Immortalitat

Memorias de Ultratumba. Chateaubriand. He llegit el Llibre XVI. Molt emocionant. Explica un episodi que va acabar, perquè ell va voler, amb la seva carrera política a les ordres de Napoleó. L'episodi històric està molt ben explicat, però s'hi veu una gran nostàlgia de l'antic règim, de la superioritat dels nobles a costa del poble, que la revolució, amb tots els seus errors, va corregir. Però no és estrany: els nobles eren els "seus". Ningú es pot llegir això sense donar-li la raó, i en canvi... I és per no perdre's el retrat que fa de Napoleó, de la persona, i de l'emperador. Crec que, a tenor de les seves conclusions, Chateaubriand era un gran estadista, però una mica ingenu per ser home d'estat: això del govern és una feina bruta, i ell no ho veu.
Quina conclusió en trec d'això? Que, dos-cents anys després, poc importa qui va tenir la raó. Chateaubriand va fer el que creia que era just, i ho va explicar a la seva manera. Va triar el seu camí. Napoleó també va triar el seu camí. Tots dos van ser homes extraordinaris, i es van fer immortals, encara que d'una manera completament diferent. Es poden tractar com a iguals, però jo admiro molt més a Chateaubriand, que ho aconsegueix sense vessar sang, només escrivint.
I una cosa que gairebé em passa per alt: la imatge que dóna Chateaubriand de Napoleó no divergeix en absolut de la que ens donava Stefan Zweig a Fouché. (I Zweig no l'havia conegut, a Napoleó, però se'ns dubte havia llegit molt sobre el tema.)