Llebre

Ahir per la radio vaig sentir una cançó sobre plats de cuina que feia: "y liebre Chateaubriand". ¡"Liebre Chateaubriand"! Què t'hi jugues que això deu ser un plat que deu explicar Chateaubriand al seu llibre! La devia inventar ell, la recepta? "Aviam" si hi arribo aviat a aquest tros! Té aspecte de ser una menja deliciosa, aquesta "llebre Chateaubriand". (Ostres, com si jo en sabés, de cuinar...)

El paisatge al fons del quadre

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre XVII.

Capítol 1. La seva dimissió del càrrec que li havia donat Napoleó li aporta prestigi. Passeja en solitari i escolta la seva musa.

Capítol 2. Ens parla amb molt d'humor de la seva llogatera, una dama de vuitanta anys al voltant de la qual sempre passen anècdotes divertides. Hi ha dos gags, sobretot, divertidíssims.
De vegades, en el que escriu, hi ha més coses del que és explícit. És un escriptor que té racons.
Subratllo epizootia, que vol dir epidèmia del bestiar.

Capítol 3. Fa un viatge. Es troba amb Madame de Staël, que com a animal social que és no està satisfeta amb una situació d'aïllament luxós a la que ell no faria fàstics. Continua el viatge i altre cop les muses. Els personatges que crea l'alimenten, al seu torn.

Capítol 4. Cita a Rousseau i es passeja pels camps xerrant amb un amic; fa excel·lents banquets.

Capítol 5. Parla d'una excursió a una Cartoixa, d'una tempesta que els va agafar per camí, d'Abelard i Eloïsa...

Capítol 6. Parla de les darreres cartes que li escriu la seva germana abans de morir i de com l'afecta la seva mort. "Li he fet una solitud al meu cor"; ella volia estar sempre sola.

Amb tantes anades i vingudes és difícil arribar a alguna conclusió. Sembla que la relació amb al seva dona és plàcida, malgrat que no s'hi cases enamorat. Sembla que l'estima i que és preocupa per ella, tot i que reconeix que té molt de caràcter (com ell mateix), i malgrat que la seva vida intel·lectual vagi per un camí paral·lel i independent d'ella. Ella hi és sempre present, sempre al darrera de tantes anades i vingudes, com un paisatge pintat al fons d'un quadre amb el que no ens fixem, però que hi és.

Llacuna

Una de les coses que més m'encurioseix de la Revolució Francesa, del govern de Napoleó i de la posterior Restauració, és com es va arribar a la situació actual, a la Cinquena República. En algun moment van haver de fer una segona revolució... què va ser de la Segona, Tercera i Quarta Repúbliques? Per què mai no n'he sentit a parlar enlloc?

Immortalitat

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. He llegit el Llibre XVI. Molt emocionant. Explica un episodi que va acabar, perquè ell va voler, amb la seva carrera política a les ordres de Napoleó. L'episodi històric està molt ben explicat, però s'hi veu una gran nostàlgia de l'antic règim, de la superioritat dels nobles a costa del poble, que la revolució, amb tots els seus errors, va corregir. Però no és estrany: els nobles eren els "seus". Ningú es pot llegir això sense donar-li la raó, i en canvi... I és per no perdre's el retrat que fa de Napoleó, de la persona, i de l'emperador. Crec que, a tenor de les seves conclusions, Chateaubriand era un gran estadista, però una mica ingenu per ser home d'estat: això del govern és una feina bruta, i ell no ho veu.
Quina conclusió en trec d'això? Que, dos-cents anys després, poc importa qui va tenir la raó. Chateaubriand va fer el que creia que era just, i ho va explicar a la seva manera. Va triar el seu camí. Napoleó també va triar el seu camí. Tots dos van ser homes extraordinaris, i es van fer immortals, encara que d'una manera completament diferent. Es poden tractar com a iguals, però jo admiro molt més a Chateaubriand, que ho aconsegueix sense vessar sang, només escrivint.
I una cosa que gairebé em passa per alt: la imatge que dóna Chateaubriand de Napoleó no divergeix en absolut de la que ens donava Stefan Zweig a Fouché. (I Zweig no l'havia conegut, a Napoleó, però se'ns dubte havia llegit molt sobre el tema.)

