Saturday, September 30, 2006

Família


Memorias de Ultratumba. Llibre XIII. Capítol 8. Aquí Chateaubriand parla de la seva germana, Lucile. Sembla que tenia alguna mena de trastorn mental. També sembla que no la va poder ajudar.

"Per què havia creat Déu a un ser destinat únicament a patir?"

Friday, September 29, 2006

Ínsula de la il.lusió


Les notes diuen que Sancho Panza no arriba a saber mai què és una ínsula. (El Quixot n'hi ha promès una a canvi dels seus serveis com a escuder). Jo crec que no li importa ínsula, que el que vol és viure aventures. Però és un home pràctic, i no s'ho reconeixeria mai a si mateix, això.

Thursday, September 28, 2006

Sancho Panza entra en acció


"Sancho Panza, que, per altra banda, mai se n'ha vanagloriat, va aconseguir, després de molts anys, a les hores nocturnes, mitjançant la lectura d'una gran quantitat de novel·les de cavalleries i de bandits, apartar de tal manera el seu dimoni, al que posteriorment va batejar amb el nom de Don Quixot, que aquest es va dedicar a realitzar les accions més boges i absurdes, les quals, al no tenir un objecte predeterminat, doncs aquest hauria hagut de ser Sancho Panza, no van fer mal a ningú. Sancho Panza, un home lliure, va seguir indiferent, tal vegada només per cert sentiment de responsabilitat, a Don Quixot en les seves aventures i sobre això va sostenir una gran i útil conversa fins al seu final."

La veritat sobre Sancho Panza
Franz Kafka

Wednesday, September 27, 2006

Cremar llibres


El capellà i el barber, ajudats per la majordoma i la neboda, es disposen a cremar els llibres que han fet embogir a l'Hidalgo *. Això recorda molt una crema de bruixes, pel que té de cremar innocents. De totes maneres, fins i tot amb tants ferms propòsits són incapaços de cremar-los tots, i n'indulten bastants (Alguns dels quals, cosa curiosa, i suposo que pel bé del Quixot (!) es queden ells. Quina barra.)
Es tracta d'una espoliació, que a més, no serveix de res, perquè el mal ja estava fet. No sé com reaccionarà l'afectat davant d'això, però de totes maneres està clar que els llibres ja no els necessita. El que ell necessita ara es viure aventures.
(* Hidalgo - Aquí hauria d'escriure gentilhome, que és la traducció al català d'Hidalgo, però, i ja em perdonareu, tractar el Quixot, i a qualsevol, de "gentilhome" fa riure.)

Els que se salven



Amadís de Gaula (un castellà)
Palmerí d'Anglaterra (un portuguès)
Tirant lo Blanc (un valencià)

(ni ha més, però són de poesia del segle XVI, i amb això ja no m'hi fico)

Fragments


"Entraron dentro todos, y la ama con ellos, y hallaron más de cien cuerpos de libros grandes, muy bien encuadernados, y otros pequeños; y así como el ama los vio, volvióse a salir del aposento con gran priesa, y tornó luego con una escudilla de agua bendita y un hisopo, y dijo:
_ Tome vuestra merced, señor licenciado; rocíe este aposento, no esté aquí algún encantador de los muchos que tenen estos libros, y nos encanten, en pena de las que les queremos dar echándolos del mundo."

"_ No – dijo la sobrina-; no hay para qué perdonar a ninguno, porque todos han sido los dañadores; mejor será arrojarlos por las ventanas al patio, y hacer un rimero dellos, y pegarles fuego; y sino, llevarlos al corral, y allí se hará la hoguera, y no ofenderá el humo.
Lo mismo dijo el ama: tal era la gana que las dos tenían de la muerte de aquellos inocentes;"

"que no le hubiera traído a España y hecho castellano, que le quitó mucho su natural valor, y lo mesmo harán todos aquellos que los libros de versos quisieren volver en otra lengua: que, por mucho cuidado que pongan y habilidad que muestren, jamás llegarán al punto que ellos tienen en su primer nacimiento."

"_¡Válame Dios! –dijo el cura, dando una gran voz-. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos.(...) con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros desde género carecen."

