"Tinc la impressió d'haver llegit sempre, desde que en vaig aprendre, i, desde llavors, qualsevol altra activitat em resulta una pèrdua de temps: es com si em fiqués en quelcom massa aspre (sobretot, en el que fa referència al contacte amb les persones) i això, probablement, sigui només culpa meva. Que llegeixi per no haver de viure (i, per el mateix, també escrigui). I llegeixo molta novel·la negra en la que altres, abans de temps, han de concloure la seva vida, de manera violenta, igual que jo crec poder excloure'm de temps mitjançant la lectura; també llegeixo literatura barata, revistes del cor, o el que sigui, però sempre he de tenir davant dels ulls quelcom imprès, perquè no se m'acudeix res més adequat a la meva vida. La lectura és per mi el vestit elegant de la vida: se m'ajusta i va amb mi. El altres poden clavar-se'ns com una espina, poden destruir-nos i, no obstant, ens podem mantenir amb vida sempre i quant mantinguem davant els nostres ulls la falsa sentencia de les lletres. Això és un judici.
Com el meu pare. Si no veu més que signes, llavors els altres –que, vistos de prop, resultarien no ser lletres- no el veuen a un. El meu pare era exactament igual. Només puc recordar-lo amb un llibre entre les mans. O un diari. Existeixen els actius i els lectors, m'imagino. Jo sóc inactiva, però no, no lectora, ni tampoc il·legible. En el que fa referència a això, a vegades es produeix un espècie de situació paradoxal: el meu grau d'atenció varia de manera grotesca –com ja he dit- segons la consideració que li atribueixi al material de lectura. La filosofia la llegeixo com un au de presa. Quelcom passa les fulles absent i massa tard m'adono de que aquest quelcom sóc jo; m'entrebanco y, amb un crit induïble, em llanço sobre el passatge que acabo de divisar, me l'arranco i, encara gotejant, sangonós i brut, me'l menjo; el suc del pensament em rellisca per la barbeta –cosa gens agradable- i immediatament després començo a preguntar-me (això que ha passat amb tanta rapidesa, hauria com a mínim de tornar a repetir-se i llavors, potser, es quedarà) si podré fer-ho servir i acabo per fixar-ho amb formigó al meu propi text, de la mateixa manera en que antigament s'emparedava un ésser viu entre els fonaments dels edificis. Suposo perquè l'edifici durés més. No crec que els meus textos durin més perquè hi hagi enterrat (i, encara que tractant-se d'un robatori, no de manera furtiva) un tros de carn de Heidegger o de Niestzsche: llavors els germanistes es posen a jugar a busca, gosset busca!, que es el que no han de fer però, que, no obstant, fan. Tal vegada perquè jo, per aquest motiu, sempre els renyo.
Per plaer. Per altra banda, llegeixo una novel·la negra o qualsevol altra cosa per plaer, i vet-ho aquí, de manera involuntària, giro la vista sobre gairebé cada paràgraf i el llegeixo de nou: el llegeixo, per així dir-ho, cap endavant i cap enrera (que es el que hauria de fer amb els camins pels que discorre el meu pensament: tornar a transitar-los, el que em faria més sensata i a més seria el més sensat), de manera que al final tot ho he llegit dues vegades, la qual cosa és completament inútil, perquè els meus llibres preferits? no dic quins, o haig de dir-ho, no, no ho diré, aquí res d'intimitats, em faria vergonya, fins i tot davant de mi mateixa, perquè en definitiva estic sola amb mi mateixa?, perquè els meus llibres preferits els llegeixo de totes maneres una i altra vegada, i cada vegada, també dues vegades. Serà perquè llavors, amb més raó, no es conservi res? Allò doble es conserva millor, però probablement aquest llibres els llegeixi perquè res ha de conservar-se. En canvi, amb el que hauria de conservar soc tan recelosa que ni m'atreveixo a mirar-ho.
Pilars de sal. Evito mirar aquests llibres que hauria (o tindria el deure) de conservar: els llegeixo per dir-ho d'alguna manera tangencialment, o molt depressa, arriscant un parpelleig, com si els pilars haguessin de caure, aquest petrificats pilars de sal, fets toscament a la meva imatge i semblança; perquè en el cas de que em quedés mirant molt de temps i hagués de reconèixer-me com a quelcom que no existeix, caurien sobre mi com a quelcom gegantí i obscur, i amb mi mateixa, em mataria a cops. Per això no m'haig de permetre ser massa minuciosa. La mirades poden matar i llegir pot destruir. I jo ho he de fer, com ja he dit, ininterrompudament, però amb molt de compte perquè si no, la lectura contraataca. Jo sé en quina part estic segura (de la pàgina 3 a la 428 o així), sé on al llegir no em passarà res. Si em fixés massa temps, alguna cosa em donaria un cop a l'ull: alguna cosa que llavors seria una biga que una altra persona m'hauria de treure amb gran esforç. Y l'altre mai serà aquí. Que és justament el que jo he desitjat per mi."
Llegir, la millor manera de viure
Per Elfride Jelinek
