El món es un mocador

Viajes con mi tía. Graham Greene. Capítol 14. Em té ben atrapada aquest llibre: vull saber què passarà. Com tots els de Graham Greene que he llegit (de fet, només n'havia llegit un complet: L'americà tranquil, que em va agradar molt, i vaig deixar El factor humà, perquè el llegia en anglès i era massa complicat). Doncs com tots els de Graham Greene té molta intriga. L'estructura és molt senzilla, hi ha uns personatges principals (Henry i Augusta) i al seu voltant pul·lulen uns secundaris (Tooley i Woordsworth, de moment, no sé si en sortiran més). Com sol passar a les novel·les, el món és un mocador, i van a París, i a París els està esperant un personatge que havia desaparegut. I se'l troben dues vegades. Llavors coneixen una noia el tren i també el coneix. El món és un mocador. És clar que a la realitat també passen aquestes casualitats, i en una novel·la, suposo que han de passar, sinó la cosa no tindria ni suc ni bruc. Ara ja sabem més de la tia Augusta, i ni en Henry pot pretendre que no ho entén. Diuen que la gent amb qui parlés als viatges és el millor del viatge. De moment, en Henry ja ha tingut la seva bona dosi de conversa. Però em sembla que aquesta aventura que ha iniciat amb la tia Augusta anirà més enllà de la conversa... vull dir que els passaran coses perilloses. Em sembla que a aquesta dona li agrada ficar-se en embolics. Suposo que per això és tant divertit, el llibre. La sola narració del passat de la tia Augusta... Si fos una tia que fes ganxet i anés a missa no donaria per un llibre, no? Però, és en realitat la seva tia, o és la seva vertadera mare? Fa capítols que m'ho pregunto...