Miguel de Cervantes
El Quijote

Tuesday, September 26, 2006

Despertar


"_Qui llegeix, enfolleix..."

"Però a poc a poc descobria que els autors intentaven crear, a través dels personatges que feien moure, símbols perennes de realitats quotidianes."

Miguel Torga
La creació del món
El tercer dia

La mirada


"Un famós escriptor de sensibilitat potser femenina, com a mínim segons la idea tradicional de sensibilitat, ens va deixar ensenyat que la principal facultat que pot tenir l'escriptor de novel·les modern no és el respecte dels cànons estilístics, ni l'encadenament trepidant de l'acció, ni tan sols l'absoluta coherència de la trama. Aquest escriptor, que es deia Marcel Proust, va demostrar en una novel·la gairebé absurda, de milers de pàgines d'extensió, que el do principal que té el novel·lista modern és el do de la mirada. I la mirada, en Proust, es la finor i la profunditat en la observació del detall i també del conjunt, la capacitat de prestar atenció minuciosament el transcurs de la vida i de recrear-la després, amb tot el seu volum i intensitat, en les pàgines escrites. La mirada es descobrir el que som però també el que no som, com si en realitat poguéssim ser-ho. La mirada és aproximar-se a la realitat amb devoció i emportar-se-la com a botí per vessar-la curosament sobre el paper."

Lorenzo Silva
La mirada femenina

Desdoblament de personalitat


El Quijote. Miguel de Cervantes. Capítol V. El que passa en aquest capítol, segons les notes, és un plagi que perpetra Cervantes (tot i que les notes eviten aquesta paraula) Es a dir, plagiant un text dolent Cervantes el converteix en bo. La sabia molt llarga, aquest home! Apart d'això, evidentment no sé res del romanç que recita El Quixot ni sobre aquest Marquès de Màntua amb qui ell creu estar parlant. Es pensa que és dues persones diferents, personatges literaris, i sembla que li hagi tocat massa el sol. Però en realitat ha llegit massa llibres de cavalleries i l'han apallissat. Però, i això és un detall bo, no té cap ferida.
Ai, que els llibres perillen!

Monday, September 25, 2006

La bellesa de Dulcinea


"_Si os la mostrara - replicó don Quijote -, ¿ qué hiciérades vosotros en confesar una verdad tan notoria? La importancia está en que sin verla lo habéis de creer, confesar, afirmar, jurar y defender;"

El Quijote
Miguel de Cervantes
(referint-se el Quixot a la bellesa de Dulcinea)

És commovedor com el Quixot, que no l'ha vist mai, defensa la bellesa de Dulcinea. I és que res no és més bonic que les nostres quimeres... Per mi, això el fa més cavaller que la llança, l'armadura, el cavall o els propòsits de defensar els dèbils. Defensar a la dama és l'essència de la cavalleria.
En aquest capítol li passen dues aventures, segons les notes molt pròpies dels llibres de cavalleries. Bé, la inspiració que porta al Quixot a emprendre-les és pròpia dels llibres de cavalleries, el resultat ja no... Pobre home, em sembla que ha començat el ball de bastons. Estic impacient perquè es trobi amb el Sancho Panza, així almenys tindrà algú amb qui compartir-ho.
(Veig que m'hauré d'acostumar a llegir les notes després de llegir el capítol, sinó m'espatllen la intriga...)

Màxima llatina


"Festina lente"
(afanya't a poc a poc)

Impediments


Lais. Maria de França. El pobret. Vet aquí un lai, que, si no fos per les notes a peu de pàgina, no hagués entès. En aquest lai sí que hi ha allò que jo anomeno reconciliació, i que no sé si és la paraula, encara que en un principi no ho sembli. Al final queda un pretendent, i malgrat el seu estat, això no l'hauria de privar de fer l'amor cortès, de parlar amb la seva dama i de lluitar per ella. Si abans la dama no es ficava al llit amb cap del quatre quan en podia haver escollit un, per què es lamenta de no poder-ho fer ara? No poden continuar tenint la mateixa relació que tenien fins llavors? Em sembla millor tenir-la amb un que tenir-la amb quatre, per més platònica que sigui. Per això no em sembla tanta desgracia per ella. Al cap i a la fi es queda igual, menys admirada, això sí. Però pel cavaller si que deu ser-ho, de desgracia. Ara que la tenia per ell sol!