Amistat, amor i mort

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre Quinzè. En aquest llibre Chateaubriand ens parla dels darrers dies de vida i de la mort d'una amiga seva a la que estimava com a alguna cosa més: Madame de Beaumont; són molt boniques algunes de les paraules que li dedica. També ens parla de la decisió que va prendre d'escriure les seves memòries i del nou càrrec que Napoleó va crear per ell. La veritat és que salta d'una cosa a l'altra i em costa una mica fer-me'n una idea de conjunt, però alguns trossos tenen vertadera bellesa.
En una carta que li envia Madame de Staël (la famosa Madame de Staël, famosa per les seves cartes), es parla de que a Humboldt li agradava l'obra de Chateaubriand. Es curiós sentir anomenar Humboldt aquí. El món és un mocador, també als llibres.

"El misterio del estilo, misterio perceptible en todas partes, presente en ninguna."

"Una idea deplorable me trastornó: me di cuenta de que madame de Beaumont no había adivinado sino estando a punto de exhalar el último suspiro el verdadero cariño que yo le profesaba: ella no dejaba de dar muestras de sorpresa y parecía morir desesperada y arrobada. Había creído que me resultaba una carga, y había deseado abandonar este mundo para que yo pudiera desembarazarme de ella."

"Te amaré siempre –dice el epitafio griego-; pero tú, entre los muertos, no bebas, te lo ruego, de esa copa que te hará olvidar a tus antiguos amigos."

"Puede estar tranquilo; no serán unas confesiones incómodas para mis amigos: si en el futuro llego a ser alguien, la imagen que dé en ellas de mis amigos será tan hermosa como respetable. Tampoco hablaré a la posteridad en detalle de mis debilidades; sólo diré de mí lo que conviene a mi dignidad de hombre y, me atrevo a decir, a la elevación de mi corazón. No hay que presentar al mundo más que lo que es bello, no es mentir a Dios no descubrir de la propia vida sino lo que pueda mover a nuestros semejantes a sentimientos nobles y generosos. No porque tenga, en el fondo, nada que ocultar; ni he echado a una sirvienta por una cinta robada, ni dejado tirado a un amigo mío moribundo en la calle, ni deshonrado a la mujer que me acogió, ni llevado a mis bastados a la inclusa, pero aun así he tenido mis flaquezas, mis descorazonamientos; un lamento sobre mí bastará para hacer comprender al mundo estas miserias comunes, hechas para ser dejadas tras un velo. ¿Qué ganaría la sociedad con la reproducción de estas plagas que se encuentran por doquier? No faltan ejemplos cuando se quiere salir triunfante sobre la pobre naturaleza humana."

"Si la fama es poca cosa cuando se refiere sólo a nosotros, es preciso convenir no obstante que es un hermoso privilegio, unido a la amistad del genio, dar una existencia imperecedera a todo cuanto uno ha amado."

"¿No se preciaba mi tristeza, en esos lejanos días, de que el lazo que acababa de romperse sería mi último lazo? Y, sin embargo, ¡qué rápido, aunque no olvidado, sí que he sustituido lo que me fue querido! Así va el hombre, de flaqueza en flaqueza.
(...) La indigencia de nuestra naturaleza es tan grande que en nuestras debilidades pasajeras, para expresar nuestros afectos recientes, no podemos emplear sino palabras ya usadas por nosotros mismos en nuestras pasadas relaciones. Sin embargo, hay palabras que no deberían servir más que una vez: repitiéndolas se las profana."

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre Quinzè.

Tastets

"El que m'emocionava, com a mínim així goso creure-ho, era el haver aportat una mica de bé, consolat a alguns afligits, l'haver fet renéixer en el fons de les entranyes d'una mare l'esperança d'educar a un fill cristianament, es a dir, un fill sumís, respectuós, unit als seus pares. Hauria fruit d'aquesta alegria pura d'haver escrit un llibre contrari a les costums i a la religió?"

