Sunday, January 14, 2007

La llum interior



La princesa que creia en contes de fades. Marcia Grad. Capítol IX. La guia per viure feliç per sempre més. Aquest capítol, quan el príncep li diu que ella no el suporta, m'ha fet pensar en la veritat. La veritat en les relacions humanes. El fet de trobar-se bé amb algú. Ets amic amb algú, i de cop deixa de ser amic teu, i no comprens què ha passat, què has fet malament. Però llavors, pensant amb més sinceritat, t'adones que en el fons no t'ho passaves tant bé amb aquella persona com pretenies, que hi anaves per no estar sola, pel fet de no tenir ningú més o per alguna altra raó que no era que t'ho passessis bé. I t'adones que per això aquesta persona ha deixa't de ser amiga teva, que ha fet el que tu no t'atrevies a fer per por de no quedar-te sola: ha posat fi a la mentida. Si sou persones sociables, que us ho passeu de seguida bé amb els altres, suposo que no entendreu això. Però si sou persones a qui us costa connectar amb la gent, suposo que ho entendreu perfectament. L'amistat (i no diguem l'amor) ha de ser alguna cosa més que la possibilitat de tenir algú per no estar sol. Hi ha d'haver una vertadera afinitat. I això és molt difícil, sobretot si sou persones tancades en vosaltres mateixes i que viviu al vostre món.
Hi ha una peli de la Meg Ryan, que es diu French Kiss, on la protagonista recorre molts quilometres per recuperar el seu promès, que se n'ha anat amb una altra. En el trajecte, coneix un altre home... Torna a trobar al seu promès, i aquest li diu: "Algú ha encès un llum al teu interior. Per què no el vaig encendre jo?" I la Meg Ryan l'estimava, a aquest noi, però evidentment acaba amb l'altre, amb el que encès el llum al seu interior.
Les relacions que tenim no sempre encenen llums al nostre interior, però no per això ens quedem sols. Es dur estar sol. I es clar, llavors les coses no funcionen i no ens hem d'estranyar si els nostres amics ens abandonen. Potser no en som conscients, però si algú no ens encén el llum ho notem, i l'altra persona, encara que sigui inconscientment, també ho nota.
A la princesa del llibre li passa una cosa semblant: fa temps que ja no està bé amb el príncep, però s'entesta a continuar enganxada a ell, potser recordant l'època en la que ell encenia aquest llum al seu interior. Sembla que d'això de que en realitat no suporta al príncep, se n'ha adonat primer ell que ella. A veure com aniran les coses a partir d'ara.

2 comments:

Lluna said...

No n'hagués parlat mai com una llum, però entenc el que vols dir. Hi ha gent que fa que tinguem una connexió, i amb d'altra gent, és impossible. Potser nosaltres notem la connexió i l'altre no, i és dur. A vegades som nosaltres els que no notem la connexió i els altres sí. I potser això encara és més dur.

Tot i així, penso que si no hi ha una certa connexió, doncs potser millor deixar-ho córrer a temps. Ja ho diu el refrany: millor sol que mal acompanyat.

Fa un temps vaig escriure una cosa semblant. Jo parlava de llistons: si algú no supera el llistó, doncs millor estar sol. No em refereixo només a l'amor. Suposo que ja m'entens. Et deixo l'enllaç del post, per si hi vols passar :-) http://quanelsolespon.blogspot.com/2006/10/i-tu-qu-vols.html

Per què a vegades no em deixa publicar amb el meu usuari? Ah... misteris del blogger!

clara said...

Gracies Lluna. Ara em miro l'enllaç.