Monday, February 27, 2006

Les germanes Beauvoir

Estic llegint aquest llibre de la Claudine Monteil. És molt àgil i amè, no hi ha reflexions, explica els fets i prou, va al gra. A mi el que m'interessa, la raó per la que el llegeixo, és per saber més de la relació que unia Simone de Beauvoir amb Jean Paul Sartre. Però, a més, explica la vida de Hêlene, la germana petita de Simone, que era pintora. Això no resta interès al llibre, com m'havia temut en un primer moment. Sospito que l'autora era més amiga de Hêlene que de Simone.
Ara està a punt d'esclatar la Guerra. Simone encara no ha publicat.
Acostumada a les llargues reflexions de Simone de Beauvoir a "Memorias de una joven formal", aquest llibre, parlant del mateix, sembla volar amb una inusitada lleugeresa. I diu més la veritat. Almenys m'he assabentat de coses que aquell llibre no deixava clares.
Vull llegir més coses de Simone de Beauvoir, i coses de Sartre, però a poc a poc.

A voltes amb la Història

No sé què té aquest llibre, que no es pot deixar. Té alguna cosa, una mena de lligadura secreta, quelcom que no et deixa parar. Estic entusiasmada llegint-lo. Si m'he aturat ha estat només perquè he arribat a una pàgina una mica espessa sobre la història de França. Espero amb impaciència que continuï explicant la seva vida. Però posats a sentir parlar de La Història, així, amb majúscules, qui millor que Chateaubriand per fer-ho, que ho va viure de primera mà.

Sunday, February 26, 2006

Passejant


Acabo de llegir "El paseo" de Robert Walser. Tristesa i alegria de viure es conjuminen en aquesta obra que ratlla l'absurd però que no podria ser més autèntica. Walser té un gran domini del llenguatge que li permet la més fina de les ironies. És divertit. Y alhora seriós. En el simple acte de passejar es resumeix tota una vida. Recordo ara altres passeigs, de Peter Handke, a "La tarde de un escritor" o de Calvino a "La nuve de smog". El passeig sempre ha estat excusa per fer bona literatura. Venen ganes de sortir a caminar, a viure. A relacionar-se amb la vida i el món. I alhora, de no deixar de llegir.

Friday, February 24, 2006

Sobre Cesare Pavese

El pròxim llibre que he decidit llegir és "El bell estiu", de Cesare Pavese. He triat aquest llibre perquè fa poc vaig llegir "El diable als turons", del mateix autor, i em va agradar molt. També vaig llegir el seu diari. Cesare Pavese es va suïcidar. Una cosa que em va impressionar del seu diari és que havia llegit Shakespeare a fons. Un amor no correspost el va abocar a una gran l'amargor –es nota en el seu quadern- i finalment es va acabar matant. El sofriment que li va causar aquest amor no correspost, el dolor, és palpable, ben patent, en el seu diari, i es transmet al lector. Fa patir. Tothom qui hagi sofert mai per amor no pot deixar de sentir-se commogut.
Mentre llegia "El diable als turons" vaig escriure el següent al meu propi diari:
He llegit un capítol de "El diable als turons" i em captiva la senzillesa i la profunditat d'aquest llibre.
Vaja vaja amb Pavese. De cop, una novel·la on no passava res no la pots deixar... Així, com per art de màgia.
Llavors he llegit un tros de "El diable als turons" i començo a veure per on va la cosa: començo a veure que aquest diable al que fa referència el títol és una dona... "la dona és el diable", va dir algú.
La Gabriela. No en té la culpa. No és que ella com a dona sigui "el diable", és el que l'home vol d'ella el que la fa ser el diable, el que el protagonista vol d'ella. Només veu la seva faldilla, no els seus ulls. Només la desitja.
Pavese coneixia a les persones, malgrat els seus prejudicis.
Aquesta novel·la em permet fer una cosa que com a noia sempre havia volgut fer i mai havia pogut: espiar una conversa entre nois sols. De totes maneres, no veig que parlin de res essencialment diferent del que podrien parlar dones soles. Suposo que més ase jo de creure-ho.
Fins aquí.
I és amb aquest estat d'ànim, pensant en la seva mort, amb la que em disposo a començar aquest llibre.

Tuesday, February 21, 2006

Qué passa amb "Guerra i Pau"?

