Chateaubriand i els temes profunds

Chateaubriand parla d'un cadàver com d'una casa buida. Encara que això no deixi de ser un tòpic, almenys és veritat. Però també diu que alguns cadàvers poden tenir una expressió serena...
En aquests capítols complementaris fa una digresió sobre l'existència de l'ànima i la necessitat del cristianisme. Ho fa amb més bellesa poètica que arguments racionals. (L'única manera vàlida per acostar-se a aquest temes, per altra banda.)

"Conclusió: l'ànima no s'anul·la necessàriament amb el cos, conserva el sensorium. És inútil usar el subterfugi d'aquest filòsofs que són de la opinió que l'ànima no es presenta despullada a la mort: asseguren que, sota el bast teixit dels nostres òrgans mortals, s'extenen uns òrgans deslligats i indestructibles, els òrgans propis de l'ànima, immaterials, immortals: ella conserva d'aquesta manera un vehicle idoni per transmetre-li el coneixement de las coses que estan fora d'ella mateixa."

"Déu no va crear la matèria, fou la matèria, al contrari, la que va crear a Déu per mitjà de la operació de l'home."

Aquesta frase rebat tot el que ell mateix diu sobre l'existència d'un Déu cristià, que seria un Déu increat, abans que res. Segons això Déu depèn de l'home. No sé si ell és de tot conscient del que significa aquesta frase. Si Déu existeix des que hi ha homes, llavors Déu no existeix, es només una idea dels homes... Per què aquí, en una sola frase, sembla dir el contrari del que explica en la seva llarga dissertació? És una contradicció o sóc jo que no l'entenc bé? Sembla que pel fet de ser humans això ens hauria de dur implícitament a ser cristians.

"Parlo aquí segons la meva pròpia experiència: quan vaig abandonar els errors del L'Assaig sobre les revolucions per retornar als principis de El geni del cristianisme fou gràcies a una prova negativa que vaig tornar a la veritat positiva."

Aquesta darrera frase resulta il·luminadora sobre el que hi havia en aquella primera obra que va fer que la seva mare s'entristís i la germana li demanés que deixés d'escriure. Pel que sembla a L'Assaig sobre les revolucions es posava amb la religió. Però a la seva segona obra El geni del cristianisme es va redimir, i de quina manera. Ho va fer per influencia familiar, per escriure alguna cosa que no decebés a la seva família (que per altra banda havia mort) o va ser una evolució natural de la seva manera de pensar? Una mica tot, suposo.