La Cartoixa de Parma. Finalment l'amor de Fabrici i Clelia s'ha consumat. Es clar que Clelia es pensava que Fabrici s'estava morint. Però bé, això és un detall. Per salvar a Fabrici, la duquessa ha fet tot de promeses al Príncep de Parma. Fabrici s'ha salvat. Gina ja tremola només de pensar que les haurà de complir. El comportament de Gina, té justificació? Pot actuar d'altra manera? Stendhal la col·loca en una tessitura en que no té més remei que jurar. Però no per això deixa d'aprofitar-se dels avantatges de la seva situació: com per exemple quedant-se el quadre. No jutjaré Gina, es veu abocada a jurar. Complir, però, ja serà una altra cosa. Però no és innocent del tot: es fa prometre càrrecs per a Fabrici; no és cosa només d'evitar la metzina. Gina ha fet moltes coses per a Fabrici: ha fet matar a un príncep, ha fet perdre el cap a un altre. Però, ho fa per Fabrici realment? Ho fa per ella mateixa? I tenint en compte que Fabrici no l'estima i que a més, mai li agrairà el que ha fet per ell. És ben curiós això de l'amor. Podríem dir que Fabrici és una mena de mantingut de Gina, i en canvi Stendhal no ens ho fa sentir així. Sembla que ell sigui moral, i Gina, l'immoral. Però ell ho accepta tot sense preguntar-se d'on venen les coses ni qui paga el preu que tenen. El càrrec de coadjutor "amb futura successió" l'aparta de casar-se amb Clelia, i ell l'accepta sense immutar-se. I Clelia, molt dir que Fabrici és el seu marit, però està apunt de casar-se amb l'home més ric de la cort. De totes maneres, aquestes coses són les que realment fan deliciosa aquesta novel·la. Perquè la gent, a la realitat, també som així. Una vegada vaig dir que com més mimat i més dèbil era Henry Crawford a Mansfield Park, més m'agradava. Hi va haver qui se'm va tirar a sobre. Com si la gent a la realitat fóssim models d'excel·lència moral! Quan deia que quant més mimat i més dèbil més m'agradava volia dir que com a personatge, amb tot aquest defectes està molt més aconseguit. (A la realitat seria una altra cosa) El mateix els passa als personatges de La Cartoixa. Tenen molts defectes, però no som aquí per jutjar-los moralment, sinó per disfrutar de les seves aventures i desventures i potser per veure'ls fer el que nosaltres no ens atreviríem a fer, per disfrutar de tots aquests defectes humans, reals i deliciosos.
Saturday, July 29, 2006
Gina promet
La Cartoixa de Parma. Finalment l'amor de Fabrici i Clelia s'ha consumat. Es clar que Clelia es pensava que Fabrici s'estava morint. Però bé, això és un detall. Per salvar a Fabrici, la duquessa ha fet tot de promeses al Príncep de Parma. Fabrici s'ha salvat. Gina ja tremola només de pensar que les haurà de complir. El comportament de Gina, té justificació? Pot actuar d'altra manera? Stendhal la col·loca en una tessitura en que no té més remei que jurar. Però no per això deixa d'aprofitar-se dels avantatges de la seva situació: com per exemple quedant-se el quadre. No jutjaré Gina, es veu abocada a jurar. Complir, però, ja serà una altra cosa. Però no és innocent del tot: es fa prometre càrrecs per a Fabrici; no és cosa només d'evitar la metzina. Gina ha fet moltes coses per a Fabrici: ha fet matar a un príncep, ha fet perdre el cap a un altre. Però, ho fa per Fabrici realment? Ho fa per ella mateixa? I tenint en compte que Fabrici no l'estima i que a més, mai li agrairà el que ha fet per ell. És ben curiós això de l'amor. Podríem dir que Fabrici és una mena de mantingut de Gina, i en canvi Stendhal no ens ho fa sentir així. Sembla que ell sigui moral, i Gina, l'immoral. Però ell ho accepta tot sense preguntar-se d'on venen les coses ni qui paga el preu que tenen. El càrrec de coadjutor "amb futura successió" l'aparta de casar-se amb Clelia, i ell l'accepta sense immutar-se. I Clelia, molt dir que Fabrici és el seu marit, però està apunt de casar-se amb l'home més ric de la cort. De totes maneres, aquestes coses són les que realment fan deliciosa aquesta novel·la. Perquè la gent, a la realitat, també som així. Una vegada vaig dir que com més mimat i més dèbil era Henry Crawford a Mansfield Park, més m'agradava. Hi va haver qui se'm va tirar a sobre. Com si la gent a la realitat fóssim models d'excel·lència moral! Quan deia que quant més mimat i més dèbil més m'agradava volia dir que com a personatge, amb tot aquest defectes està molt més aconseguit. (A la realitat seria una altra cosa) El mateix els passa als personatges de La Cartoixa. Tenen molts defectes, però no som aquí per jutjar-los moralment, sinó per disfrutar de les seves aventures i desventures i potser per veure'ls fer el que nosaltres no ens atreviríem a fer, per disfrutar de tots aquests defectes humans, reals i deliciosos.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment