La Cartoixa de Parma acaba amb una frase que comença: "Les presons de Parma eren buides." Això en principi és una cosa bona, perquè vol dir que per motius polítics no hi havia gent a la presó, que els liberals no eren empresonats. Però, això de no anar a la presó com a cosa bona entra en contradicció amb el que és la presó per Stendhal, el que significa realment la presó en les seves novel·les: El Roig i el Negre i La Cartoixa de Parma. I és que en aquestes novel·les s'hi desenvolupa una idea romàntica de presó que està en absoluta discordància amb el que és la presó al món real i amb el no anar a la presó com a cosa bona.
A La Cartoixa, no és fins que va a la presó que Fabrici viu una autèntica passió. A la presó s'enamora, neix com a una altra persona, una persona capaç d'estimar. I Julien Sorel diu, a El Roig i el Negre: "Hauria mort sense conèixer la felicitat si tu no m'haguessis vingut a veure en aquesta presó." És a dir, que no és feliç fins que va a la presó i la dona que estima el va a veure. Stendhal no va estar mai a la presó, però tenia aquesta fantasia romàntica respecte a les presons com a lloc on es descobreix l'autèntic amor, per més que no sigui més que això: una fantasia.
I com a fantasia d'amors i presons què tal el segon capítol de La reina de las nieves, de Carmen Martín Gaite? No arriba a ser una presó stendheliana, però la relació que s'estableix entre els personatges té la seva bellesa, i és una mica més real ( i actual) que la presó d'Stendhal. Una altra fantasia.
No comments:
Post a Comment