Fa exactament vuit mesos i set dies que faig el bloc. 247 dies, més o menys. Fa dos missatges vaig arribar al missatge número 200. He dubtat abans de celebrar-ho. Vaig celebrar el 100, però el 200, cal? De totes maneres al final he decidit fer-ho. Mai se sap quan durarà això, i tot el que sigui celebrar alguna cosa és cosa bona. Després de 203 missatges pel bloc, ja hi començo a tenir una mica més la mà trencada. Al principi tenia por de no saber què dir; al final he comprovat que sempre se m'acut alguna cosa. Continuo sense tenir la certesa de la quantitat de gent que em llegeix. Al principi, quan sabia que no em llegia ningú, jo escrivia igual, i era perfectament feliç. Ara sé que hi ha algú que em llegeix, no molta gent, però algú, i això em posa una mica nerviosa. És com si m'estiguessin observant. No és que preferís que no em llegís ningú (al cap i a la fi faig el bloc), però bé, quan sabia que no em llegia ningú estava molt més tranquil·la. No es que no m'agradi tenir lectors, al contrari, m'afalaga. Però és un pes. No sé què em va passar pel cap quan vaig decidir fer públiques les meves impressions de lectura... I no és pas que escrigui res especial. I pel que he comprovat llegit altres blocs, sóc perfectament conscient que el meu bloc resulta fins i tot un pèl avorrit. De vegades la vanitat perquè els altres vegin el que em escrit ens fa perdre la intimitat amb que ho escriuríem si no hi hagués ningú llegint. Però ara que ja ho tinc endegat, i una mena d'amor propi no em permet de deixar-ho córrer... de moment. No es tracta d'anar deixant coses a mitges. I tinc molts llibres a mig llegir. Recapitulant es pot dir que estic llegint: Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand (ara faig una pausa entre la primera part i la segona); Lais, de Maria de França (em queda poc per acabar-lo); La creació del món, de Miguel Torga (estic molt al començament), Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell (estic al tercer terç); Els homes són de Mart i les dones són de Venus, de John Gray (el llegeixo per donar un toc menys seriós al bloc, no se si ho aconsegueixo; vaig pel segon capítol); Una Ola, de John Ashbery (és poesia, per tant no el llegeixo de manera continuada); Poemas Escogidos, d'Adam Zagajewski (també poesia, el mateix). I en tinc molts per començar, dels quals millor no cito títols, ja s'anirà veient. M'adono que són molts llibres, potser massa. Em pregunto què deurà pensar algú que vegi que llegeixo tot això. El meu llibreter l'altre dia en deia: "De vegades sento gent per la radio que parla de que està llegint un llibre. Una vegada un va dir que en llegia dos al mateix temps. Però mai he sentit ningú que digués que en llegia de cop tants com en llegeixes tu." En canvi jo sé que hi ha gent que ho fa. Tan estrany és? Potser sí. Què significa? Una ment massa dispersa, potser? Incapaç de concentrar-se en una sola cosa? El cas és que a mi m'agrada més llegir així, fent petits tastets d'aquí i d'allà. Com que és una cosa que faig per mi mateixa, tampoc no em sento obligada a donar masses explicacions. No és que sigui premeditat, simplement amb el temps ha esdevingut així. No ho feia pas quan era adolescent! Llavors agafava un llibre i no el deixava fins que no l'havia llegit del començament fins al final. Ah... quins temps aquells... Mai no he tornat a llegir amb aquella intensitat, i això que ara llegeixo llibres molt millors. Bé, fins aquí les reflexions generades pel missatge número 200. (Si us heu empassat els 200 missatges, us mereixeu una felicitació: Felicitats!)
Saturday, August 19, 2006
Missatge número 200: Visca!
