Wednesday, April 11, 2007

Fe


Quan aquest estiu a l'aeroport alguns avions no es van enlairar, es van perdre maletes i hi va haver pillatge. Això va passar perquè hi va haver un cert relaxament de la vigilància. Qui va fer el pillatge? Delinqüents? O els passatgers entre ells, gent normal aprofitant que ningú els veia?
Llavors reflexiono i m'adono que això no es veu als llibres que jo llegeixo. Els llibres que jo llegeixo traspuen fe en la humanitat, o no tant en la humanitat com a conjunt, sinó fe en la persona com a individu. M'adono que els autors que jo llegeixo tenen aquesta fe, aquest optimisme. Hi pot haver un pessimisme momentani (és el cas de Pavese), però en general es creu en alguna cosa, en les persones. Tristany i Isolda creuen en l'amor, El Quixot creu en l'amistat, Miguel Torga creu en la poesia, Chateaubriand creu en si mateix. Els llibres sempre creuen en alguna cosa més enllà de fer mal als altres. I jo em pregunto, per què la realitat és tant diferent? Per què a les novel·les l'home no és un llop per l'home? A la realitat, la gent, si poguessin, et traurien les tripes. I en canvi, malgrat que pensi això, continuo creient en l'amor, en l'amistat, en la poesia, en mi mateixa, i continuo escrivint graciosament el bloc confiada en que algú aturarà un momentet la seva trajectòria i em llegirà. Algú que no em trauria les tripes, si pogués. Tinc aquesta fe, aquest optimisme, inconscientment, malgrat jo mateixa. No el voldria tenir. Sé que és una il·lusió. Sé que tenir fe en les persones es viure als núvols, que fer el bloc és una mena d'autoengany, i que llegir és anestesiar-se de l'aspror de la realitat. Tot i així, continuo.

1 comment:

dukstone said...

Per què no proves, per motivar-te, de practicar la narrativa blocaire amb menys autoengany i més 'altrengany', a l'estil Mae West: 'Narrar és com jugar al pòquer, tot el secret consisteix en semblar mentider quan de fet s'està dient la veritat'