Amors platònics

Tinc comprovat que fins i tot l'escriptor més dolent té frases que enamoren de tant en tant. Em va passar amb un escriptor bastant consagrat (del que no diré el nom per no crear polèmica). Vaig llegir una frase seva per Internet, i em va captivar. Vaig pensar: l'he de llegir. Vaig treure un llibre seu de la biblioteca tota emocionada. Es text de la contraportada ja em va fer mala espina, però no en vaig fer cas. Ostres! Sort que no l'havia comprat! En aquell llibre hi havia una narració on el protagonista passava les mil i una... per una pedra. Em va semblar absurd. Simplement no ho vaig entendre. La sensació que vaig tenir llegint-lo així, en més quantitat, és que jo també ho podia escriure, allò. (I això és el pitjor que em pot passar amb un escriptor) I que si ho escrigués jo seria dolent, però com que ho escriu ell, sembla bo... I llavors pensava, i la frase que em va captivar, i que jo no podria escriure, d'on l'ha treta? Perquè no és manté a aquest nivell tant per sobre de la vulgaritat que prometia? Vull dir que a l'escriptor més mediocre els astres se li alineen de tant en tant, i salta l'espurna. El difícil, és clar, és mantenir aquesta espurna. Per sort normalment no passa això, i un mateix escriptor se sol mantenir sempre dins uns paràmetres de qualitat, i si és bo en una frase, ho és sempre. Això és el que passa en la majoria de llibres que llegeixo. Però, per si de cas, recordeu-me que aprengui a no enamorar-me dels escriptors per un sol escrit, ni a mitificar mai una sola frase.