Missatge número 500

Desde fa un o dos missatges, he arribat al missatge número cinc-cents del bloc. Al mateix temps, estic a punt d'arribar a les mil visualitzacions del perfil. Em fa una mica de vergonya haver dit que mig plegava i no haver-ho fet. Ja sé que això és fer perdre el temps a la gent, però en fi, quan ho vaig dir m'ho creia sincerament. M'hauria de conèixer més a mi mateixa? Hauria de saber que l'escriptura podria més que els obstacles i que trobaria la manera? (De fet, no és que hagi trobat la manera, sinó que la manera m'ha trobat a mi) Nosquete ipsum, diuen en llatí, "coneix-te a tu mateix" i això és una cosa que potser sempre m'ha faltat: ser més realista respecte al que puc fer i el que no. Hauria d'haver sabut que no em podria passar més de quatre dies sense escriure, que això em faria patir. I és un bloc, vull dir que no hi guanyo res material (espiritual sí). Si fos una feina ben segur que les coses serien diferents. Es clar que si la meva feina fos el bloc, segur que em tornaria addicta al treball!
Continuo fent el bloc, però la darrera setmana no he llegit gaire. Coses serioses, vull dir. De vegades ja passa. De vegades també necessito prendre'm el meu temps per tenir perspectiva, per assumir el que vaig llegint. Es tracta de que passi prou temps per tornar a voler, per despertar el desig. Hi ha un vers de Cesare Pavese que em ve al cap ara i que diu: "i a la nit podrem retrobar-nos, volent." Això és una mica el que m'està passant amb els llibres que llegeixo ara.
Ara estic llegint: Tristán e Isolda, Eilhart von Oberg; El Quijote, de Cervantes; Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand; La creació del món, de Miguel Torga; La princesa que creia en els contes de fades, de Marcia Grad; Una Ola, de John Ashbery; i Poemas escogidos, d'Adam Zagajewski. I m'adono que alguns fa molt i molt que els estic llegint.

Em feia molta il·lusió celebrar el missatge número cinc-cents, i ha arribat i de poc em passa de llarg. Ho celebraré tornat al meu ritme de lectures habitual, si pot ser.