Isaac Asimov

Isaac Asimov era nord-americà, fill de pares russos immigrats. El vaig descobrir gràcies als articles que escrivia al Muy Interesante, quan encara era viu. Un dia, en una llibreria, vaig trobar un llibre seu. Davant la sorpresa, me'l vaig comprar, i aquí va començar tot. També vaig treure molts dels seus llibres de la biblioteca, uns exemplars en català preciosos. Es podria dir que Asimov va ser un dels escriptors que vaig llegir més exhaustivament durant la meva adolescència, potser per la quantitat d'obres que té, i no ho he llegit tot d'ell, ni de bon tros. Va escriure moltes novel·les, però també moltes obres de divulgació científica, fins i tot d'història. Una cosa que em feia gràcia d'ell és que per parlar de l'extensió dels seus textos parlés de la quantitat de paraules: un text de 3.000 paraules, o de 4.000, per exemple. Em semblava una manera molt graciosa de referir-s'hi. Parlant d'Asimov, és inevitable pensar en el llibre Jo, Robot, en les Tres Lleis de la Robòtica i en el personatge de Susan Calvin, que avantatjava a qualsevol home en la comprensió d'aquestes màquines, per bé que no sempre interpretés igualment bé a les persones. Parlant d'Asimov és inevitable pensar en la sèrie de La Fundació, que primer va ser una trilogia i es va acabar convertint en un culebron galàctic que ni la Guerra de les Galàxies. Els tres primers llibres de la sèrie de La Fundació són alguns dels llibres que més m'han impactat a la meva vida. Llavors la cosa degenerava, s'hi barrejaven els robots, però sempre quedava un cert interès per la història. Parlant d'Asimov és inevitable parlar de La fi de l'Eternitat, un clàssic dels viatges en el temps, de L'Home Bicentenari, una història commovedora, o d'un curiós llibre d'extraterrestres, Fins i tot el déus, que tenia el subtítol de "Fins i tot els déus lluiten en va contra l'estupidesa". També Viatge al·lucinant, en que uns científics viatjaven al l'interior del cos humà en el marc de la Guerra Freda, o Némesis, ja més fantasiós.

Fa poc, el meu llibreter em va dir que Asimov era un escriptor que s'havia de conèixer, que li estranyava que la gent no el conegués. Mai no se m'hagués ocorregut pensar-ho així, la veritat. Durant tot el temps que vaig estar llegint l'Asimov, no vaig conèixer a ningú que ni remotament sabes qui era o que se l'hagués llegit o que hi tingués el més mínim interès. Per tant, que la gent no el conegui no m'estranya gens. Esperar una altra cosa seria enganyar-se. El que em sorprèn es trobar algú que s'hagi llegit Les Fundacions, per exemple. Això sí que em sorprèn.