de la modernización es que tanto lectores como escritores no dispusieron en su día de las herramientas necessarias para enfrentarse a un texto. Y por tanto, hoy les falta gusto estético y rigor intelectual. Estos elementos rara vez son innatos y solo aparencen en un ambiente propicio donde la literatura conviva con la música, la pintura o la conversación culta. A falta de ellos, el artista cachorro debe realizar un sobreesfuerzo para suplir las carencias de su origen"
"La mayoría de los autores recientes no tiene el criteri artístico necesario"
I la meva preferida:
"Otro tanto vale para el público, que sin ese criterio no está facultado para distinguir lo que le gusta de lo que es bueno"
"Pero estoy convencido de que la práctica totalidad ignora los nombres de Auden, Brodsky, Ajmatóva, Ashbery, Zagajewski, Torga, Sarduy o Mandelstam"
"el veradero arte acabará siendo oculto, minoritario, secreto"
És a dir, que els que tenim "carencias de origen", és a dir, som treballadors, hem anat a l'escola pública, i no som de classe alta ni tenim converses cultes (sic) , estem incapacitats per a assaborir un bon llibre!
No és molt millor que llegim "El codi da Vinci" que que no llegim res?
El que m'ha picat l'amor propi són aquest autors que cita. A part d'Auden, dels altres no n'havia sentit parlar mai. Però si lleguir-los em pot ajudar a superar "carencias de origen" creu que ho farè. Pel poc que he investigat, semblen bons, i ja poden ser-ho, després d'aquest exordi.
Per mi, haber conegut aquest escriptors és la veritable perla d'aquest text.

L'home del Castell

Fa uns quants anys vaig visitar un castell a França. Se'ns va dir que era el castell on un gran escriptor havia escrit la seva obra. El cas és que no puc recordar si era on Montaigne va escriure els seus "Assajos" o on Chateaubriand va escriure les seves "Memòries". De totes maneres, puig que Chateaubriand és a qui primer llegeixo, sempre que obro les seves "Memorias de Ultratumba", el veig a ell escribint des d'aquell castell.
Qué puc dir d'aquest llibre? Estic al llibre quart. En espera de llegir a Cervantes, puc dir que és la cosa més ben escrita que he llegit mai (i he llegit bastant) i per postres es tracta d'una traducció. En un dels pròlegs (n'hi ha tres o quatre), algú diu que més que explicar la seva vida, el que Chateaubriand fa és dur un registre de les seves excursions mentals. És una manera de dir-ho molt exacte.
De moment, encara no ha passat res. Ha explicat la seva infantesa, ha parlat de la seva família, de les seves germanes, del col.legi, de l'exèrcit... Però tenint en compte que l'home va ser polític en una época en que ser-ho encara valia alguna cosa (amb il.lustres excepcions com ara Fouché), la cosa promet. Va ser testimoni d'excepció d'una época excepcional, però a mi això m'importa poc. La "història" no m'interessa gaire. El que m'importa de debó és la seva mirada sobre tots aquest fets històrics, la manera com ell ho explicarà. La seva visió humana. Això pot ser molt interessant. Estic esperant que entri en el joc social, que tingui una feina, que s'enamori... però mentrestant, quin exquisit aperitiu!

Saturday, January 14, 2006

Text sobre Jane Austen

Reprodueixo tot seguit un text escrit arrel de "Seny i sentiment", de Jane Austen, per una persona pertanyent a JAcastellano. Es a dir que no és un text meu, pero el copio aquí perquè em sembla molt interessant.
"Es interesante como Jane Austen logra caricaturizar a los personajes destacando aquellos rasgos de sus caracteres que le interesan. Parece difícil que sólo las Dashwood fueran capaces de percibir la falsedad y zalamería excesiva de las hermanas Steele. Pero Jane Austen destaca ese rasgo de su carácter (diluyendo aquellos que ocultan sus defectos) de la misma forma que destaca la charlatarería y falta de delicadeza de Sir John y de Mrs. Jennigs, o la galantería de Willoughby, o la sequedad de Lady Middleton y su obsesión con sus retoños, o el apasionamiento incontrolado de Marianne, o la sensatez y capacidad de encubrir sus sentimientos de Elionor."

Friday, January 13, 2006

Lucy Steel "la dolenta"

Estic al capítol 22 de "Seny i sentiment". Jo crec que la Lucy Steel coneix al seu home i en el fons sap que l'Edward està enamorat de l'Elinor. Sospita que deu haber-se vist confirmada quan l'ha coneguda. Per això s'afanya a dir-li com n'estan, de compromesos, perquè sino sembla una confidèndia innecessaria. No las té totes amb l'Edward, i per més que la Lucy sigui la "dolenta" de la novel.la (compartint paper amb la Fanny), igual que penso que la revelació és un cop dur per l'Elinor, també penso que que és un cop dur per a la Lucy, això que l'home al que està compromesa estigui enamorat d'una altra. Per més inculta i insincera que sigui, i encara que sigui una caçafortunes, ha de ser dur.

Poder i destí

Ara Fouché s'enfronta directament a Napoleó. És apassionant. Son dos homes borratxos de poder, i el poder, quan es proba una vegada, no es pot deixar. Pel que veig és pitjor que la droga. Això de manar agrada a tothom. Però que arribi a pujar al cap d'aquesta manera, costa de creure. El que també tracta indirectament el tema del poder és Stendhal a "La Cartoixa". La seva reflexió és la següent, posada en boca del Príncep de Parma i també del Compte Mosca:"No tenia més poder que ningú en aquell estat? Doncs no hauria de ser més feliç que ningú?" I es clar, ni el Príncep ni el Compte són la persona més feliç de l'estat, precisament. Fabrici no té poder, però en canvi és molt més feliç. I això que encara no s'ha enamorat de debó. Es clar que ell és jove. Però no crec que sigui qüestió de joventud, sino de caràcter. Hi ha gent que està més predisposada que els altres a ser feliç. I la majoria de gent no espera a tenir "el poder" per ser-ho. (Gracies a Dèu). Fouché, m'importa ben poc si era feliç o no. Però el poder es com l'aigua salada, que quanta més en veus més sed tens. I això és una mica el que li està passant. I també el que li pasa a Napoleó, de qui, indirectament, Zweig ens en fa un bon retrat. Això que la seva dona l'espiès per compte de Fouché m'ha impressionat. I quina familia té! O més aviat clan. Sé com acaba Napoleó però no sé com acabarà Fouché. Apostaria que morirà ric. Es una aposta arriscada, perquè el seu destí està molt lligat al de Napoleó, i si aquest no se'n surt... Però jo crec que Fouché caurà dempeus. En fi, ja es veurà...
Pel que fa a Fouché, al començament podia pensar que els fets de Lió van ser una casualitat, fruit de les circumstàncies del moment històric. Ara crec que es va emborratchar de sang, i que va disfrutar guillotinant tanta gent, com més tard s'emborratcharà de poder i manarà sortir a les milicies innecessariament. No, els fets de Lió no van ser una casualitat.

Sunday, January 08, 2006

Continuant amb Fouché

Continuo llegint "Fouché, el genio tenebroso". És un malparit. Ara ja torna a tenir un cert poder. M'he quedat paradíssima: entre els seus espies, la mateixa Josefina Bonaparte, donant informacions sobre el seu ínclit marit. És que no ets pots fiar de ningú!

Tuesday, January 03, 2006

La cartoixa de Parma

Pocs llibres hi ha que m'estimi més que aquest. Poster "El Guepard" i para de comptar. Harold Bloom diu que és un llibre per anar rellegint a mesura que es llegeix, perquè Stendhal reinventa els seus personatges a mesura que escriu. Té raó.
No sé qui va dir que Stendhal feia que un lector (o lectora) se sentís orgullós de ser el seu lector. És ben veritat. Es un orgull poder dir que m'agrada Stendhal, i que el rellegeixo. No diré que sigui una lectura fàcil, no ho és; no tots els dies estàs d'humor per enfrontar-t'hi; però l'esforç val la pena.
Ara estic rellegint "La cartoixa de Parma". Estic a la part en que Fabrici, deprés d'haber estudiat a Nàpols, va a Parma amb Gina, i fa sentir al Compte Mosca com el "terzo incomodo". Fabrici no pot estimar Gina, perquè es pensa que no pot estimar, però no la vol perdre... Sap Fabrici que Gina no és la seva tia de debó? Sempre m'ho he preguntat. De totes maneres, per ell seria incest. No pas per Gina, molt més liberal, i que es deleix per provar aquest jove tant ben plantat... Jo la comprenc, encara que Fabrici em sembla una mica insípit fins que s'enamora de Clelia. Enamorat guanya molt. Pero no avancem esdeveniments, perquè això encara no ha passat. De moment, sense voler-ho, tia i nebot estàn posant gelós al Compte Mosca. Em cau bé aquest home. Bé, no explicaré res més. Continuaré llegint, i ja en parlaré un altre dia.

