21 grams

Norte y Sur. Amb l'excusa de fer una bona obra (cosa que ni tan sols la mirada arrogant de Margaret li pot impedir), el senyor Thornton porta fruita a la Sra. Hale. A ell mateix es pot enganyar, però a nosaltres no ens enganya: la fruita és una excusa per estar a prop de la Margaret. I està molt bé.
Es mor Bessy Higgins. La Margaret no plora. No vull dir res amb això; plorar o no plorar és una cosa molt personal. Va a veure el cadàver, i creu que la Bessy ha trobat la pau, la veu somriure plàcidament. Bé, jo una vegada vaig veure una persona morta i no em va fer aquest efecte, precisament. Em va fer l'efecte d'una gran tristesa. Ja no era la persona que jo havia conegut, era una cosa. L'esperit li havia estat llevat. L'ànima, allò intangible que pesa 21 grams, hi era absent. Vull dir que va ser horrible. Potser si hagués somrigut com diu que fa la Bessy hauria estat diferent, però no era el cas. I em nego a creure que el somriure en un cadàver canviï alguna cosa. O si? Si algú es mor, es mor, i és horrible, no es pot pretendre que la mort és com estar adormit, com pretén l'autora. De debò que tenia molta curiositat per saber com resoldria Elisabeth Gaskell aquest tros, i veig que no surt del tòpic.
Després, parlant de tòpics, conversa entre el senyor Higgins i el senyor Hale. I la Margaret. El patró d'en Higgins li va dir (amb males paraules) que es llegís un llibre on explicava perquè els sous no es podien apujar a gust dels treballadors. En Higgins no hi va entendre res. Una vegada més, la idea de perquè uns són amos i els altres treballadors. En acabat, tots tres resen junts.