La necessitat de llegir

Recordo el primer llibre que vaig llegir jo sola: La rateta que escombrava l'escaleta. Era un conte infantil, il·lustrat. La rateta escombrava l'escaleta i es va trobar un dineret. Amb el dineret es va comprar un llacet. Gràcies al llacet, tots els animals que passaven pel balcó es fixaven en ella. A ella no li'n agradava cap. Només li va agradar el darrer, perquè tenia una veu tan dolça... Al final, el gat, el pretendent que havia preferit a tots els altres, se l'acabava menjant. Passat el temps, m'adono que jo també m'he acabat enamorant del gat... però bé, això seria entrar en qüestions personals que no fan per un bloc de lectura. El cas es que aquell conte, el primer que vaig llegir jo sola, va ser el que va fer entrar el cuquet de la lectura a la meva vida, aquesta necessitat de llegir que mai m'ha abandonat.
Una vegada, en una tediosa reunió familiar, jo m'amagava darrera un llibre. Un parent menjacapellans va dir tot espantat: "Què llegeixes, la Bíblia?". El llibre era molt gruixut, de fet era Anna Karenina, i sí, es podia prendre per una Bíblia si no es mirava bé. Però el que em va saber més greu és que algú es penses que un llibre gruixut per força havia de ser la Bíblia, que la Bíblia fos l'únic llibre gruixut que coneixia, i que a més aquest algú fos de la meva família. Vull dir que no calia ser molt intel·ligent per veure que aquella persona mai no havia experimentat la necessitat de llegir.
Una vegada algú em va dir que escriure i llegir també era comunicar-se, i va ser una idea que em va sorprendre, perquè jo pensava que tot es reduïa a parlar, que sinó era així "no valia", com si diguéssim. Però resulta que escrivint i llegint també val; que també és comunicació. No diré que la gent no llegeix, perquè no és veritat: només cal veure la proliferació dels blocs a Internet per adonar-se que la gent llegeix. Aquí, tot és llegit. Per tant, es pot dir que això és el Paradís...

"Un pájaro de papel en el pecho
indica que el tiempo de los besos no ha llegado."

Vicente Aleixandre