Sunday, January 01, 2006

La invenció de la solitud

Tal i com vaig prometre, estic començant a llegir tota l'obra de Paul Auster. El segon llibre que llegeixo, després de "El llibre de les il.lusions", es "La invenció de la solitud", llibre autobiogràfic en que Auster parla del seu pare.
Intenta, mitjançant l'acte d'escriure aquest llibre, de relacionar-se amb un pare que ja no hi és i al que no comprenia. L'estimava, pero eren dos perfectes estranys l'un per l'altre. Dissecciona la personalitat del seu pare i els fets que van marcar la seva vida, i com vivia. És a dir, es un llibre on no passa gairebé res. Només es l'autor, reflexionant en veu alta. Ho trobo apassionant. A més, es un llibre que Auster escriu davant dels nostres ulls, gairebé el veiem fer-ho. Veiem les dificultats que passa per parlar de segons qué.
Ens explica la seva vida, però ho fa com podria estar creant la millor ficció. I per això el llibre és interessant. Normalment, els llibres tipus "va passar de debó" solen ser molt fluixos. Aquest porta la factura de la millor literatura. Que passes o no de debó, m'importa ben poc. Auster està creant un personatge, el personatge del seu pare, i ho fa molt bé.

Seny i sentiment

Com sempre, tinc entre mans una relectura d'un dels llibres de Jane Austen. El que toca ara és "Seny i sentiment" (Sense and Sensibility). He de dir que, encara que ja l'he llegit moltes vegades, el continuo trobant apassionant. Sé perfectament qué passarà, i en canvi l'emoció de llegir-ho i veure que, efectivament, passa, hi continua sent. I el "bictec" de tot l'assupmte és que la protagonista, l'Elinor, pugui estar amb l'home que estima, l'Edward Ferrars. Quan estan tots dos junts es produeix un relaxament de la tensió narrativa, com sempre passa a les novel.les de Jane Austen quan la parella protagonista parla i està contenta d'estar junta. Crec que Jane Austen es una de les escriptores (o escriptors) que transmet millor la felicitat d'estar amb la persona estimada, i això es una de les coses que més m'agrada de les seves novel.les. No és romanticisme, és una emoció molt més racional. No en va Jane Austen ha estat titllada d'antiromàntica. En les seves novel.les, no exentes de civilitazada crueltat, els moments en qué els protagonistes es troben són realment especials.
I qué me'n dieu de l'Edward Ferrars? És l'antítesi del que hauria de ser un galant. I en canvi és intel.ligent i té les idees correctes sobre la vida i les coses, i el que es més important, a l'Elinor li agrada. Doncs a mi també m'agrada.

Fouché

Fa dies que estic llegint aquest llibre de l'Stefan Zweig. Fouché era un personatge que va fer la viu-viu per l'època de la Revolució Francesa. Era un malparit. Però, i això es merit de l'escriptor, volem, com a lectors, que se'n surti. Zweig no fa més que dir que la seva dona era "fea", molt "fea". Jo em preguntava, per què ho recalca tant? Posar-se amb els lletjos no es una falta sensibilitat impròpia d'un autor hipersensible com Zweig? Doncs sí, es impropi d'ell. Per què ho fa doncs? Per què Fouché ens arribi al cor! Era un malparit, ja ho he dit, arribista i rastrer (era polític), però recalcant com n'era de "fea" la seva dona, i com se l'estimava, Zweig fa que aquest malparit ens sembli més humà, ens arribi al cor. No sap res ni res aquest escriptor!
Després d'una época convulsa en que totes li ponien i va acumular un gran poder, ara estic en l'etapa en que Fouché es dedica a donar menjar a porcs i altres activitats no tant netes. Estic impacient per veure com es refà i torna a aconseguir el poder. Zweig aprofita per escriure un paràgraf sobre les virtuts del fracàs i de les époques d'"obscuritat" i solitud per forjar als grans homes que no us podeu perdre.
Com podeu entendre, aquest llibres ja fa dies que ha explotat, i la narració de les primeres "gestes" de Fouché ha estat apassionant. Segur que la continuació ho serà igualment.
Continuaré llegint!