Llegir en veu alta

Una cosa que sempre m'ha fascinat: la manera com els escriptors "de debò" llegeixen els seus escrits en veu alta. Es prou conegut el cas de les lectures que feia Julio Cortázar de la seva obra: la seva veu greu i sòlida, hipnòtica, embolcallant les paraules amb contundència... Documentant-me per la semblança que vaig escriure de John Ashbery, vaig descobrir que viu intensament la lectura dels seus poemes, que sentir-lo recitar-se és tota una experiència. Flaubert llegia en veu alta els seus escrits tot passejant pel jardí, per captar-ne la música. Chateaubriand organitzava lectures de la seva obra per veure l'efecte que tenia en els oients... Tots aquest escriptors frueixen llegint-se i estan orgullosos del que llegeixen. M'adono perfectament que jo sóc incapaç de llegir res en veu alta amb un mínim de coherència i sense morir-me de vergonya. Si fins i tot em fa vergonya explicar acudits davant de desconeguts! M'agradaria poder llegir els meus escrits com una locutora de radio, però la realitat és que tinc una veu pastosa, monòtona, fluixa, inexpressiva i de criatura. I els meus textos no són dignes de ser llegits en veu alta, tampoc. Perquè aquesta és l'altra. Quin horror sentir-me o que algú em senti. Sort que per fer el bloc no haig de llegir res en veu alta. El bloc és l'amagatall perfecte per les meves limitacions. Alguna ànima caritativa em pot mencionar algun exemple d'escriptor bo a qui li fes vergonya llegir els seus escrits en veu alta? Ai, que em temo que no n'hi deu haver cap...