Friday, September 22, 2006

Boig encantador

El Quijote. Miguel de Cervantes. Capítol III. El Quixot és ordenat cavaller. La manera com passa això, és, segons les notes, la clau per comprendre la novel·la. És a dir, que mentre el Quixot pensa que fa coses molt nobles, l'altra gent el prenen per boig. Però això és un llibre, i la bogeria del Quixot té el seu encant. Suposo que si fos un cas real ja seria una altra cosa... La màgia dels llibres és aquesta, que la bogeria del Quixot ens pot semblar encantadora, quan si ens trobéssim amb algú així arrufaríem el nas.

El lladre erudit


"El ladrón se había dado cuenta de que el dinero estaba disimulado en algún libro de la biblioteca.¡Pero había tantos!
Comenzó por las más altos y le fue ganando la apetencia de leer, la ansiedad de adivinar.
La casa era una casa de campo y estaba abandonada. Tenía tiempo para sus pesquisas.
Se adentró en las páginas escritas por los que prefieren escribir a robar y gastar en eso sus largas noches.
Él notaba que la realidad resultaba así más robada que por él mismo.
Hubo un momento en que sin haber encontrado los billetes estaba ya en los libros de las estanterías bajas, y entonces se sintió tan preparado que hizo unas oposiciones."

Ramón Gómez de la Serna
Caprichos

Thursday, September 21, 2006

Frases


"No s'ha de mitificar la lectura, perquè hi ha molts llibres que són encara menys interessants que la tele."

Jorge Semprún
Qué leer

"Els diaris s'escriuen sempre per algú. Es dóna importància a allò quotidià. Però s'ha de seleccionar, l'important són las connexions significatives. Hi ha coses eternes, encara que no las apuntis, y altres coses que encara que s'apuntin no són res."

Carmen Martín Gaite
Cuadernos de todo

Wednesday, September 20, 2006

Veure la realitat


El Quijote. Miguel de Cervantes. Capítol II. Quan el Quijote creu que el xiulet del porquer és música, que el peix és bo, que el pa és blanc, que les dones de vida fàcil són dames, i que l'hostaler és l'amo del castell, en realitat ens està dient que hauria d'existir la franca hospitalitat, i que no haurien d'existir la mentida, ni el menjar dolent, ni l'amor mercenari, ni els hostalers lladres.
(Nota: aquesta idea no és meva, ho vaig llegir en algun lloc, no recordo on, ni qui ho va dir. Però sempre ho he recordat, i em sembla que és ben cert.)

Humanitat


Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. Capítol II. És evident que aquest home (el pare de Frank) té un problema amb la beguda, però que estima als seus fills. És a dir, veig que els estima per com els porta a coll, per com els acompanya a la comuna, per com plora quan es moren. Però en canvi, es beu el que ells haurien de menjar. No ho fa per maldat, té un problema, és alcohòlic, no ho pot evitar. Ha de ser terrible els remordiments de consciència que ha de provocar una cosa així, però també ha de ser terrible per la família, que no en té cap culpa. I, perdoneu que us ho digui, però la cultura irlandesa no ajuda: els passa qualsevol cosa, i només fan que beure. Per celebrar i per enterrar. Allà un alcohòlic no es pot curar de cap de les maneres. Si és que curar-se és possible, és clar. Beure és socialment acceptat, és com un símbol de masculinitat. Entenc en Malachy, ell ha de beure. Però ha de beure fins el punt de negar el pa las seus fills? Hi ha d'haver altres maneres. Per qui em sap greu és pels nens, i per l'Àngela.
En aquest capítol també es veu allò de que com més ignorant i pobre és una societat, més intolerant és amb els que venen de fora. Ho és que ho som sempre, així, els humans?

"La lluna de Limerick brillava tant que se'n veien bocins a l'aigua, i jo volia recollir-ne els bocins, però com, amb les puces que se m'enfilaven per les cames?"