Què passa amb "Guerra i Pau"? Doncs que no la puc acabar. L'he començada tres vegades, sempre em dic: aquest cop l'acabo. Però és en va. I pensar que em vaig llegir "Anna Karènina" d'una tirada! Aquesta és més totxo encara. "La mare de totes les novel·les", diu d'ella Sergi Pitol. Diu que hi ha 559 personatges, i no cal que ho juri, perquè el primer cop la vaig deixar precisament perquè confonia uns personatges amb els altres i m'estava fent un embolic. El segon cop la vaig deixar en arribar a la part de la Guerra. La Pau era molt interessant, però la Guerra... Almenys vaig aprendre a distingir els personatges. El tercer cop la vaig deixar simplement perquè ja sabia què passaria, en el tros ja llegit, i no era interessant. Sóc un cas. I pensar que Rilke prenia apunts sobre el personatges mentre la llegia! Quina mena d'apunts devia prendre? La meva delicada ment femenina no se'n fa el càrrec. En fi. No sé pas si ho tornaré a intentar. Suposo que sí, perquè sóc tossuda de mena, i aquesta novel·la s'ha de llegir. També, tot s'ha de dir, vaig cometre l'error de llegir l'índex de personatges del final, per saber qui era qui (ja he dit que em feia un embolic). El cas es que allà ja diuen amb qui es casarà cadascú, i això m'ha espatllat la intriga. Si ja ho sé, per què continuar llegint?
Però prometo que la llegiré, algun dia...

Monday, February 20, 2006

Rosamunde Pilcher

Voldria trencar una llança a favor d'aquesta escriptora, que té dos llibres realment bons. Els altres no valen tant la pena, però "El regreso" i "Los buscadores de conchas" són molt interessants. Era una senyora gran que escrivia, i això no es pot obviar. Són unes novel·les escrites per algú amb mentalitat de senyora gran. La Guerra la va marcar, i això es nota. No hi ha res de modern ni massa atrevit, però tot i això son dues novel·les que em van agradar molt. Sobretot m'agraden els homes que hi surten, en preferència escocesos i pintors.
"El regreso" narra la peripècia d'una noia jove que té els seus pares lluny. Coneix una família rica que es convertirà en la seva pròpia família.
"Los buscadores de conchas" es la historia d'una senyora ja gran amb tres fills que diu que ha educat igual però només una d'entre tots tres l'estima. També se centra en les peripècies d'aquesta filla i les del jardiner de la senyora gran (escocès).
Em van agradar molt totes dues, però especialment "El regreso", que crec que conté escenes molt emotives, escenes que després he rellegit. La llegia a les nits abans de posar-me a dormir, i em va saber molt greu acabar-la.
"Los buscadores de conchas" potser no conté una càrrega d'emoció tan profunda, però té molta qualitat i es llegeix amb molt d'interès.
He intentat llegir més coses d'aquesta escriptora (té una mitja dotzena de llibres) però he hagut de parar perquè simplement no m'han interessat. No tenen el nivell de qualitat de les dues novel·les que he mencionat, malgrat que els tics (com menjar costelles de xai) s'hi conservin i a primera vista pugui semblar el mateix. Em sap molt greu dir-ho, però no són el mateix.

Sunday, February 12, 2006

Temps de triar

Avui he acabat dos llibres. Tenia temps i m'hi he dedicat. Em sap una mica de greu acabar un llibre, després de tantes setmanes que m'ha estat fent companyia. Ara es tracta de triar-ne un altre, d'entrar en un altre món. Això no sempre és fàcil.
Escollir un llibre per llegir també és una cosa emocionant.

Fi de "La invenció de la solitud"

He acabat aquest llibre. És el segon que acabo des que vaig començar a escriure el bloc.
M'ha agradat molt. Està molt ben escrit. Té dues parts ben diferenciades: "Retrat d'un home invisible" i "El llibre de la Memòria". Diferenciades però interalacionades. Les reflexions que fa Paul Auster sobre la solitud, sobre la memòria... m'han emocionat. Si és possible expressar-ho d'alguna manera, és aquesta. L'autor intenta desentranyar la veritat que es troba darrera la complexitat de les coses de la vida. Escriptors que ha llegit, gent que ha conegut... Tot ratlla la màgia, el sobrenatural, però sense deixar de ser lògic i possible. És la màgia que té poder escriure d'existència.
Encara no sé quin serà el proper llibre del Paul Auster que llegiré, però espero que sigui aviat. De totes maneres, no sé si m'agradaran tant com els dos d'ell que ja he llegit. O si? Això... és capaç de fer-ho sempre?
Es curiós que gairebé tots els escriptors que m'agraden son morts i ben morts. Paul Auster, en canvi, es viu està en aquest moment respirant en algun lloc. D'acord que té 59 anys i que segurament tindríem poc en comú. Però el fet de que seria possible parlar amb ell li atorga una categoria de "realitat" que no tenen tots aquest altres escriptors. Això no ho ha escrit una persona morta fa dos-cents anys. Ho ha escrit algú viu, algú que té televisió. Com deu ser en persona? Té la mateixa honestedat que traspua als seus escrits? Encara que que escrigui bé no garanteix res sobre com pugui ser com a ésser humà. No me n'aniré a Nova York a parlar amb ell, seria una bestiesa, però sé que es viu i que pot escriure molt encara. Això ja és alguna cosa.

