He acabat de llegir els poemes que componen el recull de poemes Una Ola (Una Ona), de John Ashbery. Només em queda per llegir el poema llarg que dóna nom al recull; ho faré així que tingui una estona tranquil·la per dedicar-m'hi.
Els poemes que componen aquest recull són abstractes, amb imatges urbanes i alguna pinzellada de la vida a la granja; s'hi menciona sovint la paraula "colors", però no s'anomena cap color (Ashbery de jove volia ser pintor. Una no pot evitar preguntar-se quina mena de pintor hagués estat); són uns poemes que toquen quelcom a dins, en les profunditats desde les que aquesta lectora llegeix. Les frases són llargues i dibuixen meandres amb el seu significat. Harold Bloom diu que aquest autor és el darrer dels canònics, però no cal que m'ho digui per adonar-me que tots aquests poemes són d'una qualitat excepcional. Poden ser abstractes i sorprendre al començament, però a mesura que els vas llegint i t'acostumes a la seva estructura s'hi veu una lògica inapel·lable. El cas és que a la contraportada diu que és un llibre sobre la mort. Parlen del mateix llibre que jo he llegit? A mi no m'ho ha semblat, sobre la mort. Inculta que dec ser, que no ho he sabut veure. Quan el torni a llegir ja m'hi fixaré, si parla de la mort o no. També diu que és sobre la memòria, i amb això ja hi estic més d'acord. Què és la poesia sinó una destil·lació de la memòria?
A veure aquest Una Ola (Una Ona) que tal serà. Dura setanta pàgines, i promet ser el plat fort. Potser la mort és aquí.
No comments:
Post a Comment