Frank McCourt
Les cendres d'Àngela

Saturday, September 16, 2006

El vell amic escriu



"Antes de arriesgarme a dar la obra a la imprenta, se la mostré a monsieur de Fontanes: éste había leído ya unos fragmentos manuscritos en Londres. Cuando llegó al discurso del padre Aubry, al pie del lecho de muerte de Atala, me dijo bruscamente con ruda voz: "¡Esto no funciona; es malo; rehágalo!" Yo me retiré desolado; no me sentía capaz de hacerlo mejor. Quería arrojarlo al fuego; pasé desde la ocho hasta la once de la noche en mi entresuelo, sentado a mi mesa, la frente apoyada en el dorso de mis manos extendidas y abiertas sobre mi papel. Estaba resentido con Fontanes y conmigo mismo; ni siquiera trataba de escribir, de tanto como desesperaba de mí. Hacia medianoche, me llegó la voz de mis tórtolas, dulcificada por la distancia y vuelta más lastimera por la prisión en que las tenía encerradas: me volvió la inspiración; escribí de corrido el discurso del misionero, sin una sola interlínea, sin tachar una sola palabra, tal como quedó y tal como puede leerse hoy. Con el corazón palpitante, se lo llevé por la mañana a Fontanes, quien exclamó:"¡Eso es, eso es!, ¡ya le dije que lo mejoraría usted!"

"la vida del ateo es un terrorífico
relámpago que no sirve sino para descubrir un abismo."

Chateaubriand
Memorias de Ultratumba

Qué llegeix la gent al tren?


Ahir vaig tenir ocasió d'anar amb tren, i em vaig veure molta gent que llegia, tanta que em va sorprendre (pel que es veu jo no sóc l'única que llegeix, aquí). Però, ai l'as, només vaig poder veure què llegien una petita part de la gent que vaig veure que llegien.
La primera és una noia que, dreta, llegia El mar, de John Banville. N'he llegit un llibre d'aquest autor, potser en parlaré. Llavors, hi havia un noi dret que llegia (l'estava acabant) El jardinero fiel, de John le Carré. Aquest és el de la Casa Rusia, que sembla que s'ha reciclat després de la Guerra Freda. Asseguda a terra, una noia llegia Extraña en un tren, d'una autora que no vaig poder desxifrar. Títol inspirat en el llibre de la Highsmith, suposo. I al tren. Al seu costat, també assegut a terra, un noi llegia una revista d'escalada. Escalada! No tenia ni idea de que hi haguessin revistes d'escalada. Pel que vaig poder observar el concepte és semblant a qualsevol revista femenina, només que no parla de roba o de sexe. Però el concepte és el mateix. Ja assegut davant meu, un noi llegia Reglamento internacional para el abordaje en alta mar, un llibre tot ple de dibuixos amb fletxetes. (Existeixen llibres d'això?) Suposo que un llibre així no és llegeix per plaer. Es devia estar traient el carnet de patró de veler? Estudiava nàutica? Misteri. Al seu costat una noia llegia apassionadament un llibre petitet, molt gastat, amb pinta de best-seller, però no vaig poder veure'n el títol. Al meu costat, un noi llegia el diari. Abans que passes pàgina, vaig poder llegir que l'Antàrtida s'està fonent i que Venècia s'enfonsarà en el mar. No sé quin diari devia ser... O sigui que ja ho veieu, la gent llegeix, i apassionadament. Suposo que faig com les embarassades, que només fan que veure altres embarassades a tot arreu. Sembla que jo només veig gent que llegeix.

Wednesday, September 13, 2006

Posar nom


Don Quijote de la Mancha. Capítol I. Veig que Don Quijote comença fent com Déu, posant nom a les coses. Tot això té un to de conte de fades que m'encanta.

"él se enfrascó tanto en su letura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer se le secó el cerebro, de manera que vino a perder el juicio."

"se dio a entender que no le faltaba otra cosa sino buscar una dama de quien enamorarse; porque el caballero andante sin amores era árbol sin hojas y sin fruto y cuerpo sin alma."

