Sed de justicia

Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist. Un altre llibre que a la contracoberta comet l'error d'explicar el final. Malgrat tot, te n'esperes un altre i té la seva emoció. M'ha agradat molt la part de la profecia de la gitana, no tan l'altra part, la de la destrucció que fa Kohlhaas. A un home li roben dos cavalls i es vol venjar, creu que té el dret a venjar-se. Vet aquí l'argument. Em recorda una mica Gaspar Ruiz, de Conrad, en això de la direcció d'una banda armada contra el govern. El que no em cap al cap és que un home sacrifiqui la seva pau domèstica per anar-se'n a incendiar i saquejar, per més gran que sigui la injustícia que se li hagi fet. I aquesta tampoc ho és tant. Ho podria comprendre si aquesta pau domèstica hagués estat amenaçada, si haguessin fet mal a la seva dona o als seus fills, però aquí és ell mateix qui els hi porta la desgracia, i tot per dos cavalls! Al final de la novel·la es presenta a Kohlhaas com un paràs que estima molt als seus fills: si els hagués estimat de debò mai els hauria deixat com ho fa.
Al final, tot l'episodi del missatge dins la capseta de plom queda com l'autèntica venjança de Kohlhaas contra un dels qui detenta el poder. És una mica enganyós, i emmascara la veritat, és a dir, que el que ha fet (seguir el camí de la violència, saquejar, destruir) de fet no li ha servit de res. És molt atractiu deixar la dona i els fills per "anar a fer la revolució", però no serveix per res, només per desitjar tornar a aquella pau domèstica de que gaudíem abans, quan ja és massa tard.
La narració està plena de detalls curiosos ( l'escorxador que porta els cavalls, està fent les seves necessitats?) , o el detall de l'Heloise, i es digne de veure's com el narrador manipula al lector perquè l'atenció passi allà on ell vol i el relat sempre sigui interessant.
Aquesta novel·la curta va ser una de les lectures preferides de Kafka.