Fi de "Fouché, el genio tenebroso"

He acabat aquest llibre. És el primer llibre que acabo des que vaig començar a escriure el bloc.
La lectura dels darrers capítols ha estat apassionant. Ha acabat ric, sí, però sense poder. Un gran estadista? Jo diria que simplement un polític, i Zweig també ho diu.
Es el que clava la darrera punyalada a Napoleó. El que propicia el retorn de Lluís XVIII. Però no pot conservar el poder, cosa que, m'imagino, el devia fer molt infeliç. Finament, els fets de Lió li passen factura. I es que no es pot servir a tants amos a mateix temps. Morta la seva dona, es casa amb una arribista que l'enganya. Sembla que als darrers temps no li surt res bé. S'ho mereix? M'ha sabut una mica de greu. Però això és mèrit exclusiu de l'autor.
Vaig escollir el llibre per llegir quelcom d' Stefan Zweig, no sabia res del personatge. Però m'alegro d'haver-lo conegut. Un polític rastrer amb espurnes de gran estadista. Però només espurnes. Aquest llibre ens porta a una interessant reflexió sobre el poder i l'efecte que té sobre les persones. M'ha agradat molt.

Un apunt

Llegint "Fouché, el genio tenebroso" surt un personatge històric que es diu Talleyrand. El nom em sonava, fins que he recordat de què: Talleyrand és un personatge de "El Ocho" de Katherine Neville, una novel·la bastant dolenta que vaig llegir fa temps. Si el recordo es perquè a la novel·la el tal Talleyrand es veia involucrat en una escena de luxúria amb la protagonista que era molt interessant. De fet, es una de les parts millors del llibre, per altra banda un conjunt d'incoherències sense parió, com no havia llegit mai. Això, la luxúria, ja quadra amb el que Zweig diu d'ell. (I el que Chateubriand diu: "el vicio". Suposo que ja hi arribaré en el seu llibre a aquesta part.) El que no em quadra es que a "El Ocho" Talleyrand es casava, i Zweig diu que era Monsenyor ( i això no és Anglaterra). Això no em quadra. Sóc jo que m'estic equivocant i no recordo bé el nom? A la novel·la, una fantasia sobre un joc d'escacs, Talleyrand era un alfil; en el llibre de Zweig em sembla més important que això. Es cas és que no ho puc comprovar, perquè com que "El Ocho" era tant dolenta la vaig donar a beneficència, i ara no tinc el llibre a mà... Estem parlant del mateix Talleyrand?

Friday, February 10, 2006

Comentari i dubtes

Aquesta entrevista m'ha agradat molt. Es quelcom molt diferent del que es veu als diaris normalment. Potser també perquè l'entrevistat és algú de bastant nivell. També está a l'altura el periodista, fent preguntes amb suc, i almenys sembla que s'ha llegit i coneix l'obra de la persona a la que entrevista, cosa que està molt bé. Vull dir que en té més que un coneixement superficial.
M'ha agradat el que diu Zagajewski del do, i d'aquesta veu que dicta. La inspiració, en una paraula. Y la por de perdre-la. Em ve al cap el cas de Bob Dylan. Ell reconeixia haber perdut la magia que va inspirar les seves primeres cançons, la seva qualitat literaria. Reconeixa haver-ho tingut i haber-ho perdut. Com si la musa se li hagués girat d'esquena... Zagajewski no diu que se li hagi girat d'esquena, però parla que de vegades la seva musa no ha estat al nivell que podia donar. És ben curiós això, que pugui ser tant objectiu respecte la propia obra.
Aquest ser crític amb un mateix està molt bé, i se m'acudeix que m'he proposat llegir i parlar d'uns autors (els de la llista i d'altres) que semblen molt bons i que no sé si estaré a l'altura. He llegit una mica i puc donar la meva opinió sobre un llibre, però tinc por d'haber-me ficat en una cosa que sobrepassa la meva capacitat. Una cosa es comentar "Els pilars de la terra" i l'altra molt diferent donar una opinió fonamentada sobre qualsevol dels autors que em disposo a llegir. Sense estudis de literatura, sense coneixements realment profunds de res, com m'atreveixo? Més encara, em fa por no entendre aquest llibres, o que no m'agradin. No estar capacitada per disfrutar-los. Com deia l'autor de l'article, jo no sóc de classe alta. És més, si llegeixo aquest llibres i no em diuen res, estic preparada per reconeixer-ho? O sabent que són bons el meu orgull no m'ho permetrà? Ve-t'ho aquí.