"Sabeu quines són les primeres cendres europees que reposen a Amèrica? Són les de Biorn l'Escandinau: va morir a l'arribar a Vinland, i fou enterrat per els seus companys a dalt d'un promontori. Qui ho sap? Qui coneix a aquell la vela del qui es va avançar a la nau del pilot genovès al Nou Món? Biorn dorm a la punta d'un cap ignorat, y desde fa mil anys es seu nom només ens és transmès per les sagues dels poetes, en una llengua que ja no es parla."

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. Llibre XIV. Capítol 6.

Fama

Memorias de Ultratumba. Llibre XIV. Capítol 3. Vaig llegint aquest llibre, però ja veieu que no en parlo. No hi ha res a dir. No m'agrada tant com abans. Ara s'ha fet famós (per l'obra que va escriure) i tothom l'adula. Fa molta vida social i coneix a molta gent; ja no li passen coses interessants. Me n'alegro per ell, es clar, ara menja cada dia, però jo ho trobava més interessant quan no era famós, quan passava misèria i explicava com escrivia. Ara també escriu, però no ho explica.
Ara sembla que s'ha de trobar amb Napoleó. "Aviam" què serà.

El geni de la memòria

Memòries d'Ultratomba. Llibre XIII. Capítols 10 i 11. Aquí Chateaubriand ens parla del seu llibre El geni del cristianisme. Pel que veig, aquest home era un reaccionari que devia fer por. El que explica ho trobo d'una ingenuïtat aclaparadora. Em ve al cap aquella vella frase "el cristianisme seria fantàstic si algú el practiqués". Crec que en escriure aquest llibre Chateaubriand es va oblidar que el cristianisme és una creació del homes, i com a tal una hipocresia. El cristianisme durant molt temps ha tingut el poder, i ell es posa a favor d'aquest poder com a ordenador de les coses i creador de prosperitat. No em posaré amb si té raó o no, hi hauria molt a discutir, i no he llegit el llibre ni tinc una visió prou amplia de la història com per discutir-ho. Ell diu que serà recordat per aquest llibre en concret: El geni del cristianisme, i és evident que en això s'equivoca completament. Qui pensa en aquesta obra ara? Mai no l'he sentida anomenar enlloc (es clar que això pot ser errada meva); en canvi les Memòries d'Ultratomba sí. No deixa de ser curiós. (Però les Memòries no existirien sense els llibres anteriors).

Família

Memorias de Ultratumba. Llibre XIII. Capítol 8. Aquí Chateaubriand parla de la seva germana, Lucile. Sembla que tenia alguna mena de trastorn mental. També sembla que no la va poder ajudar.

"Per què havia creat Déu a un ser destinat únicament a patir?"

El vell amic escriu

"Antes de arriesgarme a dar la obra a la imprenta, se la mostré a monsieur de Fontanes: éste había leído ya unos fragmentos manuscritos en Londres. Cuando llegó al discurso del padre Aubry, al pie del lecho de muerte de Atala, me dijo bruscamente con ruda voz: "¡Esto no funciona; es malo; rehágalo!" Yo me retiré desolado; no me sentía capaz de hacerlo mejor. Quería arrojarlo al fuego; pasé desde la ocho hasta la once de la noche en mi entresuelo, sentado a mi mesa, la frente apoyada en el dorso de mis manos extendidas y abiertas sobre mi papel. Estaba resentido con Fontanes y conmigo mismo; ni siquiera trataba de escribir, de tanto como desesperaba de mí. Hacia medianoche, me llegó la voz de mis tórtolas, dulcificada por la distancia y vuelta más lastimera por la prisión en que las tenía encerradas: me volvió la inspiración; escribí de corrido el discurso del misionero, sin una sola interlínea, sin tachar una sola palabra, tal como quedó y tal como puede leerse hoy. Con el corazón palpitante, se lo llevé por la mañana a Fontanes, quien exclamó:"¡Eso es, eso es!, ¡ya le dije que lo mejoraría usted!"

"la vida del ateo es un terrorífico relámpago que no sirve sino para descubrir un abismo."

