Anacronisme

Ahir per la radio sentia, en una mena de consultori, els locutors que discutien sobre una carta que els havia enviat algú a qui El Quijote no havia agradat, i es veia en la tessitura de dir la seva opinió sobre el llibre en un treball. Aquesta persona no sabia si dir la veritat (que no li havia agradat) o què dir. Per començar, els locutors van dir que llegir El Quijote ara (una novel·la del segle XVII, on vas a parar) era un anacronisme, i que El Quijote no podia oferir res que no es pogués trobar, i millor, en qualsevol novel·la actual. (M'agradaria saber quina mena de llibres llegeixen, aquests!) En referència a la opinió pel treball, li aconsellaven dir "ha despertat la meva afecció a la literatura" i mentides així, en cap cas dir la veritat ni justificar amb gràcia, com de fet feia a la carta aquesta persona, perquè no li havia agradat. Jo veig que persones que pensin això d'aquest llibre (és a dir, que és un anacronisme històric llegir-lo però que al professor se li ha de dir que "desperta la meva afecció a la lectura") són persones normals, que surten per la radio, que tenen un programa d'èxit, que tenen una opinió líder que tothom pot fer seva. Llegir El Quijote avui en dia per plaer? Dir que t'agrada sinó és per quedar bé amb el professor? Només la gent rara, molt rara, fa això, semblava que volguessin dir. Quan veig els llibres que jo llegeixo, tots vells, tots antics, tots "anacronismes històrics"... perquè no només estic llegint El Quijote. Estic llegint Memòries d'Ultratomba, que és del segle XVIII, o encara pitjor, Tristany i Isolda, que és del segle XIII! I tots m'agraden i tots "desperten la meva afecció per la lectura". Podeu imaginar-vos com em vaig sentir. Perquè parlar bé d'aquest llibres és el que jo faig, com si encara estigués en algun etern curs imaginari fent un etern treball imaginari per un etern professor imaginari (que em posa una eterna bona nota imaginaria, es clar)... Amb aquest vicis, no sé com em deixen sortir al carrer, la veritat.