Monday, February 06, 2006

Entrevista a Zagajewski

He trobat aquesta entrevista al poeta Adam Zagajewski, un dels autors de la llista:
"La poesía ha de conjugar ironía y éxtasis"
JACINTO ANTÓN - Barcelona
EL PAÍS - Cultura - 19-11-2005
Adam Zagajewski, de visita en Barcelona de la mano de su editor Jaume Vallcorba, que le ha publicado poemarios como Tierra del fuego y Deseo (El Acantilado), es un hombre de aspecto tan parco que parece difuminado en el entorno. Su rotunda inexpresividad se contradice con una mirada inquisitiva, y con el humor y la emoción que anidan en sus palabras.
Pregunta. Conocer a un poeta tiene algo de especialmente turbador. Es alguien con quien se han compartido momentos muy intensos, aunque él no lo sepa...
Respuesta. Entiendo lo que dice. Tengo la misma impresión con los poetas que leo. El problema es que el autor no conoce la vida interior del lector, la situación no es simétrica, por desgracia.
P. Usted relaciona muy bellamente la inspiración poética con un despertarse del dormir que sería la cotidianeidad. El poeta pasa de un estado a otro.
R. Así veo mi vida interior. Una vida entre la indolencia, el olvido de las cosas mayores, y el despertar. La fenomenología de ese tránsito es muy interesante, y muy personal.
P. ¿Experimenta el poeta el miedo a perder su voz?
R. No puedo hablar por todos, pero por lo que sé ese miedo existe y es general. Ese momento de inspiración, de apertura, es como un don y por tanto puede ser retirado. Yo conozco ese miedo. Pienso en el destino de Sibelius, que pasó sus últimos 30 años sin inspiración, destruyendo toda la música que componía.
P. Está también Valéry.
R. Sí. La célebre noche de Génova, el 4 de octubre de 1892. Como todos los poetas jóvenes era romántico, con grandes ideas. Y tuvo una crisis, una iluminación negativa. Reconoció que el fuego se había apagado. Esa noche tormentosa se dijo que no había nada especial, sólo la técnica, el método. Se mantuvo fiel a esa noche hasta el final de su vida, a la idea de que la inspiración no existía.
P. ¿De dónde viene el don?
R. Ésa es la gran pregunta. Seguramente sólo se puede responder en los grandes momentos. Cuando puedo escribir, en los momentos de lucidez, pienso siempre que recibo algo. Un sentimiento casi religioso. En el momento de más grande actividad poética estoy pasivo. Hay algo de dictado. Ocurre raramente, pero es la ocasión soñada por el poeta.
P. ¿Y no se puede equivocar?
R. Sí. El dogma de infalibilidad no existe en los poetas. Yo me he equivocado muchas veces. Pensaba que eran grandes poemas y no lo eran. Eso que me fue dictado no era bueno. Era un diablo quien me lo daba o un Dios que no estaba a la altura de su capacidad.
P. ¿Ha renegado alguna vez del don?
R. Raramente. Pero algunas veces complica la vida personal. Hay momentos en que no estoy disponible para los que amo. El poema es para los demás pero el momento en que lo escribes no. Es solitario. Y eso es difícil de entender para la pareja.
P. En ese hermosísimo libro que es La belleza ajena (Pre-textos, 2003) recuerda usted sus orígenes como poeta y los relaciona con la ciudad de Cracovia.
R. No puedo establecer una relación absoluta de ello con la ciudad, porque hubo una prehistoria. Crecí en una ciudad gris de Silesia, no muy bonita, pero tuve ese momento de despertar ya allí. Entonces no sabía qué era. Pero sí, Cracovia es muy importante para mí. Tiene esa forma medieval con un centro renacentista que me ayuda a organizar mi vida mental. En cambio, me pierdo en las ciudades de Estados Unidos. No tienen centro, son amorfas; no se puede establecer una correspondencia entre la vida interior y la ciudad. En Cracovia, sí.
P. Y está la misteriosa piedra engastada en el castillo del Wawel.
R. Supe de esa piedra mítica muy tarde. Me chocó. Es una bella metáfora. Igual que existe la poesía en el mundo está ese objeto especial, escondido, que dicen irradia energía. La gente no sabe en qué muro se encuentra, aunque hay cierto consenso. El director del área patrimonial del castillo ha prohibido acercarse a ese punto, pese a ser un racionalista.