Chateaubriand
Memorias de Ultratumba

Sant Tornem-hi

"Vanitat de l'home que oblida y és oblidat!"

Chateaubriand
Memorias de Ultratumba
Llibre XIII

Doncs sí, després d'un temps de descans, m'hi torno a posar. Sembla que Chateaubriand ha tornat a París, que tot està molt canviat, i que escriu. Què se n'ha fet de la seva dona?

Fi d'una etapa

Amb aquest capítols plens de disquisicions s'acaba la primera part de les Memòries d'Ultratomba, de Chateaubriand, la part que va del Llibre I al Llibre XII, la part que ocorre entre 1768 i 1800, la part en que parla d'ell com a viatger, soldat i home anònim. A partir d'ara, comença una altra etapa. M'ha agradat molt acompanyar-lo en aquest viatge pel temps que ha estat l'explicació de la seva vida fins ara. De vegades els continus salts en el temps m'han confós una mica, però en general es pot seguir. Ha viscut moltes coses, n'ha explicat encara més; s'ha enamorat, ha fet amics, ha analitzat el destí d'algunes nacions. Ha escrit, ha estat pobre, ha estat malalt. Ha vist morir a la seva família mentre ell era en un país estrany. I ho ha fet amb algunes de les pàgines més ben escrites que hagi llegit mai ( i és una traducció). Només em queda esperar que continuï aquest viatge en el temps que és l'explicació de la seva vida. Jo serè aquí per llegir-lo.

Chateaubriand i els temes profunds

Chateaubriand parla d'un cadàver com d'una casa buida. Encara que això no deixi de ser un tòpic, almenys és veritat. Però també diu que alguns cadàvers poden tenir una expressió serena...
En aquests capítols complementaris fa una digresió sobre l'existència de l'ànima i la necessitat del cristianisme. Ho fa amb més bellesa poètica que arguments racionals. (L'única manera vàlida per acostar-se a aquest temes, per altra banda.)

"Conclusió: l'ànima no s'anul·la necessàriament amb el cos, conserva el sensorium. És inútil usar el subterfugi d'aquest filòsofs que són de la opinió que l'ànima no es presenta despullada a la mort: asseguren que, sota el bast teixit dels nostres òrgans mortals, s'extenen uns òrgans deslligats i indestructibles, els òrgans propis de l'ànima, immaterials, immortals: ella conserva d'aquesta manera un vehicle idoni per transmetre-li el coneixement de las coses que estan fora d'ella mateixa."

"Déu no va crear la matèria, fou la matèria, al contrari, la que va crear a Déu per mitjà de la operació de l'home."

Aquesta frase rebat tot el que ell mateix diu sobre l'existència d'un Déu cristià, que seria un Déu increat, abans que res. Segons això Déu depèn de l'home. No sé si ell és de tot conscient del que significa aquesta frase. Si Déu existeix des que hi ha homes, llavors Déu no existeix, es només una idea dels homes... Per què aquí, en una sola frase, sembla dir el contrari del que explica en la seva llarga dissertació? És una contradicció o sóc jo que no l'entenc bé? Sembla que pel fet de ser humans això ens hauria de dur implícitament a ser cristians.

"Parlo aquí segons la meva pròpia experiència: quan vaig abandonar els errors del L'Assaig sobre les revolucions per retornar als principis de El geni del cristianisme fou gràcies a una prova negativa que vaig tornar a la veritat positiva."

Aquesta darrera frase resulta il·luminadora sobre el que hi havia en aquella primera obra que va fer que la seva mare s'entristís i la germana li demanés que deixés d'escriure. Pel que sembla a L'Assaig sobre les revolucions es posava amb la religió. Però a la seva segona obra El geni del cristianisme es va redimir, i de quina manera. Ho va fer per influencia familiar, per escriure alguna cosa que no decebés a la seva família (que per altra banda havia mort) o va ser una evolució natural de la seva manera de pensar? Una mica tot, suposo.

