M'ha passat més d'una vegada en això dels blocs: llegir alguna cosa en un bloc, pensar-me que era veritat, fer algun comentari al respecte, i que després l'autor ( o autora) em digués que no m'he de creure tot el que llegeixo per Internet. Això sempre m'ha confós, perquè m'ho havia pensat de textos que, sinó eren sorgits d'una profunda necessitat interior d'expressar allò, no tenien cap mena de gràcia. Al mateix temps, sempre m'ha fet por dir gaires mentides quan escric, no s'anés a pensar algú que allò és veritat. Però m'adono que potser és això el que em falta en el meu aprenentatge d'això de l'escriptura: aprendre a mentir. Ja no dic fer passar bou per bèstia grossa, sinó simplement crear històries amb encant, encara que aquests encant es degui a algun retoc de la veritat. M'adono que per escriure s'ha de saber manipular la realitat, o almenys saber entabanar al lector. Per tant tinc clarament un problema, perquè jo sempre vaig amb la sinceritat per davant. És un defecte meu que només el dóna haver estudiat a fons burrologia. Per més que hi penso, a escriure sense dir la veritat no hi veig el sentit. És la meva manera de ser. Tampoc cal dir tota la veritat, això ja ho veig. Simplement cal no trair la manera de ser de les coses. Però quan llegeixo aquestes encantadores històries inventades (inventades perquè m'ho han dit, que ho eren, sinó me les creuria...) m'adono que jo no tinc futur en això. I ja no parlo d'escriure ficció. Parlo d'escriptura.
Tuesday, April 03, 2007
Aprendre a mentir
M'ha passat més d'una vegada en això dels blocs: llegir alguna cosa en un bloc, pensar-me que era veritat, fer algun comentari al respecte, i que després l'autor ( o autora) em digués que no m'he de creure tot el que llegeixo per Internet. Això sempre m'ha confós, perquè m'ho havia pensat de textos que, sinó eren sorgits d'una profunda necessitat interior d'expressar allò, no tenien cap mena de gràcia. Al mateix temps, sempre m'ha fet por dir gaires mentides quan escric, no s'anés a pensar algú que allò és veritat. Però m'adono que potser és això el que em falta en el meu aprenentatge d'això de l'escriptura: aprendre a mentir. Ja no dic fer passar bou per bèstia grossa, sinó simplement crear històries amb encant, encara que aquests encant es degui a algun retoc de la veritat. M'adono que per escriure s'ha de saber manipular la realitat, o almenys saber entabanar al lector. Per tant tinc clarament un problema, perquè jo sempre vaig amb la sinceritat per davant. És un defecte meu que només el dóna haver estudiat a fons burrologia. Per més que hi penso, a escriure sense dir la veritat no hi veig el sentit. És la meva manera de ser. Tampoc cal dir tota la veritat, això ja ho veig. Simplement cal no trair la manera de ser de les coses. Però quan llegeixo aquestes encantadores històries inventades (inventades perquè m'ho han dit, que ho eren, sinó me les creuria...) m'adono que jo no tinc futur en això. I ja no parlo d'escriure ficció. Parlo d'escriptura.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
3 comments:
Ui... Jo sempre dic la veritat (més o menys). Només canvio el nom de les persones (faltaria més!) i algun cop "amago" alguna cosa. Però el que dic, en principi, és tot veritat.
El problema és que quan llegeixo blocs... jo també m'ho crec tot.
Per cert, ja t'enviaré un mail, però has vist una exposició que fan a la fontana d'or d'en Tintín? Ho he vist aquest matí tornant de la ciutat. És clar que potser no t'interessa...
estic convençuda que pots fer-ho. Que no somnies mai, tu? Per què no escrius somnis, desitjos, il·lusions... ? encara que no siguin reals ho pots presentar com si ho fossin.
Des de quan la realitat i la literatura són veritat? Tothom ho sap que hi ha tantes veritats com persones i moments del dia. No hi ha més veritat que la que passa per la nostra ment o la nostra ploma (tecla, en aquest cas).
Post a Comment