P. ¿Le gustaba a usted de joven pasear por el desolado barrio judío de Cracovia, el Kazimierz?
R. Era como un desierto. No sé por qué, desde la infancia o la pubertad soy muy sensible al Holocausto. De niño paseaba con mi abuelo por un parque de Lvov y había unas barracas que, me dijeron, habían sido una filial de Auschwitz. Era un lugar muy oscuro y yo sentía que tocaba algo muy terrible. El recuerdo del gran mal que estaba presente en la ciudad de mi infancia casi me paraliza. Y tenía una abuela antisemita a la que detestaba. En el Kazimierz sólo vivían vagabundos, alcohólicos y prostitutas. Una especie de maldición había caído sobre aquel sitio. Empecé mi vida de disidente en ese barrio. Ahora se bebe mucha cerveza allí, se ha creado una vida artificial, simpática, pero sigue siendo inquietante.
P. Cracovia está tan cerca de Auschwitz...
R. Hay un autobús Wieliczka-Auschwitz, ¿puede creerlo?, una línea que une los dos grandes destinos turísticos. La mina de sal y el campo de exterminio. Es insólito.
P. Usted ha hecho poesía después de Auschwitz.
R. Nunca he creído ese dictamen de Adorno que, sin embargo, no dijo exactamente que no se pudiera hacer poesía después de Auschwitz sino que hay un cambio después. Claro que hay que escribir poemas después de Auschwitz, pero sin olvidar Auschwitz. Tras Auschwitz somos distintos.
P. En En defensa del fervor (El Acantilado, 2005) dice usted que la poesía ha de dar forma a la vida interior pero tiene también que velar por la historia.
R. Lo veo como una unidad. Los momentos de lucidez de que hablábamos son históricos, pero se viven en la cotidianeidad, en la vida normal, con un ojo abierto a la historia. El poeta es alguien que es consciente de la historia y cuando parte para el viaje de la inspiración uno lleva las maletas, también las malas, de la historia. Y así, sus experiencias luminosas son coloreadas por el negro.
P. Ha escrito que la poesía tiene ciertas limitaciones. No puede por ejemplo describir el mal como las novelas de Dostoievski.
R. Eso creo. Hay una cierta negatividad humana difícilmente objetivable en la poesía. Pero le quedan muchos dominios. Tiene una ventaja sobre la prosa: es una voz que habla directamente al lector.
P. Pero la poesía depende completamente del receptor.
R. Absolutamente. Eso es cierto en modo variable en cualquier arte. Pero leer poesía tiene una dificultad: a veces no puedes corresponder. Leerla requiere mucha energía. El lector de poesía también es un poeta, un poeta que ha decidido no explicarse. Por eso la poesía no tiene grandes tiradas: En cada generación hay sólo un grupo de gente que puede responder a la poesía. Hay que estar despierto para ser despertado.
P. Usted defiende lo sublime pero teme la grandilocuencia.
R. Soy muy consciente de los peligros del patetismo, algo que detesto. Soy partidario de un concepto de lo sublime en el que la ironía no está ausente. Es un sublime que ha sobrevivido a Auschwitz, un sublime mutilado. Se vive entre esos extremos, la ironía y el éxtasis. La poesía debe reflejar esa dicotomía.
P. Es usted la única persona que conozco capaz de apreciar a Cioran y a Wojtyla, que por cierto era amigo de su tío agnóstico.
R. Corresponde a ese viaje entre la duda y lo sublime. Adoro a Cioran aunque no estoy de acuerdo para nada con él. Me dice cómo ser honesto, cómo controlar lo patético.
P. ¿Se sentía en EE UU como Ovidio en Tomis?
R. No, no. En los campus hay mucha vida intelectual. Los clásicos están más vivos ahí que en Europa. Y las bibliotecas son las mejores del mundo.
P. Tiene usted una sensibilidad especial hacia los pájaros, no por el vuelo como Shelley, sino por el canto.
R. Siento que su canto tiene una correspondencia con los poetas. Los pájaros son los poetas antes de la inteligencia. Me gustan especialmente los mirlos. Su canto es una alabanza del mundo. Desgraciadamente, son pocos los que escuchan a los pájaros.



