Paraules viscudes

Vaig llegir el llibre de Jaume Cabré El sentit de la ficció, sobre la seva escriptura. Diu que no s'ha d'escriure res que no sorgeixi d'una profunda necessitat interior, i que s'han d'omplir de roba els armaris dels nostres personatges, encara que aquests armaris no els hagi d'obrir ningú. Diu que ha passat temporades en que no ha escrit, però que mai, mai, ha deixat de llegir. Diu que escriu perquè sinó rebenta. També afirma que, malgrat que un lector només llegeixi un cop a la seva vida allò que l'escriptor ha escrit i rescrit tantes vegades, és escriptor aquell que ni tan sols es pregunta si això val la pena.
He llegit el llibre en un exemplar de la biblioteca, on algú havia encerclat les paraules genuïnament catalanes que fa servir Cabré. (Algú que aprenia català, potser?) Això m'ha fet adonar de la riquesa del seu vocabulari, i crec que la seva tria del català com a llengua d'escriptura va ser l'encertada.