Miguel de Cervantes
El Quijote

Isaac Asimov


Isaac Asimov era nord-americà, fill de pares russos immigrats. El vaig descobrir gràcies als articles que escrivia al Muy Interesante, quan encara era viu. Un dia, en una llibreria, vaig trobar un llibre seu. Davant la sorpresa, me'l vaig comprar, i aquí va començar tot. També vaig treure molts dels seus llibres de la biblioteca, uns exemplars en català preciosos. Es podria dir que Asimov va ser un dels escriptors que vaig llegir més exhaustivament durant la meva adolescència, potser per la quantitat d'obres que té, i no ho he llegit tot d'ell, ni de bon tros. Va escriure moltes novel·les, però també moltes obres de divulgació científica, fins i tot d'història. Una cosa que em feia gràcia d'ell és que per parlar de l'extensió dels seus textos parlés de la quantitat de paraules: un text de 3.000 paraules, o de 4.000, per exemple. Em semblava una manera molt graciosa de referir-s'hi. Parlant d'Asimov, és inevitable pensar en el llibre Jo, Robot, en les Tres Lleis de la Robòtica i en el personatge de Susan Calvin, que avantatjava a qualsevol home en la comprensió d'aquestes màquines, per bé que no sempre interpretés igualment bé a les persones. Parlant d'Asimov és inevitable pensar en la sèrie de La Fundació, que primer va ser una trilogia i es va acabar convertint en un culebron galàctic que ni la Guerra de les Galàxies. Els tres primers llibres de la sèrie de La Fundació són alguns dels llibres que més m'han impactat a la meva vida. Llavors la cosa degenerava, s'hi barrejaven els robots, però sempre quedava un cert interès per la història. Parlant d'Asimov és inevitable parlar de La fi de l'Eternitat, un clàssic dels viatges en el temps, de L'Home Bicentenari, una història commovedora, o d'un curiós llibre d'extraterrestres, Fins i tot el déus, que tenia el subtítol de "Fins i tot els déus lluiten en va contra l'estupidesa". També Viatge al·lucinant, en que uns científics viatjaven al l'interior del cos humà en el marc de la Guerra Freda, o Némesis, ja més fantasiós.
Fa poc, el meu llibreter em va dir que Asimov era un escriptor que s'havia de conèixer, que li estranyava que la gent no el conegués. Mai no se m'hagués ocorregut pensar-ho així, la veritat. Durant tot el temps que vaig estar llegint l'Asimov, no vaig conèixer a ningú que ni remotament sabes qui era o que se l'hagués llegit o que hi tingués el més mínim interès. Per tant, que la gent no el conegui no m'estranya gens. Esperar una altra cosa seria enganyar-se. El que em sorprèn es trobar algú que s'hagi llegit Les Fundacions, per exemple. Això sí que em sorprèn.

Tuesday, September 12, 2006

Rosa o feminista?


He dit que Norte y Sur és una novel·la rosa. Bé, haig de reconèixer que això no és veritat. Podríem dir que és una novel·la romàntica culta, d'alguna manera. Però no té elements del que m'imagino que són les novel·les roses ( i ho dic sense tenir gaire experiència en la seva lectura), perquè, per exemple, la Margaret ha de salvar a en Thornton dues vegades, i això no passaria en una novel·la rosa, crec, on sempre seria l'home qui salvaria a la dona. Aquest element és el que, a més, la dota de modernitat. Vaig dir que en l'escena del sopar a cals Thornton l'autora s'escudava en el tòpics més comuns sobre el sexe femení. Doncs bé, haig de reconèixer que en el comportament de la Margaret no hi ha tòpics, és molt modern. No sé si seria una novel·la feminista, perquè passar de considerar-la novel·la rosa a considerar-la novel·la feminista em sembla una mica radical, però si que és una novel·la innovadora pel que fa al paper de la dona. Li dóna un paper actiu en la recerca de la seva pròpia felicitat, i això està molt bé.

Monday, September 11, 2006

Tornem-hi, serà possible?


Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. Ostres, ostres, ostres! No explico res per si algú té ganes de llegir-se el llibre. No li vull espatllar. I jo que em preguntava si això era una novel·la rosa! Un final feliç, però diferent, molt diferent del que m'esperava. En Henry Lennox ha estat es primer de veure-ho, perspicaç com és. Ah, l'amor. I tot tan fàcil, tan senzill, tan ben conjuntat… com als llibres! De totes maneres jo no sé si m'hi casaria en aquestes circumstàncies... És broma! (Circumstàncies una mica incoherents amb la resta del llibre, per cert) Oh, què romàntic... La part bonica de ser rica ha de ser poder declarar-te d'aquesta manera... En fi. Que bonic.
Una cosa em queda per dir: deu ser un dels llibres amb un dels índex de mortalitat més alts que he llegit mai. Gairebé cada cinc capítols mor un personatge... i això no és pas dolent, deixa bones herències... Ah, què seria de les novel·les roses sense les herències!