Sunday, February 05, 2006

L'Elinor i la Marianne

Finalment la Marianne s'ha trobat amb Willoughby (Es una de les parts més emocionants del llibre, costa deixar de llegir.) En Willoughby ha passat d'ella. La Marianne s'enfonsa, i ho expressa. Arribats a aquest punt del llibre, no podem deixar de comparar el comportament de l'Elinor ( que segons la seva germana no comunica res (sic)) i el de la Marianne, molt més expressiu. L'Elionor sembla gairebé inhumana, en la seva contenció. Però dins el seu sofriment, troba la manera de "veure" als altres. La Marianne en canvi, té un comportament egoista, li sembla que només és ella que pateix i ja no veu res més. Fins a quin punt en té la culpa l'Elinor per no expressar-se?
La situació està construïda amb tanta ambigüitat que no pots jutjar durament cap de les dues germanes, malgrat que són el contrari l'una de l'altra. Quina és la millor? Quina seriem nosaltres? O quina voldríem ser? A favor de qui estava l'autora? Sembla que de l'Elinor, en principi, però realment jo no ho tinc tant clar. Hi ha marge suficient al llibre per llegir-lo posant-se a favor de les dues germanes alternativament. També es pot estar a favor de totes dues al mateix temps, però és més difícil, perquè si estàs a favor d'una t'exaspera l'altra. La contenció de l'Elinor és molt lloable, però al cap i a la fi la Marianne és de carn i ossos.

Perdent contra Napoleó

Ha passat. Finalment Fouché s'ha enfrontat a Napoleó, i n'ha sortit escaldat. No diré que era de preveure, perquè de fet jo no ho preveia pas, que passaria això. No m'imaginava que aquest home (Fouché) fos tan atrevit com per fer coses a l'esquena de l'Emperador. En principi sembla que això no va amb el seu caràcter, sempre d'acord amb qui té el poder. Però sembla que l'ànsia de ser ell qui detenti aquest poder l'ha perdut. Ha estirat massa la corda. Era un gran estadista o simplement algú amb molt d'afany de moure els fils? Ho va fer pel bé de França o pel seu propi afany? Si no tingués tan assentada la mala opinió que tinc d'ell, gairebé diria que ho va fer pel bé de França. En aquest cas, seria un gran estadista. Però concedir que Fouché era un gran home, o fins i tot un gran polític, es més del que la meva opinió d'ell pot concebre. Ara feia una cosa bona, sí. Però Zweig deixa ben clar que ho fa pels seus afanys personals, i enlloc no diu que penses en el bé del seu país. I si ni Zweig, a qui el personatge fa fascinar prou per fer-ne un llibre, no ho pensa, qui sóc jo per pensar-ho?

El do

Dins "La invenció de la solitud" estic llegint aquesta segona part: "El llibre de la memòria". Estic impressionada. No parla de res en concret, i parla de tot. Posa la seva erudició sobre les lectures que ha fet, que són considerables, al servei del contingut i el seu talent com a narrador d'històries al servei de, podríem dir-ne, la "trama". No passa res i passa tot. És realment la mena d'obra que m'agrada: algú que parla de llibres i explica històries personals, "batalletes", relacionades amb al lectura o no, però sempre amb la vida. Paul Auster té el do.

Poetes russos

Al llibre de la memòria, Llibre Tercer, Paul Auster menciona Mandelstam, un dels autors de la llista. També menciona a Marina Tsvetaeva, de la que es troben els poemes a la mateixa antologia que Anna Ajmàtova, "El canto y la ceniza" (Ajmàtova es una altra dels autors de la llista). O sigui que Tsvetaeva es un nom a recordar, que s'afegeix als ja citats.
Pel que fa a Mandestam, he descobert que surt mencionat en un llibre que vaig llegir recentment, quan encara no duia el blog: Ricardo Pligia parla d'ell a "El útimo lector".
Ossip Mandelstam va ser deportat a un camp de concentració sota el règim d'un dels dictadors russos. Se'l recorda escalfant-se davant d'una foguera, a Sibèria, enmig de la desolació, envoltat d'un grup de presoners com ell als qui parla de Virgili. Recorda la seva lectura de Virgili, i aquesta és la darrera imatge que tenim d'ell.
Marina Tsvetaeva es va penjar l'any 1941.