Treball i do

"Durant la meva joventut, vaig escriure sovint entre dotze i quinze hores diàries sense deixar la taula en la que estava assegut, tatxant i rescrivint deu cops la mateixa pàgina."
"Una espècie de febre em va devorar durant tot el temps de composició."
"Com un estudi porta a un altre, jo no podia ocupar-me de les meves anotacions franceses sense tenir en compte la literatura i el homes del país en el que residia; em vaig sentir impulsat a aquestes altres investigacions. Em passava el dia y la nit llegint, escrivint, rebent classes d'hebreu (...), fent consultes a les biblioteques y a gent instruïda, vagarejant pels camps amb les meves tossudes ensonyacions, rebent i fent visites. Si hi haguessin efectes retroactius i simptomàtics dels esdeveniments futurs, hauria pogut preveure, per l'ebullició del meu esperit y las palpitacions de la meva musa, la acceptació i l'èxit clamorós de l'obra que havia de donar-me fama."
"Algunes lectures de els meus primers esbossos em serviren per ilustrar-me. Les lectures son excel·lents com a instrucció, quan un no es creu al peu de la lletra las adulacions servils de rigor. Amb tal que a un autor no li manqui la sinceritat, notarà de seguida, per la impressió instintiva dels altres, les parts fluixes del seu treball, i sobretot si aquest treball és excessivament extens o breu, si guarda, no arriba, o excedeix la justa mesura."

Memorias de Ultratumba

Chateaubriand

Chateaubriand ha començat a ser reconegut com a escriptor, i es disposa a escriure les seves obres més importants. Llegeix i escriu, treballa molt. Parla del seu bon amic Fontanes, que també era escriptor, de les converses que tenien. Parla d'ell com del primer amic que va tenir. I és curiós perquè havia conegut molta gent abans.
Menció a part mereix el consell de la seva germana perquè deixi d'escriure. No n'acabo d'entendre la causa. Es per alguna cosa que Chateaubriand havia escrit en la seva primera obra, però, què? És per què es posava amb la religió? Em pregunto, si la seva germana hagués estat al seu costat i no a quilometres de distància, l'hagués influït? Pensem que va ser ella que el va convèncer de que es cases. En tot cas ens hem d'alegrar que aquest cop Chateaubriand no li fes cas, encara que sembla que ell no se n'alegri.

La conexió Charlotte

Memorias de Ultratumba. Llibre X. Chateaubriand s'ha enamorat per primera vegada. Atenció: no estic dient que no hagués conegut cap dona en el sentit bíblic del terme abans; estic dient que s'enamora de debò per primer cop. Té 29 anys. Ella el correspon. Però, ai l'as, està casat! Tot queda en no res - És curiós: la Charlotte és filla d'un clergue rural anglès en la mateixa època que Jane Austen escriu les seves primeres històries on hi apareixen clergues rurals anglesos, en el mateix escenari. Charlotte pertany al món descrit per Jane Austen, són de la mateixa classe social. No en va Chateaubriand i Jane Austen són contemporanis. Quan Chateaubriand coneix Charlotte Jane Austen té 22 anys i ja ha escrit les seves tres primeres novel·les, o està acabant de fer-ho. No sé quina edat tenia Charlotte, però devia ser si fa no fa – Chateaubriand i Charlotte es retroben quan ell té 54 anys i té una bona posició. Ja no passa res, però constaten el seu amor, passat i present, que mai s'ha consumat. Ell l'estima tant que ni tan sols nota que ella ha envellit.

Paraules de Chateaubriand

"Tots nosaltres, mentre vivim, només tenim el minut present; el que segueix pertany a Déu."

"El temps és un vel interposat entre Déu i nosaltres, com la nostra parpella entre l'ull i la llum."

