Quan l'enamorat va la guerra

Tristán e Isolda. Eilhart von Oberg. (pàgines 111 a 120) Després de l'aventura de les ganivetes, Tristany cavalca fins a la terra de l'altra Isolda (en aquest versió no ha de travessar el mar per arribar-hi), i allí, empunyant les armes, es guanya el dret a casar-se amb ella. La cruesa de la batalla està explicada amb gran detall, posant l'èmfasi en la sang vessada, els escuts trencats i els enemics morts. Però no veiem res del procés interior que porta a Tristany a acceptar a l'altra Isolda per esposa, tal i com passava a la versió francesa. En aquest sentit aquesta versió no és tan intimista, i dóna més importància als fets exteriors, com les batalles, que no pas al que passa a l'interior de l'heroi. On abans hi havia un enamorat ara hi ha un guerrer sanguinari. (De totes maneres, em sembla una manera molt ingènua de lluitar aquesta en que l'enemic es presenta perquè el facis presoner. Però devien ser els costums de l'època –o dels llibres de l'època, més aviat -.) Tristany es pensa que l'altra Isolda l'ha escollit, només perquè es diu Isolda. És l'únic que diu el text que s'assembla a una explicació de perquè s'hi casa. En l'altra versió, amb el monòleg interior, el lector encara se'n podia fer el càrrec, del casament. Aquí no té explicació. I més si no ha de fer res amb ella. És com l'episodi de l'espasa, un element que la història exigeix, però del que l'autor d'aquesta versió no sap què fer-ne.