S'acaben els dies a Parma

La Cartoixa de Parma. He acabat el darrer capítol. No, no l'explicaré. Només subratllar una frase: "En aquest punt, demanem permís de passar, sense dir-ne res, per damunt d'un espai de tres anys." Són els tres anys que Fabrici i Clelia passen feliços. Després, continuen passant coses. Pel que sembla, la infelicitat pot ser explicada, però la felicitat, ai l'as, no pot pas ser-ho. L'únic llibre que en aquest moment recordo haver llegit i que aconsegueix explicar la felicitat és Bearn. O era jo en el moment de llegir-lo? Em fa gràcia el vot que ha fet Clelia a la Madonna, com se les enginya per complir-lo, i com aquest vot és la causa de tot. Ai, aquesta nena missaire... Stendhal juga una darrera partida de dòmino amb els seus personatges, i el llibre s'acaba. "To the happy few", diu l'autor. "Als pocs feliços", o a "La feliç minoria". O "A les ànimes sensibles", com ell mateix va traduir, molt lliurement. No hi ha res més a dir.