Chateaubriand
Memorias de Ultratumba

L'home que explica històries

Memorias de Ultratumba. Llibre IX. Chateaubriand s'ha enrolat com a soldat a l'exèrcit del Rei –o ex-Rei- de França. És a dir, lluita contra els que fan la Revolució Francesa. Ara entenc que no s'endugués a la seva dona a l'exili. Això de la guerra és una cosa que no comprenc, i menys quan ell sap que és una causa perduda i ho confessa. Em costa entendre què hi va a buscar allà. És per què hi són els seus amics? Es pensava que era el seu deure? És pels privilegis que espera recuperar? Fa de mal dir. Mentrestant, a la seva dona la posen a la presó. Una cosa que m'impressiona és que té els seus "paperots" i escriu mentre està en campanya. És a dir, que fer la guerra no consumeix tot el seu esforç. Li roben les camises, però li deixen els papers. Aquests mateixos papers absorbiran dues bales que li anaven destinades. Chateaubriand parla de "la seva glòria"; els papers són la seva glòria. Està plenament convençut de la seva vàlua com a escriptor. Ho està "a posteriori", o ja ho estava quan no havia publicat res? No ens diu res d'això. No ens ha dit quan va prendre consciència que era escriptor. Potser va ser durant el viatge a Amèrica? Que escriu es dóna per suposat des que va començar el llibre, però no veiem a un escriptor explicant la seva vida d'escriptor, sinó que veiem a un home que viu; a més escriu, però viu. És un home que, malgrat el seu talent, no está aïllat. No es perd en reflexions solitàries ni en "experiències interiors". És un ser social que treu la seva força del món que observa i amb el que es relaciona, i del que és un agut analista. És a la guerra, però la mort i l'experiència de la mort no semblen haver-lo tocat íntimament. Hi ha poc espai en aquestes memòries per les misèries de la guerra, i es fixa més en els detalls positius, com per exemple el mercat o l'home que explicava històries. Això també determina una manera de veure les coses. És una persona amb una visió global, més enllà de la misèria del moment. Sembla haver-lo impressionat més aquell gairebé naufragi que va patir de retorn a França que setmanes de lluitar al front. No és que la guerra no sigui tan o més terrible, però ho ha viscut d'una altra manera. Emmalalteix, però no fa d'això un gran què. Finalment, el llicencien, i jo me n'alegro. No m'agradava tenir-lo al front , per més que ell ens vengui una visió bastant romàntica del que és el front. El que no sé és qué fará a partir d'ara.

Desconcert

Memorias de Ultratumba. No només s'ha casat amb una dona que no estima pels seus diners: ara a més resulta que estan arruïnats i que ha hagut de demanar un préstec. No content amb això, va a una sala de joc i es juga el préstec! A més, perd en una diligència els pocs diners que li queden de tot plegat. Al final els recupera i amb aquest diners pot emprendre el camí de l'exili. Sense la seva dona! Suposo que que em sembli tot tan increïble és perquè va passar en una altra època, a algú amb una altra mentalitat. Però em sembla increïble. Fins ara l'havia comprès, a aquest home. Ara ja no sé que pensar-ne, em desconcerta. Això sí, el text continua estan meravellosament escrit.

Un vell conegut

Memorias de Ultratumba. Ha aparegut Fouché! Chateaubriand no en parla amb l'admiració amb que en parlava Zweig, precisament... Més aviat el té per una rata...

Matrimoni de conveniencia

"Mi viaje a América había dejado un agujero en mi fortuna, mis propiedades de mi herencia de segundón, estaban poco menos que reducidas a nada por la absorción de los derechos feudales: los beneficios simples, que debían corresponderme pro mi afiliación a la Orden de Malta, habían desaparecido junto con los demás bienes del clero en favor de la nación. Esta coincidencia de circunstancias determinó el paso más serio de mi vida: me casaron."
"Su fortuna se estimaba entre quinientos y seiscientos mil francos."
"Retenido por mi lazo indisoluble, compré primero al precio de un poco de amargura las dulzuras de que hoy disfruto."

Sembla que casar-se per conveniència era molt corrent en aquella època entre les classes riques. Chateaubriand parla molt bé de la seva dona, la respecta, sembla que ella n'estava enamorada; però en cap moment diu que l'estimi amb l'amor que ha de tenir un marit. Però era rica, si s'hi va casar. Tampoc sembla que s'hagués volgut casar amb cap altra. Té la seva musa, però sembla que encara no s'ha enamorat de debò.