Fa exactament vuit mesos i set dies que faig el bloc. 247 dies, més o menys. Fa dos missatges vaig arribar al missatge número 200. He dubtat abans de celebrar-ho. Vaig celebrar el 100, però el 200, cal? De totes maneres al final he decidit fer-ho. Mai se sap quan durarà això, i tot el que sigui celebrar alguna cosa és cosa bona. Després de 203 missatges pel bloc, ja hi començo a tenir una mica més la mà trencada. Al principi tenia por de no saber què dir; al final he comprovat que sempre se m'acut alguna cosa. Continuo sense tenir la certesa de la quantitat de gent que em llegeix. Al principi, quan sabia que no em llegia ningú, jo escrivia igual, i era perfectament feliç. Ara sé que hi ha algú que em llegeix, no molta gent, però algú, i això em posa una mica nerviosa. És com si m'estiguessin observant. No és que preferís que no em llegís ningú (al cap i a la fi faig el bloc), però bé, quan sabia que no em llegia ningú estava molt més tranquil·la. No es que no m'agradi tenir lectors, al contrari, m'afalaga. Però és un pes. No sé què em va passar pel cap quan vaig decidir fer públiques les meves impressions de lectura... I no és pas que escrigui res especial. I pel que he comprovat llegit altres blocs, sóc perfectament conscient que el meu bloc resulta fins i tot un pèl avorrit. De vegades la vanitat perquè els altres vegin el que em escrit ens fa perdre la intimitat amb que ho escriuríem si no hi hagués ningú llegint. Però ara que ja ho tinc endegat, i una mena d'amor propi no em permet de deixar-ho córrer... de moment. No es tracta d'anar deixant coses a mitges. I tinc molts llibres a mig llegir. Recapitulant es pot dir que estic llegint: Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand (ara faig una pausa entre la primera part i la segona); Lais, de Maria de França (em queda poc per acabar-lo); La creació del món, de Miguel Torga (estic molt al començament), Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell (estic al tercer terç); Els homes són de Mart i les dones són de Venus, de John Gray (el llegeixo per donar un toc menys seriós al bloc, no se si ho aconsegueixo; vaig pel segon capítol); Una Ola, de John Ashbery (és poesia, per tant no el llegeixo de manera continuada); Poemas Escogidos, d'Adam Zagajewski (també poesia, el mateix). I en tinc molts per començar, dels quals millor no cito títols, ja s'anirà veient. M'adono que són molts llibres, potser massa. Em pregunto què deurà pensar algú que vegi que llegeixo tot això. El meu llibreter l'altre dia en deia: "De vegades sento gent per la radio que parla de que està llegint un llibre. Una vegada un va dir que en llegia dos al mateix temps. Però mai he sentit ningú que digués que en llegia de cop tants com en llegeixes tu." En canvi jo sé que hi ha gent que ho fa. Tan estrany és? Potser sí. Què significa? Una ment massa dispersa, potser? Incapaç de concentrar-se en una sola cosa? El cas és que a mi m'agrada més llegir així, fent petits tastets d'aquí i d'allà. Com que és una cosa que faig per mi mateixa, tampoc no em sento obligada a donar masses explicacions. No és que sigui premeditat, simplement amb el temps ha esdevingut així. No ho feia pas quan era adolescent! Llavors agafava un llibre i no el deixava fins que no l'havia llegit del començament fins al final. Ah... quins temps aquells... Mai no he tornat a llegir amb aquella intensitat, i això que ara llegeixo llibres molt millors. Bé, fins aquí les reflexions generades pel missatge número 200. (Si us heu empassat els 200 missatges, us mereixeu una felicitació: Felicitats!)
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
3 comments:
Ei, jo et llegeixo, tot i que no he llegit cap dels llibres que tens entre mans. Suposo que si algun dia llegeixes algun llibre que jo hagi llegit anteriorment els teus posts seran molt més propers. Ara els teus posts són una mica com personatges que no conec de res, que els passen coses. Però són divertits, al cap i a la fi.
Jo no llegeixo tants llibres a la vegada com tu. Jo sóc una mica caòtica, també, però quan començo un a novel.la, l'he d'acabar. És diferent amb la resta de llibres que llegeixo. Tinc la casa plena de llibres que no són novel.les i aquests els vaig llegint mica en mica, ara un, ara l'altre. I diria que en llegeixo més que tu a la vegada... però llegir-los és un dir, perquè em puc passar un mes o dos sense fer cas a un dels meus llibres i tornar-lo a agafar un dia, llavors agafar-ne un altre... Però novel.les no. Les novel.les d'una en una!
Tinc el costum, des de fa alguns anys, de llegir més de dos llibres alhora. Però ho faig d'acord amb el meu estat del moment: si a la nit, quan estic al llit, estic cansat llegeixo una obra de relats i articles (ara estic amb Ray Bradbury, Empar Moliner i John Cheever), abans de sopar, caps de setmana i estones trobades llegeixo obres de més "volum": ara he començat les Memorias de Ultratumba, tinc avançat La vida instrucciones de uso de Georges Perec.
Cadascú troba el seu punt de lectura, però això no és important: el que és important és necessitar llegir.
Tens raó Tomàs: l'important és la necessitat de llegir.
Post a Comment