La Danielle i jo

La marca Danielle Steel (perquè és una marca) consta de més de seixanta novel·les. Jo només n'he llegides tres: un parell les recordo vagament, l'altra no; només recordo un títol. Jo estava de vacances en un poblet remot. Aquestes tres novel·les les vaig treure d'una mena de botiga naturista (l'única que hi havia), on deixaven llibres. La majoria dels llibres que hi havia per triar eren d'autoajuda o d'astrologia, però pels amants de la ficció hi havia algunes novel·les de la Danielle Steel. Llavors no tenia l'afecció que tinc ara pels llibres d'autoajuda. No puc recordar què em va impulsar a triar la primera novel·la, si no és el fet que no tenia res més per llegir. Quan vaig haver acabat el primer llibre, en vaig anar a buscar un altre. I llavors un altre. Vaig llegir-me les tres novel·les en una setmana. Era Setmana Santa, jo estudiava i tenia molta feina. Durant aquella setmana no vaig fer res més que llegir aquelles tres novel·les. Em vaig passar el temps apassionadament enganxada a aquells tres llibres, llegint-los un després de l'altre, sense poder parar i sense poder concentrar-me en cap altra cosa. Suposo que aquells llibres, aquella dosi concentrada d'evasió, mai m'hagués fet tant d'efecte si no hagués necessitat desesperadament fugir de la realitat, fugir dels estudis, fugir de la meva vida. Ho recordo com una onada arrabassadora que em va transportar lluny de les meves misèries. Prou veia jo que aquells llibres eren absurds, que no tenien profunditat, que els personatges eren anodins, que ni l'autora mateixa sabia on volia anar a parar... Res d'això m'importava: jo els llegia compulsivament; l'onada em feia pujar: volia saber què venia després. I es va acabar el tercer llibre, es va acabar la setmana de vacances i es va acabar el temps per llegir. Em vaig adonar que havia estat perdent el temps miserablement (encara que m'ho havia passat molt bé). En comptes d'autoajudarme m'havia autoenganyat. I aquí va morir la meva febre per les novel·les de la Danielle Steel. Una vegada, en altres circumstàncies, vaig començar un altre llibre seu: el vaig haver de deixar, fastiguejada. Mai més he tornat a necessitar fugir d'aquella manera, tampoc. Van ser tres llibres que em van trobar just en el moment en que els necessitava (no sé com m'ho faig, els llibres sempre em troben quan els necessito) A més, l'experiència tenia l'encant afegit de tastar el fruit prohibit, de saber que m'estava dedicant a llegir quan en realitat havia d'estar fent altres coses. Va ser com fugir en una bombolla de sabó. Les bombolles de sabó de seguida esclaten: aquella va durar una setmaneta. Però, quina setmaneta més emocionant!