Serà possible?


Serà possible que la Margaret es quedi amb en Henry Lennox? Qualsevol ho pensaria, vist el que acabo de llegir. És per donar emoció? Doncs em moro de la curiositat...

A punt d'acabar

Em queden cinc capítols de Norte y Sur: una mica menys de 40 pàgines. Si vull, aquesta tarda mateix l'acabo. El vaig començar el 23 de març d'aquest any. Avui som 11 de setembre. És a dir, fa sis mesos que el llegeixo. És un llibre que ha tingut els seus alts i baixos, així com els seus moments àlgids (la manifestació) i els seus moments fluixos (el sopar a cals Thornton), però no em penedeixo d'estar-lo llegint. Quan fa cinc mesos que llegeixes un llibre, què voleu que us digui, s'hi creen com uns llaços. Ben segur que deixarà un buit. El trobaré a faltar, trobaré a faltar a la Margaret i al ferreny Sr. Thornton. Ell és atractiu no per ser un gran empresari o molt ric, sinó per la manera com l'estima a ella, i per com actua respecte a aquest amor. A la Margaret jo no la veig especial, sinó que la veig com una noia normal, introvertida, sensible i amb bons sentiments. I intel·ligent, encara que una mica ingènua respecte al altres i respecte a si mateixa. Tant ella com en Thornton són persones fortes. Vull dir que sobreviuran, junts o separats, a Milton si és que acaben a Milton, o on sigui. Ja no queda més que la curiositat per veure com orquestra el final feliç l'autora. Estic impacient per veure-ho.

Sant Tornem-hi


"Vanitat de l'home que oblida y és oblidat!"

Chateaubriand
Memorias de Ultratumba
Llibre XIII

Doncs sí, després d'un temps de descans, m'hi torno a posar. Sembla que Chateaubriand ha tornat a París, que tot està molt canviat, i que escriu. Què se n'ha fet de la seva dona?

Sunday, September 10, 2006

Enganyant-se a si mateixa


Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. La Margaret finalment explota, i es confessa amb el Sr. Bell. La mentida que va dir! Ella es pensa que el que l'importa és la bona opinió del Sr. Thornton com un amic més, no pensa en res més. Però és evident que d'algú que no t'importa d'una manera especial no et preocupa tant la bona opinió. Segur que si li hagués passat el mateix amb el Sr. Lennox no hi donaria ni la meitat de voltes. S'hauria d'adonar que la preocupa massa el que el Sr. Thornton pensa d'ella... però encara no se n'adona.

"La natura no canviava i era sempre jove."

Primer capítol


Les cendres d'Àngela. Frank McCourt. He acabat el Capítol I, el temps de la seva infantesa que transcorre als Estats Units. Com es coneixen els seus pares, com comencen a néixer fills, la gana que passen, el veí donant-los fruita, la mort de la seva germana petita, i finalment, orquestrat per les cosines, el retorn a Irlanda. És entendridor quan Frank desitja tenir per mares les seves veïnes, perquè així menjaria sopa i puré de patates, o simplement menjaria, cada dia. Es molt trist que per l'alcoholisme d'un pare, un nen no tingui res per menjar.

"i totes dues ens ensenyen a ocupar-nos dels bessons, com rentar-los el cul i com rentar els parracs del bolquers després que els deixin cagats del tot. La senyora Leibowitz en diu bolquers i Minnie en diu llençolet, però és igual com en diguin perquè els bessons els deixen cagats igualment."

Thursday, September 07, 2006

Deixo un llibre


Deixo Els homes són de Mart, les dones són de Venus. És un rotllo patatero i no m'interessa per res. No dic que el llibre no serveixi o que no tingui raó. Simplement el trobo repetitiu, ple de tòpics i amb un to didàctic insuportable. A més, està escrit d'una manera que sembla justificar que un home es comporti com un imbècil. Buscaré algun altre llibre d'autoajuda que pugui ser divertit.

Wednesday, September 06, 2006

Babieca

Després de copioses investigacions (o he buscat al diccionari) estic en condicions d'afirmar que Babieca era el cavall que muntava El Cid.

Versos del començament


El Quijote. Al libro de don Quijote de la Mancha. Abans de començar el llibre, segons és costum a l'època, hi trobem uns versos. La veritat és que apenes conec tots aquest personatges literaris que li fan versos al Quijote, o sigui que aquest versos no em diuen res. A destacar el diàleg entre Babieca i Rocinante, el cavall del Quixot, que és molt divertit. No sé qui deu ser aquest Babieca, i al que fa les notes li deu sembla que ja ho hauríem de saber, perquè no ho hi ha cap nota que ho expliqui. En algun dels versos diu que Babieca era besavi de Rocinante. Però, de qui era cavall Babieca?

Les cendres d'Àngela


"Quan rememoro la meva infantesa em pregunto com vàrem poder arribar tan sols a sobreviure. Va ser, evidentment, una infantesa miserable: les infanteses felices no valen el vostre temps. Pitjor que la infantesa miserable habitual és la infantesa miserable irlandesa, i encara pitjor és la infantesa miserable irlandesa i catòlica."

Frank McCourt

Tuesday, September 05, 2006

Infantesa irlandesa

He començat Les cendres d'Àngela, de Frank McCourt. De moment m'interessa bastant, o sigui que continuaré llegint. És un llibre molt fàcil de llegir, on es passa fluidament d'un pàgina a l'altre. Explica desgracies, la pobresa que van passar, la fam, el pare alcohòlic, però ho fa sense compadir-se i sense dramatitzar, traspuant optimisme, bonhomia i bon humor. I això, ateses les circumstàncies, és molt difícil d'aconseguir. Però Frank McCourt ho aconsegueix.

Monday, September 04, 2006

El pensament de Henry Lennox


Norte y Sur. Elisabeth Gaskell. M'adono que el que pensa aquest personatge sobre el pare de la Margaret és el mateix que penso jo. El cas és que em fa gràcia, perquè Henry Lennox és el "dolent", la persona amb qui la Margaret mai es casarà perquè ha percebut que "no té els sentiments correctes" sobre la vida i les coses. No deixa de ser curiós.

Frase


"Per escriure quelcom, has de demostrar que tu saps més de la història que el lector."

Clara Gamboa Guzmán

Pròleg


(em perdonareu que no tradueixi a Cervantes)

"no os han de cortar la mano con lo que escribistes"

"Y con estos latinicos y otros tales os tendrán siquiera por gramático"

"sino procurar que a la llana, con palabras significantes, honestas y bien colocadas, salga vuestra oración y período sonoro y festivo, pintando, en todo lo que alcanzáredes y fuere posible, vuestra intención; dando a entender vuestros conceptos sin intricarlos y escurecerlos. Procurad también que, leyendo vuestra historia, el melancólico se mueva a risa, el risueño la acreciente, el simple no se enfade, el discreto se admire de la invención, el grave no la desprecie, ni el prudente deje de alabarla."

Miguel de Cervantes
El Quijote

(Presento que en aquest llibre hi haurà molt a subratllar. Ja he fet punta al llapis...)

Friday, September 01, 2006

La velocitat dels cavalls


Lais. Maria de França. Milon. Un bonic lai, en el que sí que hi ha aquella reconciliació de la que parlava l'altre dia (Encara que no sé si és la paraula). Un parell de detalls: "A les ciutats per les que passaven descansaven set cops al dia, feien alletar al nen, vestir-lo de net i banyar-lo." Aquesta és ben bé una frase escrita per una dona; la feina i el detall de cuidar un nen petit que només una mare sap. Un pare també, es clar, però ben segur que un home ho hagués escrit diferent, això, donant importància a altres coses, com la velocitat dels cavalls o la mida del carruatge, per exemple. ( Aquesta frase és una mica broma, però no del tot.) L'altre frase que vull destacar és la darrera: "Amb gran dolçor visqueren després nit i dia." Quin manera més bonica de dir-ho!